18/12/11

Bussejant en la mar del sexe


Títol: Els conys saborosos
Autor: Valerià Pujol
Cossetània Edicions
Valls, 2011
91 pàgines


Al febrer de l'any 2002, vaig escriure açò al meu dietari:
"He considerat, des de sempre, dues coses com a inesquivables per a un escriptor interessat a conéixer els seus límits. L’una és la descripció d’una escena d’amor físic. L’altra és la qualificació de la mar. Més enllà –o més ençà- de la metàfora, es tracta de dos fenòmens de magnituds i d’ordre còsmic perfectament distingibles i separables. Per al cas que m’interessa ací, però, això no té la més mínima importància. La qüestió és com s’hi enfronta, l’escriptor amb les seues habilitats narratives, a aquestes dues fisicitats. Potser es podria fer alguna matisació, que ara tampoc no m’interessa, si aquest escriptor és un poeta o bé un prosista, siga –en aquest darrer cas- de la modalitat dels narradors de ficció o dels de no ficció. És igual. Enfrontats a la còpula immemorial dels cossos i de les ones, a la quietud postcoitum o a la gelatina lívida dels oceans més o menys domèstics, a les altituds corporals dels orgasmes o a les tempestes abissals de l’alta mar, el problema rau en quines paraules fer servir per a no caure en la lexicalització més abrupta, el tòpic desfermat o la pura i simple bajanada. El que se’n diu una prova de foc".
L'anotació es completava amb un exemple de L'amant de Marguerite Duras i el seu reflex en la pel·lícula de Jean Jacques Annaud, i tot plegat es va publicar al volum Senyals de fum. Em ve ara a la memòria en acarar la lectura d'Els conys saborosos, de Valerià Pujol. L'editorial Cossetània ha recuperat aquest títol mític vint anys després de la mort del seu autor. És, diguem-ho clar d'entrada, un llibre on es juga tant amb el sexe com amb el llenguatge, on el sexe esdevé una noble funció més del cos literari. El propi títol, que per a alguns crítics primmirats feia escandalós escarni de Josep Carner, en dóna una certa idea. Enfrontat amb la mar de la vivència sexual, Pujol decideix anar al gra: el seu no és un món de subtilitats malaltisses, sinó de truculències morigeradament ferotges subratllades pel treball -líric, intens, delicat- amb el llenguatge.
No és com jo ho haguera fet, però m'agrada. El sexe, a can Pujol, s'oficia com una cerimònia entre enjogassada i aventurera. El narrador explora tots els límits: el voyerisme ("Déjà vu"), l'homosexualitat i la zoofília ("Ulisses"), el transvestisme ("Cerimònia")... Tot això ara ens deixa un poc indiferents des del punt de vista moral, però l'any 1986, quan es va publicar originàriament aquest aplec de narracions, degué fer una certa impressió. La modernitat de tot plegat em sembla indubtable. Fins i tot la manera que té de vorejar certes temàtiques, com ara la pedofília ("Ratlles", "Pacte zenital"). L'autor hi acosta el peu, comprova la temperatura de l'aigua i hi juga, sense decidir-se ni a entrar ni a retrocedir. Però acaba mullant-s'hi.
Crec que, en general, el valor d'aquests relats estan més en allò que oculten que en allò que revelen (la qual cosa té mèrit per a una literatura que seria qualificada sense embuts de "pornogràfica"). Moltes de les narracions segueixen una estructura de conte interruptus, és a dir, acaben en plena faena, en el punt àlgid, quan res no s'ha resolt encara. En "Entreacte", singularment, fusiona el sexe amb la mort d'una manera -el sexe deixant d'escopir semen i passant a escopir sang- que m'ha fet pensar en el Lars von Trier d'Antichrist (2008).
Per tot això, crec que la recuperació d'Els conys saborosos és plenament oportuna. En l'oceà de la sexualitat, Pujol ha bussejat a ple pulmó. Sense la més mínima por d'ofegar-s'hi.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari