Maons contra la llegenda negra

Títol: Lucrècia Borja, la filla del papa
Autor: Dario Fo
Editorial Bromera
Alzira. 2014
Trad. d’Enric Salom
190 pàgines


  Els Borja –ara ja podem dir-ho amb tranquil·litat- van arribar a Roma, a finals del segle XV, udolant com llops afamats. Procedien de Xàtiva i anaven a la conquista d’una altra petita ciutat de no més de 30.000 habitants, assolada sovint per les epidèmies, però que guardava al seu bell mig un tresor incomparable: el Vaticà. Hi van ser papes, successivament, Alfons de Borja (Calixt III, 1456-1458) i el seu nebot Roderic de Borja (Alexandre VI, 1492-1503). S’hi comportaren, no cal dir-ho, amb tota la panòplia de llibertats excessives que eren habituals en els vicaris de Crist de l’època. No foren ni més assassins, ni més luxuriosos ni més cobdiciosos que els seus antecessors o els propis contemporanis, però era obvi que eren estrangers, així que una feixuga llegenda negra es va teixir de seguida en contra seua. Ja quan van ser proclamats papes, els italians van saludar els Borja deplorant que l’església italiana haguera caigut en mans “dels catalans”; i, quan volien insultar Alexandre VI, l’anomenaven “marrano catalano”.
  Només en els últims anys han començat a aparèixer textos que busquen rellegir l’epopeia dels Borja i resituar la infàmia de la llegenda negra en els seus justos termes. Aquesta Lucrècia Borja de Dario Fo entra de ple en el propòsit de restituir la fama de les figures històriques de la família Borja o, almenys, separar els fets constatats de l’àmplia nòmina de salvatjades graciosament atribuïdes.
  El projecte em sembla molt interessant. Esperava de Dario Fo, tanmateix, un text amb una mica més de substància. Al capdavall, un premi Nobel no hauria de baixar la guàrdia en cap moment. I el problema d’aquesta novel·la és que els seues personatges són previsibles, sense densitat, massa obvis. El didactisme hi força una escriptura un tant desmanegada. Alexandre VI hi és pintat com un papa amb un fons reformista, però un home ferventment partidari d’un tradicional refrany valencià: “Dels pecats del piu, Déu se’n riu”. Cèsar, el seu fill, és l’assassí maquiavèl·lic que els seus actes retraten, ambiciós i imparable. En canvi Lucrècia, la protagonista, és descrita com una víctima de l’ambició del seu germà Cèsar, una dona de gran bellesa però també de gran pietat que només volia estimar i ser estimada.
  El resultat literari, ja dic, em sembla pobre. Joan Francesc Mira va emprendre, fa anys, un projecte equivalent, en aquest cas centrat en Alexandre VI. L’escriptor valencià va retratar, en Borja Papa (1996), una figura ambivalent, tan allunyada de la foscor en què la van embolicar els seus enemics com de qualsevol temptació extemporàniament hagiogràfica. Com ara Dario Fo, també Mira va voler rescatar els autèntics contorns d’una personalitat irrepetible, injustament tractada per la història. Borja Papa, però, és una novel·la –una autobiografia fictícia- d’extraordinària factura literària, bellament i sàviament escrita, per a la qual l’autor es va documentar minuciosament als arxius vaticans.
  Al final, el que continua fascinant-nos dels Borja és aquesta àgil capacitat d’una família valenciana per situar-se al cim del món conegut en una època irrepetible: mentre a València havien deixat escriptors com Jaume Roig (que era el metge de la família) o Ausiàs Marc (que enviava versos a la germana d’Alfons de Borja, Tecleta), a Roma van ser contemporanis de Rafael, Ariosto, Leonardo, Copèrnic, Miquel Àngel o Bembo (que va ser amant de Lucrècia, per cert).
  Amb tot això es poden fer llibres molt bons. De Dario Fo, en tot cas, tenim dret a reclamar-ne un una mica menys previsible i de més ambició literària.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-2-2015

Una vida amb humor

Títol: La madre
Autor: Edward St. Aubyn
Editorial Random House
Barcelona, 2014
Trad. de Cruz Rodríguez
392 pàgines

