Un ciri a Sant Diasistema

Títol: La tribu valenciana
Autor: Miquel Àngel Pradilla
Onada edicions
Benicarló, 2009

Aquest és el llibre d'un sociolingüista (treballa a la universitat Rovira i Virgili). És el llibre, també -calia dir-ho?-, d'algú que es preocupa per la seua llengua. És a dir, un valencià excèntric. Els valencians "normals" consideren la llengua pròpia com una curioistat antropològica, un vestigi dels avantpassats més o menys pintoresc. Naturalment, no pensa fer res per assegurar-ne la conservació. Els sociolingüistes, a ca nostra, constaten i, d'amagat, deuen plorar. Pradilla, en tot cas, fa una anàlisi detallada de la salut de la llengua Sénia avall. La radiografia pertinent està plena de clarobscurs -mai millor dit. Hi ha, per exemple, la qüestió de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La pregunta del milió hi té a veure amb quin efecte, a llarg termini, tindrà la simpàtica "nomativització autonomista" de l'AVL. ¿Un nou gallec (és a dir, un dialecte del castellà in nuce)? Ja m'agradaria saber-ho. Pradilla tampoc no ho sap. Ell pensa -com jo-, que l'AVL pot ser positiva o negativa, depén. Pot servir per a què alguns valencians addictes a la parafernàlia regionalista activen actituds de lleialtat lingüística, per exemple. Als "catalanistes", en principi, no té per què perjudicar-nos. Una altra cosa és quin efecte farà en els indiferents -en les masses escolars, en els funcionaris, en tots aquells que usen la llengua sense voluntat de combat.
Recordaré, si cal, que l'AVL ha sigut la primera institució del País Valencià que hi ha legalitzat la denominació de "català". Aquesta és la part de l'ampolla plena. La part buida, naturalment, té a veure amb la difusió de tota classe de localismes, vulgarismes i castellanismes sota l'etiqueta d'un(para)estàndard oficial. A mi no em fa més gràcia que a vosaltres, però és el que hi ha. Si la gent ho gastara, ja seria un avanç (!).
El que és evident, canviant d'òptica, és que el canvi de paradigma en el valencianisme ja es dóna per fet. Ara la universitat ha publicat aquests Quaderns d'Orientació Valencianista on una tribu de resistents molt meritòria enlairen la bandera del "País Valencià" i tot el que calga. Jo també m'hi adderisc. Però mireu què passa al nostre voltant: el PSPV no vol entrar a la Ramon Llull (tot i que, de fet, hi entra, a través de Gandia, Morella, Vinaròs...) i el Bloc vol normalitzar entre la seua clientela la "Comunitat Valenciana" i la bandera amb blau. Què ens queda, ERPV? No tinc cap vocació de general Custer, ho sent. Little Big Horn és una metàfora massa crua, de tota manera.
Al capdavall, només ens resta, com diu Pradilla, seguir creient en la realitat, és a dir, en el fet que "el garant més irrefutable de la unitat de la llengua -més que el dictamen sense fissures de la romanística internacional- és la continuïtat sense estridències del diasistema".
¿Les evidències acaben imposant-se sempre? Mireu Galileu i l'Església. Ara bé: jo només aspiraria a veure-ho...

Teoria i pràctica de la primera novel·la

Títol: La solitud dels nombres primers
Autor: Paolo Giordano
Edicions 62, 2009
Traducció d'Anna Casassas
311 pàgines

Mattia i Michela són dos bessons. Michela té un retard mental. De petits, els conviden a una festa a tots dos, però Mattia, que s'avergonyeix de la seua germana, la deixa jugant en un parc. No et mogues, li diu. Unes hores després, quan torna, Michela ja no hi és. A prop hi ha un riu. Mattia s'asseu a la riba i troba un tros d'ampolla, que es clava a la mà. I el narrador explica: "Esperava que en qualsevol moment la Michela aflorés a la superfície, i mentrestant es preguntava per què certes coses suren i d'altres en canvi no".
Aquesta escena és el punt de partida dramàtic de La solitud dels nombres primers. La seua particularitat és que dóna molt bé el to que es mantindrà en tota l'obra, tot barrejant habilitat narrativa i una gran destresa lingüística i poètica. És evident que el narrador no diu en cap moment que Michela s'haja ofegat al riu. Però és així: el lector no en té cap dubte. La via indirecta, però, incrementa el dramatisme de la història, tensa l'arc de les probabilitats fins un punt en què el lector ha de sentir-se commogut abans que convençut.
Ahir mateix vaig conéixer la Najat el Hachmi. Vam compartir un dinar davant per davant de la mar de Borriana i li vaig explicar que era el que m'havia agradat de la seua novel·la, L'últim patriarca. Ella em va retrucar que acabava de llegir La solitud dels nombres primers, i que li havia arribat ben endins. Com en el seu cas, també es tracta de la primera novel·la de Paolo Giordano, i supose que s'hi ha vist, d'alguna manera, reflectida. Confessaré sense rubor que sent una enveja sana per aquests escriptors que vencen i convencen de seguida, acabats d'arribar a l'arena. Els altres, els escriptors de llarg recorregut, ens hem de conformar amb l'altra soledat, la dels corredors de fons.
Crec que podem llegir el llibre de Giordano per les mateixes raons que paguen la pena en el cas de la Najat: es tracta de llibres escrits amb el cor, però desproveïts de sensibleries; es tracta, també, de projectes literaris sòlids, que hi revelen escriptors de gran volada. I potser m'equivoque, però és la meua pensada.

Una ferotge lliçó d'humanitat

Títol: Indignació
Autor: Philip Roth
Edicions La Magrana, 2009
Traducció de Xàvier Pàmies
191 pàgines

El que ens fascina de Roth, diguem-ho clar, és aquesta capacitat d'empatia amb les nostres pròpies preocupacions realitzada matemàticament, any rere any, amb un estil suculent i sense defallir mai, com és propi dels escriptors de raça. Ara retorna amb aquest llibre que tracta de l'estupidesa innata de la massa, i sobre l'estupidesa crèdula de la massa americana en primer lloc. Hi són alguns dels seus temes de sempre: la vida universitària de l'Amèrica provinciana, la vivència contradictòria del sexe, l'encaix de la comunitat jueva al gran gresol nordamericà.
El protagonista d'Indignació es passa tota la novel·la obsedit per no haver d'anar a la guerra de Corea, però és allà precisament on sucumbirà, com un destí ferotgement inexorable. Els culpables? La clericalla governant a Winesburg, una universitat tancada i retrògrada que només va canviar, a la força, amb els aldarulls del 1969, segons ens diu el propi Roth a l'epíleg. Mentrestant, però, li fan la vida impossible a Marcus Messner, un jove jueu que vol mantenir-se agnòstic en un context -els anys 50- tan semblant a l'actual, si bé es mira. Ja se sap que la majoria absolutíssima dels habitants dels Estats Units són creients fervents en alguna religió, cosa que els fa mirar als incrèduls com si foren estranyes aus sense niu. És impagable, en aquest context, el diàleg entre Marcus i el seu degà, en què el primer li etziba fragments literals i punxeguts de "Per què no sóc cristià" de Bertrand Russell davant la commiseració altiva, i un poc espantada, del segon.
El personatge femení, Olivia Hutton, aquesta "noia rara que va molt calenta", segons la defineix un personatge i que perpetra al jove Marcus una mamada antològica, queda com una altra de les singulars heroines de Roth. Una llàstima que ens quedem sense saber si Olivia, que desapareix de sobte al final de la novel·la, s'ha suïcidat -com tem Marcus- o és rea d'algun altre destí desconegut.
La lliçó de Marcus és que prefereix ser expulsat del campus -i obligat a enrolar-se, doncs, a l'exèrcit que es dessagna en la cruel terra coreana- abans que no haver de renunciar a uns principis als quals creu que té dret, com si no creure en déus, angelets i altres galindaines infantils fora, més que un pecat, un crim de lesa humanitat.
La humanitat real, però, consisteix precisament a no creure en himnes, ni en fantasmagòriques al·legories, sinó en un destí no brutal, dictat per la raó i per la pròpia mesura. Tota una lliçó de lucidesa... ¿enmig del desert?

