Títol: La solitud dels nombres primers
Autor: Paolo Giordano
Edicions 62, 2009
Traducció d'Anna Casassas
311 pàgines
Mattia i Michela són dos bessons. Michela té un retard mental. De petits, els conviden a una festa a tots dos, però Mattia, que s'avergonyeix de la seua germana, la deixa jugant en un parc. No et mogues, li diu. Unes hores després, quan torna, Michela ja no hi és. A prop hi ha un riu. Mattia s'asseu a la riba i troba un tros d'ampolla, que es clava a la mà. I el narrador explica: "Esperava que en qualsevol moment la Michela aflorés a la superfície, i mentrestant es preguntava per què certes coses suren i d'altres en canvi no".
Aquesta escena és el punt de partida dramàtic de La solitud dels nombres primers. La seua particularitat és que dóna molt bé el to que es mantindrà en tota l'obra, tot barrejant habilitat narrativa i una gran destresa lingüística i poètica. És evident que el narrador no diu en cap moment que Michela s'haja ofegat al riu. Però és així: el lector no en té cap dubte. La via indirecta, però, incrementa el dramatisme de la història, tensa l'arc de les probabilitats fins un punt en què el lector ha de sentir-se commogut abans que convençut.
Ahir mateix vaig conéixer la Najat el Hachmi. Vam compartir un dinar davant per davant de la mar de Borriana i li vaig explicar que era el que m'havia agradat de la seua novel·la, L'últim patriarca. Ella em va retrucar que acabava de llegir La solitud dels nombres primers, i que li havia arribat ben endins. Com en el seu cas, també es tracta de la primera novel·la de Paolo Giordano, i supose que s'hi ha vist, d'alguna manera, reflectida. Confessaré sense rubor que sent una enveja sana per aquests escriptors que vencen i convencen de seguida, acabats d'arribar a l'arena. Els altres, els escriptors de llarg recorregut, ens hem de conformar amb l'altra soledat, la dels corredors de fons.
Crec que podem llegir el llibre de Giordano per les mateixes raons que paguen la pena en el cas de la Najat: es tracta de llibres escrits amb el cor, però desproveïts de sensibleries; es tracta, també, de projectes literaris sòlids, que hi revelen escriptors de gran volada. I potser m'equivoque, però és la meua pensada.
Admirat amic Garí:
ResponEliminavolia fer-te una consulta bibliogràfica. El fet és que vull llegir l'Ulisses, de Joyce, i tinc l'edició de Valente. Què n'opines? Seguisc? Busque una guia de lectura per a no perdre'm? Intente fer-me amb una edició millor? La traducció al català no m'ha semblat tan fidel, però tampoc no ho tinc clar. Què faig?
També m'agradaria que em donares la teua opinió sobre Jaroslav Hasek, ja que esta setmana va morir el protagonista (Fritz Murial) de la meua sèrie favorita de la infantesa, Las aventuras del bravo soldado Schwejk, i estic llegint-ne el llibre.
PD. Recorda que fumar perjudica la teua salut, Joan. Vigila, rei.
Una forta abraçada.
Amic Garí: disculpa la meua insistència. L'edició de l'Ulises de què parle és la de Valverde. Valente, pobre, estava per a altres coses.
ResponEliminaAdéu
Amic Salva: jo vaig llegir (i d'això igual fa vint anys!) la traducció catalana de l'"Ulisses" feta per Joquim Mallafrè i, pel que crec i sé, no estava malament. L'original no l'he llegit complet i la versió castellana tampoc, així que no te'n puc dir res.
ResponEliminaTambé recorde haver llegit "Les aventures" de Hasek en la versió de Proa, i ho faig amb gran plaer. Per sort, en matèria de traduccions la cultura catalana va ben servida, així que no necessitem recórrer, en general, a terceres llengües.
¿Fumar, dius? Hi ha tantes coses que perjudiquen la salut... Viure, fonamentalment, és el que més "perjudica la salut". I anar fent. Una abraçada,