  L'any 1992 Edward St. Aubyn va començar a publicar una sèrie de novel·les de què La madre és la culminació. Les tres primeres les va publicar també Random House amb el títol genèric de El padre. La madre, al seu torn, reuneix dues narracions: Leche materna i Por fin.
  Els cinc volums tenen un mateix protagonista, Patrick Melrose, que és un alter ego gens dissimulat de l'autor. Les seues vivències al si d'un família britànica de classe alta són la base d'un cicle novel·lístic que ha merescut una unanimitat crítica certament impressionant. The Times, per exemple, va saludar el seu autor com "un dels millors escriptors de la seua generació", mentre Michael Chabon explicava que llegint-lo, havia tingut "una de les més increïbles experiències lectores (...) en els últims deu anys". Aquesta segona observació em sembla més pertinent que la primera. Al capdavall, Chabon s'hi retrata en tota la seua subjectivitat inapel·lable, mentre The Times recorre a una crossa més o menys efectiva... que sol aplicar-se a un bon grapat d'escriptors de manera simultània.
  Siga com siga, el que és obvi és que St. Aubyn et pot interessar més o menys, però els valors de la seua escriptura salten a la vista. El més evident -o almenys així m'ho sembla- és aquest persistent humor britànic que informa les seues pàgines, amb la seua factura inconfusible: "Este año llevaban a Thomas a conocer a la abuela. La mujer no podría decirle gran cosa pero, claro Thomas tampoco [és un bebè]. Quizá se cayeran bien". La sornegueria és un instrument impagable en un novel·lista que té aspiracions diguem-ne costumistes. No importa que el que s'hi narre siguen coses terribles: el lector agraïrà que l'autor utilitze l'excipient de la ironia. Com el propi St. Aubyn ha explicat en alguna entrevista, tot allò que et va passant en la vida s'entén millor intel·lectualment que emocionalment: "Hi ha, d'una banda, un oceà de banalitat, coses que la gent diu i després una piscina profunda de coses que són genuïnament indescriptibles, on les paraules no poden arribar. Entre aquestes dues masses hi ha una estreta llengua d'arena: coses que són molt difícils de dir, però que val la pena dir-les. Aquí és on hi ha l'acció".
  A banda d'això, els relats de La madre (sobretot Leche materna) tenen molt de la prolixitat biogràfica de La meua lluita, de Karl Ove Knausgård, per exemple (la gran sensació noruega de la literatura de ficció autobiogràfica). Mentre la seua dona s'ocupa dels dos petits, Patrick s'entreté amb la seua amant, Julia. Alhora, la mare de Patrick, Eleanor, llangueix entre amenaces de donar tota la seua herència a una secta new age (Por fin transcorre íntegrament el dia del funeral de la mare).
  En realitat, Patrick Melrose és un addicte a la farmacologia i al ressentiment (o allò que li puga succeir als sentiments quan són passats pel sedàs d'un sarcasme lleument irònic). Flirteja amb la idea del suïcidi, fins i tot quan ja no du a la butxaca un exemplar de El mite de Sísif. El lector recordarà el principi immortal d'aquest Essai sur l'absurde d'Albert Camus: "Il n'y a qu'un problème philosophique vraiment sérieux : c'est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d'être vécue, c'est répondre à la question fondamentale de la philosophie" ("Només hi ha un problema filosòfic verdaderament seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia").
  Edward St. Aubyn, amb La madre, respon positivament a aquest dilema: val la pena viure la vida però només si ho fem amb humor. Completament d'acord.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-1-15

Memorial de l'avi

Títol: Un home que se'n va
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial Proa
Barcelona, 2014
667 pàgines