L'educació de l'escriptor

Títol: Una educació francesa
Autor: Joan-Daniel Bezsonoff
L’Avenç, 2009
159 pàgines

Entre les noves veus que han emergit en aquests darrers anys dins la literatura catalana, no m’equivocaré si assenyale Joan-Daniel Bezsonoff com l’autor d’un dels registres sonors més ric i atractiu. Al capdavall, té les dues condicions necessàries per a l’èxit: una història personal a contar i un estil dúctil i plàstic per a fer-ho. És per això, supose, que tots els seus llibres s’assemblen tant. No importa que es tracte de les primeres novel•les publicades gairebé clandestinament per l’editorial Trabucaire (quan només Toni Royo li feia cas) o dels títols més recents, que l’han convertit en un autor de fama. Escriga del que escriga, Bezsonoff sempre escriu d’ell mateix. El seu és un to vitalista i farcit de joie de vivre, però rere aquesta façana batega també –de manera creixent-, com el solatge d’un café turc, un pòsit acusadament melangiós.
Una educació francesa sorgeix com un encàrrec de L’Avenç. El relat s’ha anat construint a la revista mes a mes, i ara s’ha publicat de manera conjunta en forma de llibre. Bezsonoff ens hi adverteix que no ha volgut fer una “autobiografia”. En el seu lloc emergeix un continent rescatat a pedaços on els records d’infància de l’autor s’empelten amb la matèria a què pròpiament fa referència el títol. Així, la infància a Briançon s’ajunta amb l’ubèrrim anecdotari de les diferents fites que han marcat l’educació del personatge, les anècdotes escolars, els retrats dels mestres que l’han impactat i també els d’aquells que li van resultar odiosos o indiferents.
Ser educat a França és dur quan u ha d’arribar a la mateixa conclusió que Antoine Argoud: “J’ai honte désormais d’être français. Je ne suis plus qu’un Français administratif”. Per a un català, França és ben bé el mateix que l’oceà immens representa per a un nàufrag agafat a una biga de fusta. Contra aquesta evidència, Bezsonoff reacciona en part amb dolor i en part amb ironia: diu que li agrada molt l’espanyol (gairebé tant com als catalanoparlants d’aquesta banda dels Pirineus ens fascina el francés) i que prefereix, a Raimon, Luis Mariano.
En el fons, l’únic que agraeix al sistema republicà és haver-lo posat en contacte amb magnífics professors de literatura. Així, ara que se sent estranger a tot arreu, “l’home que sobra”, i que ha arribat a conéixer totes les llengües de França (incloent-hi també el rus del seu avi Mitrofan), podria autoexiliar-se dins els límits d’una biblioteca borgeana. Amb desgana, però, ens confessa també que “tots els llibres recents em deceben”. D’aquesta melangia, tanmateix, naix precisament l’impuls per a fer memòria en una doble direcció: per un costat, renovellar el compromís amb la vida: “la lectura d’una bona novel•la; el descobriment d’una nova cançó, la cara d’una nova dona; un nou sí; una posta de sol a la tardor”. Per un altre costat, la constatació de la ferida íntima, aquella que motiva l’escriptor i, alhora, l’aclapara absolutament: “Què se n’ha fet de l’entusiasme adolescent a l’època quan passava una nit en blanc per culpa dels Tres mosqueters o d’una novel•la de Pierre Benoit?”.
És justament perquè aquest temps no tornarà que l’escriptor ha d’escriure els seus llibres. Perquè l’educació és això: tot allò amb què ens han empapussat meticulosament per a ocultar-nos el caràcter irreversiblement verinós de la vida.

