Fantasma necessita (urgentment) un programa

Títol: Indignez-vous!
Autor: Stéphane Hessel
Editorial Indigène
Montpeller, 2010
32 pàgines

Un fantasma recorre el món: la indignació. Des del dia 15 de maig, milers de persones acampades a les places més importants de les principals ciutats de l'estat li han dit al món aquella vella frase, convenientment actualitzada: pareu un moment, que vull baixar. La cosa, que va començar a la Porta del Sol de Madrid ara ja s'ha estés com una taca d'oli i els seus protagonistes ens convoquen per a una manifestació d'abast mundial el pròxim mes d'octubre.
Què volen aquesta gent? Una cosa molt simple, si no he entés malament el que es desprén de les seues comunicacions públiques: que el destí de les persones no estiga en mans de tipus molt foscos, vestits per Armani, al comandament d'això tan eteri com són les "finances internacionals". Que la crisi no la paguen els qui no l'han generada. Que en cada país manen els seus polítics i no la banca transnacional. Que la corrupció, l'avarícia i el sectarisme deixen d'informar la vida pública a Espanya i a tot arreu.
Ingenuïtat? Esquerranisme elemental i impolític? Anticapitalisme inviable i somiatruites? Tot això, segurament, però també -o així m'ho sembla- ganes de dir "prou!" i voluntat suficient per violentar, al cor del sistema, els vicis i les rutines que ens han portat allà on som: a la frontera dels 5 milions de desocupats (600.000 d'entre ells valencians, on estem per damunt de la mitjana d'atur per la gràcia autista de Francisco Gürtel Camps) i al caire d'un abisme molt més punxegut: la intervenció econòmica. No vos pregunteu per què la gent s'ha llançat a les places a protestar contra els sistema: pregunteu-vos més bé com és que han tardat tant...
Però aquest és un blog de llibres. Aquest és un espai on la vida s'interpreta a través dels llibres. I el llibre de l'ocasió és -no podia ser altrament- l'opusclet de Stéphane Hessel que centenars de milers de persones han convertit ja en un best-seller. Indignez-vous!, publicat per una editorial perifèrica a França, s'ha convertit en el tòtem que tothom adora, que tothom -diu que- ha llegit. En la versió espanyola hi ha un pròleg de José Luis Sampedro, que comparteix amb Hessel la condició de nonagenari revoltat. La versió catalana és un calc de l'anterior. Millor, doncs, acudir al text original en francès.
Sampedro, al seu text, rememora el crit ritual de Raimon ("Diguem no!"). El rescat em sembla oportú. Indignació és un mot que inclou una referència implícita a la dignitat. El pas següent a la indignació és l'engagement. Engagez-vous es com es diu -segons sembla- el pròxim llibre del vell cavaller Hessel. Comprometeu-vos, sí. Com s'han compromés els votants que, a la ciutat de València, han omplit les urnes locals de paperetes de Compromís -la coalició nacionalista i d'esquerres. I com caldrà que es comprometa una nova generació si vol salvar l'idioma en aquest dissortat país, ara que el tararot de Font de Mora (conseller orwellià de Deseducació) ha eliminat les línies de valencià amb l'excusa d'introduir-hi l'anglès. Ja veieu que, reiteradament, motius per a la indignació, motius per al compromís no ens en faltaran. Caldrà dir No!, i caldrà fer-ho ben fort una altra vegada.
Alguns, però, trobaran en aquest moviment una certa inconcreció programàtica, un cert aire floral i assembleari. No seré jo qui els ho reprotxarà. El problema és que, quan ens posem a llegir l'opuscle de Hessel, acabem massa ràpidament. És un volum, per al meu gust, exasperadament breu i inconcret. D'acord amb el que hi diu, però hi havia altres maneres de dir-ho. L'únic que queda clar després de devorar en un bufit les seues pàgines és que l'autor, heroi de la resistència antinazi, reclama que les conquistes que es van propiciar a Europa després de la segona guerra mundial no siguen enderrocades. I que la lluita per mantenir-les ha de ser no violenta.
No em sorprén que s'acuse els indignats de no tenir cap programa viable. Si el programa és el d'aquest llibre tenim un problema. Una frase com a exemple: "Quand quelque chose vous indigne comme j'ai été indigné par le nazisme, alors on devient militant, fort et engagé. On rejoint ce courant de l'histoire et le grand courant de l'histoire doit se poursuivre grâce a chacun. Et ce courant va vers plus de justice, plus de liberté mais pas cette liberté incontrolée du renard dans le poulailler".
Diguem-ho clar: si el que es pretén és construir un imaginari que connecte la resistència contra el nazisme amb la lluita contra els efectes nocius del capitalisme globalitzat (la "llibertat incontrolada de la rabosa dins del galliner"), s'ha d'afinar l'estil una mica més. Si no, es cau en el ridícul i la xaroneria. És un consell gratuït, és clar. També comprenc que, quan algú que no és un escriptor professional arriba als 93 anys i vol divulgar una idea, fa el que pot. "Tots fem el que podem, però vostè més", li diu Rick a Víctor Laslow (el valerós antinazi casat amb Ilsa) en Casablanca. I no se sap ben bé si es refereix a l'heroisme que se li suposa a un resistent o al fet, molt més terrenal, d'haver-li pispat la xica...
Amics, coneguts i saludats digitals: jo també estic indignat. Ho estic des de fa molts anys. Ho estava als anys de la Rajola Hirsuta, quan el valor dels immobles es duplicava i triplicava davant dels nostres nassos i em preguntava com podia ser que tot allò es duguera a terme sense que ningú digués ni piu. Hauríem d'aprofitar la conjuntura, eixir al carrer i començar a reclamar la mena de món que volem. Ens derrotaran, això és obvi. Tanmateix, també van derrotar la generació dels anys 60, i ara tenim dret a l'avortament, igualtat de gènere o matrimonis homosexuals gràcies a aquell impuls. Res no és gratis. Però no oblidem el clàssic: programa, programa, programa. I en prosa, si pot ser.

Joan Garí