   En totes les famílies hi ha un secret o, si ho preferiu, un sobreentès decisiu. En la meua  aquesta informació oculta, que planava pels silencis arraconats de la casa familiar, va ser la presó de l'avi. Durant anys i panys, tot al llarg de la meua infància i el principi de l'adolescència, mon pare solia concloure els seus estats de malhumor sobrevingut amb una admonició una mica críptica, que anava acompanyada pel dit índex de la mà dreta ferotgement erigit. "Un dia sabràs el que va passar. Quan tindràs edat, et contaré una cosa terrible". Aquella enigmàtica advertència, vagament amenaçadora, va acompanyar ritualment el meu trànsit al coneixement, fins que un dia es va produir la tan ansiada revelació. "El que va passar" va ser la reclusió de l'avi -el pare de mon pare- després de la Guerra Civil. Batiste Garí, en efecte, havia estat condemnat a mort l'any 1939 pel delicte suprem d'haver presidit la secció local d'un sindicat durant la guerra. La pena li fou commutada per cadena perpètua: va complir set anys al penal de Sant Miquel dels Reis, als afores de València.
  Aquell infame empresonament va presidir la crua infància de mon pare. En tornar a casa, l'avi va cremar tots els papers que testimoniaven el seu pas per Sant Miquel i altres llocs de reclusió, en una escena novel·lesca -al davant de la llar, mentre a fora ha caigut una nevada històrica i insòlita a Borriana-, la intensitat dramàtica de la qual ha passat de la memòria de mon pare a la meua sense perdre ni un àpex.
  En Un home que se'n va també hi ha un individu que estripa els papers al·lusius a la seua reclusió al davant del seu nét. L'individu en qüestió és Vicente Villatoro Porcel i el seu nét l'escriptor Vicenç Villatoro. En arribar als 50 anys, l'escriptor sent la necessitat d'abordar la història del seu avi, un home nascut al poble andalús de Castro del Río i emigrat a Terrassa als anys 50. Entremig, hi ha la tragèdia -la d'ell, la del meu avi, la de tots. Durant la guerra, és escollit per formar part del Comitè del Front Popular a Castro. És un republicà moderat, un burgès liberal (¿caldrà dir que el meu avi devia ser un tipus desideologitzat, a qui van nomenar president de la UGT perquè queia bé a tothom?). En els primers mesos de contesa, els anarquistes organitzen a Castro -i allà on poden- la seua Acràcia ideal. Un periodista austríac que passa per allí, Franz Borkenau, diu que aquesta gent de la FAI li semblen anabaptistes del segle XVI. Ho conta en un llibre, The Spanish Cockpit, que es va traduir a Espanya com El reñidero español (un títol eufònic i suggestiu). Borkenau, que acaba de desencantar-se del marxisme, comprèn perfectament que el que s'assaja a Espanya és només un petit paper preparatori per al reñidero mundial.
  La presó de l'avi (també condemnat a mort, també amb la pena commutada, i cinc anys reclòs a Burgos a la mateixa presó que Marcos Ana) i la seua posterior emigració són el motor de la perquisició del Villatoro novel·lista. No és un llibre sobre el seu avi: és un llibre sobre ell en el mirall del seu avi. Intenta comprendre els homes i les circumstàncies del passat i, davant el fet de la guerra, no és equidistant, però vol ser equànime. Com té el dot de la claredat, d'explicar amb una simplicitat només aparent les coses complexes, basteix un volum extraordinàriament sòlid, una indagació memorialística amb lleus pinzellades de ficció.
  Villatoro ha saldat comptes. Ha escrit, probablement, el seu millor llibre, el més personal i íntim. El seu avi n'estaria orgullós.  El seu secret familiar és ara una commovedora i cauteritzada lliçó pública. I un eficacíssim tour de force literari.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.595

Una paràbola tardorenca

Títol: La vida és estranya
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2014
280 pàgines
 

