La Mila i la Colometa a cal psicoanalista

Títol: La caçadora de cossos
Autora: Najat El Hachmi
Editorial Columna
Barcelona, 2011
239 pàgines

Al final de Gelosia, Catherine Millet es preguntava “¿Hi ha plaer, per a l’ésser humà, fora de l’obscenitat?”. No era una qüestió retòrica. L’escriptora francesa havia escandalitzat i delectat a parts iguals el seu públic a principis de segle amb el llibre revelació La vida sexual de Catherine M. Abundant-hi, en el segon volum de les seues confessions donava solta a tots els seus fantasmes sexuals, disseccionats tres dies per setmana al divan del psicoanalista. Probablement només una dona podia arribar a un relat literari tan detallat i subtil a l’entorn del desig i de la seua torbadora vivència.
Najat El Hachmi ha provat de solcar aquesta mateixa mar en la seua segona novel·la. L’escriptora d’origen marroquí impactà molt favorablement els lectors amb el seu debut literari, L’últim patriarca. En aquell relat biogràfic manifestava la voluntat explícita d’incardinar-se en una tradició que començava en Víctor Català/Caterina Albert i es continuava en Mercè Rodoreda. La Mila i la Colometa podien ben bé formar part d’una nissaga on la narradora de L’últim patriarca, per univers personal i per elecció estilística, no desentonava gaire. Ara, però, amb La caçadora de cossos, l’ambició primigènia d’El Hachmi ha fet una girada brusca, i ha adoptat un regust francès, a partir de la consideració que la llibertat física extrema, a més d’una tradició moderna, també és una forma d’autoconsciència.
La caçadora de cossos és com un evangeli sexual. El llibre té dues parts clares. En la primera, la protagonista ens va narrant encontres successius amb diferents homes. Tipus trobats a dalt d’un tren, o a la fàbrica, o en una festa, o en una consulta mèdica. Tipus de diferents races i procedències, incloent-hi un cec i un transsexual. El que tenen en comú, potser, és un aire general procaç i maldestre. La protagonista s’hi lliura, però no es considera satisfeta mai. La gramàtica del desig va puntejant la narració: l’aixella (“les olors de suat de les aixelles són diferents a cada país”, sosté), la pudor dels peus (“una invasió horrorosa dels sentits”), les mossegades (que menen al “plaer més intens”). El desig es va configurant com un exprés de mitjanit: va d’un origen a un destí amb estacions escollides, però no t’abandona la sensació apegalosament desconcertant d’immobilitat.
En la segona part, la narradora es revesteix de dona de fer feines que recala a casa d’un escriptor. L’escriptor esdevé un desdoblament especular de la narradora, i hi naix la teràpia. L’interès que aconseguia la primera part, en tot cas, decau sensiblement en aquesta meitat del llibre, que voreja la reiteració.
Al final, descobrim que la Mila i la Colometa s’han fet grans, tenen sexe, i la seua experiència necessita ser verbalitzada. Víctor Català i Mercè Rodoreda seuen juntes, així, al divan de Catherine Millet. L’anàlisi consegüent serà més o menys interessant, però fa la sensació que Najat El Hachmi aborda tot plegat com un autoimposat exercici d’estil. No una novel·la, ni una confessió autobiogràfica, ni un assaig ficcional, sinó un quadern de vivències literàries on practicar, potser, per a noves aventures narratives.
Res a dir-hi. A mi em va agradar més –molt més- L’últim patriarca, però comprenc els dilemes d’un escriptor sotmès a la pressió de la segona obra després de l’èxit fulgurant de la primera. El marge de confiança es dóna per descomptat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1409