El Temps, núm. 1.297

A favor de l'alfabet

AZ
Autora: Núria Cadenes
Editorial 3i4, 2009
188 pàgines

Una agradable sorpresa. Mentiria si negara que, en primer lloc, em va colpir la coberta. Una bona coberta pot fer meravelles ara que el lector passavolant passa volant al davant de tantes prestatgeries atapeïdes, anònimes, impersonals. Una bona coberta ajuda en el primer moment, doncs, però després el llibre t'ha de conquistar, i això només ho pot fer des de la literalitat estricta. AZ són vint-i-sis relats ordenats alfabèticament, de la A a la Z. N'hi ha de llargs i de curts, però els llargs no cansen i els curts saben a poc. L'autora hi exhibeix un bon maneig de l'idioma i una ironia malèvola que, per aquells atzars sinàptics, m'ha recordat les lletres de les cançons de la mexicanoargentina Liliana Felipe.
Cadenes dota els seus personatges d'una provisionalitat pirandelliana, i els investeix de dignitats estrafolàries, però també d'una certa tendresa. S'hi revela un món interior ric, qui sap si covat als anys de presó (recorde, sí, fa mols anys, haver llegit aquelles Cartes de la presó, tan violentament angoixants). La influència estellesiana es resol en la familiaritat irònica amb la mort, i m'atrevisc a dir que això és una de les bases importants del llibre.
Un conte és una trama, però també és un llenguatge -i viceversa. En tots dos camps l'autora se'n surt d'allò més bé. Els seus relats semblen un bon contraverí davant un món que té consistència de reality show (o de "reàliti", com diu ella). Surrealista? No, només realista d'una altra manera. Contrarealista, potser.
Caldria parar atenció a la Núria Cadenes narradora. És la meua pensada, si més no.

Exorcitzant el relat familiar

Una novel·la russa

Autor: Emmanuel Carrère

Empúries, 2008

Traducció d'Ona Rius

280 pàgines

L'autor d'aquest llibre, novel·lista de fama, s'assabenta un dia de la història d'un soldat hongarés de la segona guerra mundial que va estar reclòs cinquanta anys en un psiquiàtric rus. El retorn d'aquest soldat, després de mig segle de privació de llibertat, mou Carrère a una decisió taxativa: anirà a Rússia, al lloc on l'hongarés va malmetre la seua vida inútil, a indagar els detalls d'aquesta estranya i corprenedora història.

Conforme avance el relat sabrem que el soldat es diu András Toma. Rebut com un heroi a la seua pàtria primigènia, Toma hi arriba com va viure al psiquiàtric de Kotèlnitx: com una ombra silent, com un espectre. Carrère va a Kotèlnitx i es posa a indagar sobre Toma. No troba gran cosa, però es fa amic d'Ània, una joveneta del lloc que parla francés. Carrère, en realitat, preferiria parlar rus, que és la llengua de sa mare, però el gran idioma eslau li és elusiu.

¿Per què Toma, per què Rússia, per què la llengua russa? Perquè l'avi de Carrère, Georges Zourabichvili, immigrant georgià a França, va desaparèrixer l'any 1944. Aquesta estranya desaparició ha pesat com una llosa en el relat familiar, fet de silencis i omissions, i per això ara Carrère vol desentranyar aquest relat ambigu retornant al país d'origen de la seua branca materna.

Tot això, no ho negaré, m'ha interessat sobre manera per la senzilla raó que jo també tinc, a la meua família, un relat que s'hi pot acomparar. L'avi per part de pare va ser represaliat pel franquisme després de la derrota de la República. Aquest episodi -la reclusió de l'avi, el patiment de mon pare, el seu germà i l'àvia, la sensació de profunda injustícia en tot plegat- ha pesat com una llosa en la meua família. I ara sóc jo l'encarregat d'exorcitzar aquesta memòria, i ho faré en una novel·la que, finalment, escric a poc a poc.