  A partir dels seixanta anys, qui no es considera un fracassat és perquè és un imbècil. No importa que la vida t'haja somrigut especialment, ni que hages coronat un vuit-mil o t'hages fet ric o sigues un artista d'èxit. Quan s'encara allò que eufemísticament s'anomena "l'última etapa de la vida" és quan realment u està en condicions d'adonar-se que tot és un poc inútil, en el fons.
  Això ho sap bé el protagonista d'aquesta novel·la i alter ego de l'autor, Oleguer Regós. En la primera pàgina del text ens ve descrit amb extraordinària economia expressiva el balanç vital d'aquest home en el llindar de la vellesa: viu entre Tossals (que és com dir ben endins de la quinta forca) i Barcelona, sense considerar-se realment d'enlloc; al Cafè de Plaça el consideren un fracassat -i més: un paranoic-; per a reblar el clau, voldria escriure unes memòries.
  La pruïja memorialística té un sentit: quan u se sent l'última baula dels "llinatges nobles" (d'aquella gran època en què "la noblesa era, exactament, una forma superior de la llibertat"), és lògic que considere que l'única lleialtat que li queda és la de la memòria. Però els Regós, vet-ho ací, estan en decadència "des del segle XVII", i no importa un passat gloriós ara amb els almogàvers, ara amb els carlins: el seu món d'identifica amb tot allò que, a la Recherche de Proust, funciona com a epitafi.
  Per això, probablement, Regós no sap realment el que vol. Quan negligeix el somni de les memòries, imagina el projecte d'un volum sobre les lleis de la història. Qualsevol cosa és bona si et fa fugir del present, sobretot si les dones t'abandonen i la ciutat on vius comença a assemblar-se a un algoritme abstrús. El protagonista, en efecte, confessa que no ha tingut mai "caràcter" amb les dones, que és com dir que hi ha sentit fascinació però també una imprecisa incomprensió. Al Cafè de Plaça, mentrimentres, el que es discuteix és si "de les dones, el que importa és que ens donen vida" o bé "el que ens importa de la vida és que ens doni dones". I és que les màximes de l'amor són reversibles, com els aforismes més ingenus.
  Precisament la literatura de Valentí Puig és acusadament conceptual, esquitxada de frases sapiencials. És un autor que ha arribat a una maduresa que consisteix a escriure sempre el mateix llibre, contemplar la vida amb l'elegant sensació d'un déjà vu i no oblidar-se de deixar una ampolla de cava a la part de la nevera més pròxima al congelador.
  Amb aquesta filosofia, es pot fer un llibre on Barcelona siga avaluada des del punt de vista del client d'un gran prostíbul, però amb la condició que quede clar que les putes són més humanes que els polítics, per exemple. Precisament un dels personatges més fascinants de La vida és estranya és un tal Befàs, un "Napoléo petit", un patrici patriota finalment fora de la llei, que podria ser la barreja de Pujol, Millet o qui sap quin altre líder messiànic finalment caigut. Era un dels qui es reconeixien en una màxima consuetudinària del calibre de "una mica de corrupció greixa els mecanismes del sistema" i s'omplia d'orgull quan el fiscal el definia com "el pagador principal de la vida política catalana". En un país on tots aspiren a cobrar, no hem d'oblidar mai la grata providencialitat de qui paga.
  Amb tot això -i més coses- ha escrit Valentí Puig la seua novel·la. Ell també, com Regós, està en la tardor de la vida, aquesta etapa en què s'han acabat els excessos però no la literalitat dels desitjos. Llavors ja s'ha comprès que tot és passat i que l'èxit és un miratge. Ja es pot fer, sense demanar perdó, bona literatura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 3-1-15

Vida d'un monstre

Títol: Soy yo, Édichka
Autor: Eduard Limònov
Marbot Edicions
Barcelona, 2014
Trad. d'Ana Guelbenzu
330 pàgines


