Amb tota esperança abandonada

Títol: La sala de profesores
Autor: Markus Orths
Editorial Seix Barral
Barcelona, 2011
Trad. de M.J. Díez Pérez
158 pàgines

Els esdeveniments habituals a les aules dels instituts de secundària sempre han despertat un interés atent i expectant. Els canvis de tota mena dels darrers anys -demogràfics, legislatius, sociològics- han propiciat que la franja d'edat compresa entre els 13 i els 16 anys (el que a l'estat Espanyol abarca el primer i el segon cicle de l'ESO) s'haja convertit en un territori propici a tota mena de conflictes. Hormonats fins l'exasperació, desmotivats, sovint violents, els adolescents que poblen les aules en aquesta edat decisiva poden arribar a protagonitzar les anècdotes més embogides i grotesques amb l'objectiu habitual: no haver d'aprendre res. És tan gran l'esforç que fan per a no ser educats que, amb la meitat d'aquesta colossal despesa d'energia, esdevindrien fàcilment alumnes passablement alfabetitzats. Però és així com són les coses.
El novel·lista Markus Orths, generosament guardonat al seu país, ha girat ara la seua ullada focalitzant no els conflictes en les aules, sinó el seu reflex en l'altra cara de la moneda: la sala de professors. S'usa i abusa del tòpic del professor severament alienat, destarifat quasi completament pel comportament dels seus alumnes. Orths no s'està d'abundar en el tòpic: al seu llibre, el personal està constituït per una colla de neuròtics a qui només queda forces per a anhelar, com un sol home, la jubilació. A l'institut de la novel·la no falta de res: estrambòtiques visites de la inspecció, un Ministeri que vol afavorir la "creativitat" en detriment del "rendiment", un director que fa d'espia dels seus subordinats i un ordre burocràtic més interessat a proveir la immensa i inútil paperassa administrativa que a procurar una ensenyança racional i útil.
Fins ací tot correcte. El llibre té un to de comèdia lleugera que el fa agradable de llegir i poca cosa més. El que no entenc és l'èxit que, segons sembla, ha assolit aquesta novel·leta al seu país. La tirallonga d'elogis (tots ells convenientment inventariats a la solapa) és inimaginable: "meravellosa sàtira", "increïblement divertit", "hauria de ser una lectura obligatòria", "intensa novel·la"... Senyors del Tribune, del Kölner Stadt-Anzeiger, del Der Tagesspiegel, del Focus, del Zitty: o jo no he llegit la mateixa obra que vostés o hi ha alguna mena de malentés que ha dificultat la comprensió del llibre a algú de nosaltres. Ah, i se m'oblidava l'elogi més superlatiu, el del Badische Zeitung. Segons aquest mitjà l'opuscle d'Orths és "una sàtira brillant, divertida i mordaç que recorda Thomas Bernhard" (sic). Si Bernhard alçara el cap...
Comprenc, en fi, el morbo que genera l'institut. Faig classes de llengua i literatura en un d'ells, així que no cal que me'n conteu res. Pels motius que he insinuat al principi i per molts altres que seria prolix reportar ací, l'anomenada Educació Secundària Obligatòria és un cau on s'escauria el lema dantesc ("lasciate ogni speranza") tant per a alguns alumnes com per a massa professors. I d'això se'n pot fer un bon llibre, divertit i amb "missatge". En la nostra llengua ja tenim aquest llibre i ara em permetreu que en faça propaganda, ja que el seu autor no s'hi dignarà: es tracta de El rei del rock, del meu bon amic Víctor Cotlliure. Si voleu una sàtira mordaç del món de l'ESO, si busqueu una divertida crònica del que s'esdevé a les aules adolescents, aquest és el vostre llibre. Naturalment, la seua publicació va passar sense pena ni glòria, a pesar (o precisament per això...) d'haver estat guardonat l'any 2006 per l'Associació de Bibliotecaris Valencians amb el XIV Premi Samaruc com a "millor llibre juvenil".
I al senyor Markus Orths, amb tots els respectes, li diria que ja no cal que es preocupe per millorar la seua literatura: si tots els crítics que hi escriuen han decidit que està a l'altura de Bernhard o de Kafka, doncs ja pot gitar-se a dormir...

Joan Garí