L'altra (i mítica) Catalunya

Títol: Viatge involuntari a la Catalunya impossible
Autor: Quim Torra
Editorial Proa
Barcelona, 2010
297 pàgines

Aquest llibre és el resultat d'una profunda fascinació: la que experimenta l'autor (i tants amb ell!) pel període d'excel·lència cultural que va experimentar la cultura en general i el periodisme en particular fets a Catalunya durant els anys 20 i 30. És el món, sí, de Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot i tantes altres plomes llogades que van donar el millor d'elles mateixes publicant en capçaleres mítiques com La Publicitat, Mirador o D'Ací i d'Allà. Quim Torra, especialista en Xammar, fa un viatge que anomena "involuntari" a partir del que va descobrint d'altres autors de l'època en les seues perquisicions xammarianes. Com Enric Vila, de qui ja he parlat ací, parteix d'una indignació sincera perquè alguns vulguen destacar la qualitat periodística dels autors d'aquell temps fascinador menystenint o amagant la pulsió catalanista, tan evident en gent immersa en plena efervescència nacionalitària. Tot quedaria esborrat i gairebé anihilat amb el teló forçat del final de la Guerra i per això ara cal indagar en arxius, memòries i hemeroteques a la recerca d'or autèntic, amagat sota tones de pols i oblit.
Torra opta per un sistema molt actual, però que a ell li dóna resultats dispars. Aplica a l'assaig els mecanismes de l'autoficció i es va inventant successius documents suposadament obra d'autors de l'època: una carta de Lluís Capdevila a Just Cabot, una obra de teatre d'Àngel Ferran i la suposada autobiografia de Paco Madrid. Capdevila, Ferran, Madrid: tres autors de "segona fila" que tanmateix al seu temps foren estrelles indubtables en un firmament que no es nodria només dels noms mítics que han arribat fins a nosaltres, sinó que necessitava, alimentava i admetia una gernació d'activistes en absolut negligibles.
La "carta" de Capdevila a Cabot està resolta amb molt bona tensió estilística. El seu contingut, a més, és d'extraordinari interés, perquè recupera un món literari alternatiu al de la Institució de les Lletres catalanes i les tertúlies de l'Ateneu. Capdevila és més del Bar del Centro i prefereix, a les capelletes literàries, l'ambient prostibulari i popular. Com a dramaturg, a més, va aconseguir, "que el català regnés al Paral·lel en lloc de Lerroux". S'enorgulleix d'haver escrit en L'esquella de la torratxa o La campana, i mai en La publicitat o La Veu de Catalunya. La recuperació de la seua veu, ni que siga impostada, és un dels grans actius d'aquest llibre: no debades l'autor es considera "un especialista en l'exhumació de restes escrites de periodistes oblidats".
L'operació es continua amb Àngel Ferran i, especialment, amb Paco Madrid, un fosc escriptor en castellà -fill de murcians i seduït inicialment pel lerrouxisme- especialitzat en el Districte Vè, més conegut amb l'apel·latiu que ell mateix va propiciar amb gran èxit: el Barri Xino.
Heus ací, doncs, el negatiu de la Catalunya de Xènius i del Pla en braços de Cambó. Es comprén que Torra hi manifeste una admiració sense límits. En el fons, es pregunta -com tots- que hauria estat Catalunya si no se li hagués entravessat la guerra i la revolució. Una hipòtesi, potser: els Vázquez Montalbán, Mendoza o Marsé consegüents no hagueren escrit en castellà...
D'altra banda, cal dir que Torra s'arrisca molt en presentar-se com a "alt executiu reciclat en arqueòleg" i fer pivotar l'argument del llibre sobre la seua periècia personal. A aquest canemàs autobiogràfic li falta entitat i densitat i això perjudica el material consegüent, que ja he dit que em sembla bo. Tot això ha merescut un premi rutilant -el Carles Rahola d'assaig- i tal dia i tal any serà, també, arqueologia. Sic transit gloria mundi i etcètera.

Joan Garí