  L'any 2011, Emmanuel Carrère va publicar a França un llibre meravellós titulat simplement Limonov. El volum abordava la vida de l'escriptor i polític russoucraïnès Eduard Savienko, que es va canviar el nom a Limònov -o Limonov, que amb els noms russos mai no se sap-  en una primera etapa de poeta alternatiu. Carrère va trobar en aquest personatge atrabiliari i excessiu un subjecte perfectament adequat dins el seu projecte de fer literatura a partir de la vida real. Limonov (que va traduir al castellà Anagrama l'any 2013) va resultar un relat superb i engrescador, que no debades meresqué el Prix des prix (el guardó que distingeix, a França, el millor entre els vuit premis literaris més importants, entre els quals el de l'Académie Française i el Goncourt).
  El Limònov que retratava Carrère era fill d'un txequista subaltern i havia aprés ràpid, entre la dècada dels 60 i els 70, a la Unió Soviètica, a considerar enemic qualsevol poderós, incloent-hi els poetes amb fama. No simpatitza amb el règim però tampoc amb els dissidents "oficials". Carrère anirà resseguint la seua vida en l'etapa d'exiliat als Estats Units, el seu triomf a París i el posterior retorn a la Unió Soviètica, on el suïcidi propiciat per Gorbatxov anima Limònov a involucrar-se en la política domèstica tot fundant un partit, el Nacional Bolxevic, que barreja la nostàlgia estalinista i el nacionalisme més descarnat. Suficient per a atraure-hi una joventut que té per herois Jim Morrison, Lenin, Charles Manson, Mishima i Hitler alhora. I no és broma.
  Amb aquest materials, es podria pensar que Limònov és una mena d'il·luminat poca-solta, més o menys perillós. Carrère s'ocupa especialment a matisar aquest extrem. Aprofitant la sinceritat aclaparadora del rus, el francès va completar amb sòlida ficció -això és l'estil- els fets purs. La fascinació que li despertava Limònov és transmesa capítol a capítol al lector. I després deixa que aquest traga les seues pròpies conclusions.
  Doncs bé, aquell Limònov que va arribar a Nova York als anys 70 es va aplicar a relatar l'experiència en aquest Soy yo, Édichka que ara ha traduït Marbot. La història del volum és curiosa. Va ser escrit en rus a Nova York, però publicat per primera vegada en francès a París. És aquesta darrera ciutat, precisament, la que proporciona a Limònov la seua fama internacional. Eduard no era precisament popular entre certs membres de la colònia russa a Manhattan, sobretot després d'haver escrit a la premsa local desmitificant la dissidència (l'ubicu Joseph Brodsky, l'afectat Soljenitsin). A sobre Elena, la seua esposa, l'abandona. Llavors comença per a Limònov un descens als inferns contat amb una notòria absència de pudor. Trasbalsat per la traïció d'Elena, Eduard recorre els carrers de la Gran Poma buscant negres sense ofici ni benefici que li proporcionen plaer homosexual. En aquesta etapa, mascle o femella li resulten tan indiferents com capitalisme o comunisme. Res sembla sadollar el seu ego. Nova York no el fascina, perquè es nega a donar-li el que li correspon "per dret, per naixement i per talent" (sic).
  Mentre explora tots els estadis de la degradació i sobreviu amb un migrat subsidi social, no s'està de flirtejar amb els cercles marxistes locals i fins i tot pretén gitar-se amb una militant del Partit dels Treballadors. El còctel resultant de tots aquests elements té un regust certament estrany. Avaluat ara, aquest relat autobiogràfic, afectat d'una verborrea egocèntrica, em desperta menys interès que la prosa perfecta d'Emmanuel Carrère. Però Limònov fascina, d'això ni hi ha cap dubte. Com tots els monstres, el deix d'humanitat que conté ens descol·loca.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-12-14

A la sala d'espera de la guillotina

Títol: La nostra vida vertical
Autor: Yannick Garcia
L'Altra Editorial
Barcelona, 2014
140 pàgines

  En un dels contes d'aquest llibre, intitulat "Caurem ben cap amunt", el protagonista acudeix a un congrés a Sofia que porta per nom oficial Jornades Intensives de Pensament Emprenedor Avançat (JIPEA). Ell i una amiga -Teresa- bategen l'esdeveniment com la Llepada Anual, perquè "el veritable objectiu del congrés és ensabonar-se". I més: "Fer-se un massatge d'ego els una als altres". Qualsevol que haja participat en una d'aquestes cerimònies acadèmiques -com a víctima o com a botxí- no podrà evitar un somriure agredolç. L'anècdota argumental serveix, a més, per situar-nos en un horitzó d'expectatives en què podem esperar les teories més brillants o les més hilarants, sovint separades ambdues pel gruix d'un paper de fumar.

  La Teresa va tindre un professor a Arizona que li va explicar la teoria de la caiguda cap amunt. Anomenava així les civilitzacions que no han seguit l'evolució habitual (naixement, creixement, apogeu, declivi i extinció), sinó que passen, per exemple, de l'apogeu a l'extinció sobtada sense una fase llarga de declivi. És el cas dels maies. 

  A la nostra civilització (la capitalista, mal anomenada "liberal"), on tot va esdevenint intangible ("el dia que peti internet, ningú sabrà qui som"), només ens pot identificar realment el que llancem. Som ja un vell projecte de vestigi arqueològic on l'essencial romandrà ocult. I tots els participants en congressos que coincideixen a explicar que, en xinès, el caràcter per a "crisi" està compost pel símbol de perill i el d'oportunitat s'assemblen ridículament a aquest contertulians de qualsevol escombreria televisiva que engolen la veu al màxim per a proferir la frase "Aquesta crisi és una crisi moral"...

  M'ha agradat especialment aquest conte perquè demostra com es pot fer bona literatura de l'actualitat estricta. No cal anar-se'n a l'època d'Escipió, ni allà on Crist va perdre les espardenyes: és ací, en cada cantonada del real més immediat, on bateguen els més engrescadors projectes literaris.

