Un profeta del futur

Títol: Más allá del crash
Autor: Santiago Niño Becerra
Los libros del lince
Barcelona, 2011
190 pàgines

Ja se sap que els economistes són excel·lents vaticinadors del passat, però sovint tenen dificultats a distingir els moviments que tindran lloc unes poques passes més enllà del present. A misses dites, molts es deleixen propinant-se farisaics colps al pit amb el conegut rosari "ja ho havia dit jo". La crisi econòmica en què estem immersos ha propiciat l'encimbellament de tota mena de profetes buits, aquella mena de tipus que asseguren ara que ja sabien tot el que passaria, però tanmateix mentre estava passant, van ser incapaços d'oferir una prospectiva mínimament coherent.
A Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull de Barcelona, el podrem acusar de moltes coses, però no de no haver-se arriscat a oferir, en forma d'un documentat advertiment, un vaticini exacte de quin seria el curs de les coses. El seu llibre El crash del 2010 -publicat l'any 2009- va predir amb rotunditat el col·lapse del mes de maig d'aquell any. És el moment en què s'aprova, a nivell europeu, el rescat de Grècia i a Espanya Zapatero es fa l'hara-kiri anunciant les ja famoses retallades (baixada del 5% del salari dels funcionaris i congelació de les pensions).
Amb aquests antecedents, era obvi que ens havíem de mirar amb atenció el nou llibre del professor Niño Becerra. La primera cosa que m'hi ha cridat l'atenció és una mena de recança a portar la clarividència fins a les seues últimes conseqüències. L'autor no vol "personificar" els culpables de la crisi. Assegura que si ataquem Moody's, per exemple, és perquè és una cosa més concreta que el Congrés dels Estats Units, que és qui va aprovar la desregulació del sistema financer als anys 80 (en realitat ho féu un Congrés dominat pels homes i les dones de Ronald Reagan; paradoxalment, però, va ser Jimmy Carter el primer a firmar una llei d'aquest tipus: la Llei de Desregulació de les Aerolínies, l'any 1978). No obstant això, Niño Becerra no s'està d'assegurar que aquesta és una "crisi sistèmica", és a dir, que tindrà com a resultat un canvi de sistema econòmic. La referència al capitalisme és palmària. Per a Niño Becerra la crisi s'estendrà fins els anys 2020-2023, amb una primera fase de caiguda que culminarà l'any 2012. Però això no suposarà la fi automàtica del capitalisme. El col·lapse de l'actual sistema s'esdevindrà, segons el seu vaticini, entre l'any 2055 i el 2065.
La pregunta, òbviament, és: i després del capitalisme, què? Niño Becerra no ho concreta. Assegura, això sí, que suposarà la fi de formes de fer molt arrelades en l'actualitat com l'economia d"usar i llançar", el transport individual o la multiplicitat dels béns ofertats. Irònicament, sembla suggerir que el món ha de caminar cap a formes socialitzants, quan precisament en els múltiples orígens d'aquesta crisi hi ha la desaparició del comunisme com a contrapés del capitalisme omnipotent.
No compartisc la seua fe en una "aristocràcia de la gestió " (l'expressió és seua) integrada per experts que substituirien els polítics per a pilotar l'eixida de la crisi. Si arribàrem a la conclusió que la democràcia és un luxe que no ens podem permetre en els temps actuals, això seria simplement l'avantsala del feixisme.
Per a Espanya en concret la perspectiva no és molt afalagadora. Sent com és el país "més endeutat del món" (i no pel deute públic, sinó pel privat: el de les famílies i les entitats financeres), no cal pensar que se'n sortirà tan fàcilment. Niño suggereix que només algunes àrees capaces d'implementar "activitats de valor" podran encarar el futur amb optimisme. És el cas de Catalunya. Per al País Valencià, supose, serà vital connectar-se a aquestes àrees de manera efectiva, d'on se segueix la importància estratègica del corredor mediterrani, que el nou govern de Rajoy ni tan sols ha esmentat en les seues primeres intervencions públiques...
Tot plegat pinta negre, però la llum al final del túnel hi és. I haurem d'agrair a Santiago Niño Becerra que s'haja arriscat a dibuixar aquesta perspectiva sense por a equivocar-se.

Joan Garí