Carrère tenia un avi, jo tenia un avi. Qui no té, de la nostra edat, un avi a l'armari dels avis? I què fa Carrère amb el seu avi? Sa mare li demana que no hi escriga res, almenys mentre ella estiga viva. Carrère li fa cas i no li fa cas. La novel·la no aclareix res sobre l'avi -ni sobre Toma. La novel·la parla, sobretot, de Carrère i de la seua amant, Sophie. Dos anys burxant, anant i tornant de Kotèlnitx i al capdavall l'únic que en surt és un documental que acaba parlant de l'Ània i del seu trist final. La mare ha guanyat, d'alguna manera. Jo també m'hauré d'enfrontar al repte de parlar del meu avi malgrat el meu pare, que no vol sentir-hi res més. Però ho faré, quin dubte hi cap.

Què demostra el llibre de Carrère? Que la memòria, en una família, concerneix cada un dels seus membres, i no deixa d'interrogar-los siga quina siga la seua condició. Els escriptors, en aquest cas, tenen un càrrec de consciència especial. Diu Carrère que ell s'ha convertit precisament en escriptor per culpa del seu avi, i per això no pot deixar d'escriure-hi. El que acaba redactant, en realitat, és la gran novel·la del seu ego, del seu formidable narcisisme d'escriptor francés. I acabem sabent més de la sensació que experimenta el seu piu dins la vagina de la seua amant que del que ens hi havia convocat.

Cloem la lectura, i l'avi Zourabichvili continua sent un misteri. Però el seu nét s'ha atrevit a desafiar la prohibició familiar, i ha emprés un viatge cap a ell. No hi ha arribat però, probablement, tampoc n'esperava més riquesa. Com en el mite kavafià d'Ítaca, l'important -vull pensar- ha sigut el viatge en si.

Un clàssic contra l'horror

Els gran cementiris sota la lluna
Autor: Georges Bernanos
La Magrana, 2009
Traducció d'Antoni-Lluc Ferrer
300 pàgines

Es reedita, al caliu del 70é aniversari del final de la Guerra Civil, un dels llibres més esclaridors de la contesa, Els grans cementiris sota la lluna. L'autor, Georges Bernanos, vivia a Mallorca quan va esclatar l'Alzamiento. Catòlic i de dretes, i amb un fill tinent de la Falange: ningú com Bernanos estava preparat, des de l'honestedat intel·lectual, per a mirar de fit a fit l'horror del feixisme. Per això el seu llibre continua sent un testimoni inesborrable del que va significar el franquisme ja des del primer moment. És clar que van haver malifetes en tots dos bàndols; la diferència, però, és que Franco emprengué la guerra amb una voluntat de destrucció total de l'adversari. I això Bernanos ho captà de seguida, ho metabolitzà i ho escrigué.

L'escriptor francés adreça específicament el seu llibre a la gent de dreta -els seus. És l'opinió pública conservadora la que es nega a acceptar els crims inherents al feixisme. Per a Bernanos, això és d'una hipocresia colossal i intolerable. El seu llibre, de fet, és un al·legat contra el terror "blanc" i la complicitat de l'església en aquest acte de barbàrie. D'alguna manera, l'autor escriu com si estiguera davant d'un tribunal imaginari i haguera d'argumentar a dreta llei la seua posició. És un testimoni privilegiat, perquè ha vist personalment els cadàvers, ha conegut els botxins i ha escoltat les víctimes. D'entre tot el reguitzell de culpables, n'emergeixen dos: el comte Rossi -un dels més sanguinaris milicians italians- i el bisbe de Palma. A aquests, que es proclamen seguidors de Crist, els dedica frases implacables: "La Cristiandat va fer Europa. La Cristiandat és morta. Europa esclatarà"; "L'Evangeli continua essent jove, sou vosaltres que sou vells".

El profund humanisme de l'autor de Diari d'un capellà de poble el va permetre veure on hi havia la raó, i on el crim. I va actuar, davant aquesta evidència, sense prejudicis ideològics de cap mena. Per això el seu llibre és un exemple esclaridor de literatura compromesa amb el seu temps. I amb tots els temps.