  Els contes de Garcia agafen sovint giragonses sorprenents i tenen arguments molt variats, però acaben formant una unitat plausible. La nostra vida vertical, en aquest sentit, suposa un alè d'aire fresc en una literatura que ha donat grans contistes i que, pel que es veu, ho continuarà fent.

  Potser la literatura catalana està en l'estadi de confondre l'apogeu amb l'extinció -com qualsevol literatura culta minoritària-, però amb autors com Yannick Garcia la sala d'espera de la guillotina se'ns farà més confortable. Així sia.

Joan Garí

 

La dona sense rostre

Títol: Per a Isabel. Un mandala
Autor: Antonio Tabucchi
Edicions 62
Barcelona, 2014
Trad. de Teresa Muñoz
132 pàgines

Un mandala (literalment, roda o cercle en sànscrit) és, segons la Viquipèdia, “un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica”. Usualment té un significat místic o simbòlic, representant l’Univers sencer a través de cercles. Quan va escriure Per a Isabel. Un mandala, als anys 90, Antonio Tabucchi va disposar una estructura on el narrador de l’obra du a terme una intensa perquisició a la recerca d’una dona portuguesa a través de nou cercles, en consonància amb la tradició budista. La Isabel que dóna títol a aquesta nouvelle va créixer en una família antisalazarista, en aquell Portugal “oblidat per Europa i desmemoriat d’Europa”. A mesura que avançarà en la seua indagació, el narrador rememorarà la jove que va conèixer, rebel i inconformista, vital i decidida a menjar-se el món.

Des d’Èdip sabem que tota enquesta íntima ens farà tremolar en arribar als resultats, i l’examen de l’evocador narrador de Per a Isabel seguirà el mateix esquema. Com la Beatriu de Dante, el seu rostre guia el narrador, però la recerca mística no pot conduir més que a la melancolia. La persistent primera persona de la narració ha hagut de travessar nou cercles i entrevistar personatges molt diferents, fins a retrobar-se amb una fantasmagòrica Isabel a la Costa Blava. Uns li han dit que Isabel s’havia suïcidat, d’altres que va ser una ferma opositora al règim (no sent, totes dues coses, estrictament incompatibles). Qui va ser el seu carceller, Joaquim Francisco Tomás de Almeida (a qui tothom anomena l’oncle Tom), convida el narrador a un gotet de cachaça. Ell presumeix de saber-ho tot sobre Isabel, però l’única frase que se li escapa, enmig d’una bafarada intensament etílica, és un vinyolià “Tot és res”. La figura d’Isabel s’esvaeix. D’una manera o altra, està perfectament representada per la imatge de la portada del llibre, una bella fotografia d’Alicia Savage protagonitzada per una dona prima, amb un vestit roig, que subjecta amb totes dues mans una gran maleta; el seu rostre està completament velat per un núvol vermellós, mentre en segon pla una casa s’endevina enmig d’un paisatge boscós.

En realitat, Per a Isabel condensa tots els motius de la fascinació que un escriptor italià podia sentir per Portugal. Aquest país és com aquesta dona misteriosa -la dona sense rostre o amb el rostre ennuvolat, com en la imatge de Savage- que cal anar a buscar: un repte, un enigma, un trencaclosques emocional, un joc de la memòria. Tot això dota de sentit la mateixa història del manuscrit. Com han explicat els seus editors originals, Per a Isabel no va tindre mai l’imprimàtur d’Antonio Tabucchi. Es tracta d’un inèdit publicat pòstumament (Tabucchi va morir l’any 2012). L’autor l’havia datat a Vecchiano, el 1996, i l’havia definit com una “novel·la extravagant, una criatura estranya com un coleòpter desconegut que ha quedat fossilitzat en una pedra”. La malaltia que el va sorprendre la tardor del 2011 li va impedir anar més enllà.

Posat dins del conjunt de la seua obra, però, Per a Isabel té un sentit. Aquesta Isabel que trobem a la Costa Blava, amb un “vestit blau de seda com el d’una vegada que la vaig veure davant de l’ajuntament i un barret amb el vel blanc” no pot ser més que una figura de la memòria. Habita un estadi temporal compartit però periclitat -un “llavors” que ja no pot ser “ara”-. Forma part del passat del narrador i no del seu present, potser condensant tants moments intensament viscuts en aquest Portugal on un escriptor italià podia sentir-se com a casa, “si és que hi ha cases d’algú...”

Joan Garí

Publicat en Ara, 6-12-14