Viatge al país del futur

Títol: América
Autor: Vladimir Maiakovski
Editorial Gallo Nero
Madrid, 2011
140 pàgines
Traducció d'Olga Korobenko

Prompte -molt prompte- vos parlaré de la meua experiència americana. Ara m'agradaria glossar un altre viatge a Amèrica, el de Vladimir Maiakovski el 1925. El poeta futurista rus agafa un barco al juliol d'aquell any i abandona la flamant Unió Soviètica ignorant que el seu destí -els Estats Units: Amèrica (i oblidem ara l'òbvia metonímia)- estava destinat a convertir-se en l'antípoda absoluta del que representava la Revolució d'Octubre. Curiosament, 1925 és també la data de publicació del segon llibre del jove periodista Josep Pla, que narra precisament les impressions d'una estada a Rússia. Pla va a la pàtria dels bolxevics i hi passeja el seu incipient escepticisme; Maiakovski comprova, a la pàtria del capitalisme internacional, que els diners -el dòlar- són el Pare, el Fill i l'Esperit Sant en la nova religió del consumisme. Els viatgers observen i, després, es reafirmen en la seua intuïció. Els viatgers no descobreixen res que no porten prèviament al seu interior.
Abans de penetrar en el territori d'USA, però, Maiakovski fa algunes escales. L'Havana, per exemple, li sembla la ciutat més rica del món (igualet que ara...). A Mèxic, el pintor Diego Rivera li fa d'amfitrió. El porta a una corrida de toros i el poeta, inerme i esvalotat, es posa instintivament de part dels bous: "Experimenté el gozo supremo cuando un toro logró clavar una de sus astas entre las costillas del hombre, vengándose de sus compañeros (...) Lo único que lamentaba era que no fuese posible instalar ametralladoras entre los cuernos de los toros y enseñarles a disparar". Con un par, sí senyor.
Però el destí final és Amèrica, i la porta d'Amèrica --l'Amèrica dels estatunitencs (quin terme més horrible!)- és Nova York. Maiakovski hi penetra amb l'ànima càndida habitual. A l'oficina d'immigració no preocupa que siga rus, però li pregunten si és jueu. El fan esperar interminablement perquè no parla anglés, ni cap altre idioma que no siga el de Tolstoi.
Nova York és la festa per als sentits que ja ens podem imaginar. Venint de l'estepa russa, els semàfors i l'electricitat en general són elements de sorpresa majúscula, però això només és el principi. El país aclapara en el que té de gegantí, de desmesurat, d'excessiu. Tanmateix, Maiakovski no s'oblida de fer treballar l'esquerrà que du dins d'ell: observa de seguida que els negres, per exemple, "son una pólvora suficientemente seca para las explosiones revolucionarias" i que a Manhattan es venen quatre periòdics comunistes: un en rus, un altre en "jueu" (vol dir jíddish o potser hebreu?), un tercer en ucraïnés i el darrer en finés. El Daily Worker, rotatiu central del partit en la llengua oficial del país, s'edita des de Xicago. Una explosió políglota que té el vessant caricaturesc en aquell cartell d'una botiga xinesa on s'afirmava, solemnement: "Parlem anglés i entenem americà"...
No tarda a comprovar els punts febles d'un sistema tan inexpugnablement ric i monolíticament eficaç: l'atur, singularment. Paraules òbvies i permanentment premonitòries: "El paro es un paso atrás: la expulsión de la casa no acabada de pagar, la pérdida del Ford no pagado en su totalidad, el cierre del crédito en la carnicería, etcétera. Y los obreros de Nueva York recuerdan muy bien aquellas noches de los años 1920 y 1921 en que 80.ooo parados dormían en el Central Park".
Fora de Nova York, el poeta passa el temps fent conferències per a immigrants russos, on el component blanc -assegura- no és majoritari. Va a Xicago, va a Detroit. El país immens, de distàncies inabastables, s'ajoca als seus peus com una catifa infinita que el desconcerta: "Sólo he visto América -conclou- desde las ventanas de mi vagón".
De tornada a Europa, recala en França. De sobte, el país de Montaigne li sembla una nació endarrerida, però també se sent estranyament a casa seua. "En comparación con los Estados Unidos, las casas parecían unas chabolas miserables. Cada palmo de tierra había sido conquistado en una lucha milenaria, agotado por siglos y usado con mezquindad avara para cultivar violetas o lechugas. Pero incluso ese apego a la casa, a la tierra, a lo suyo, despreciable y premeditado durante siglos, ahora me parecía una cultura extraordinaria en comparación con el régimen de campamentos provisionales, con el carácter rapaz de la vida estadounidense".
Cinc anys després, Vladimir Maiakovski se suïcidava, confirmant així que la mort és l'únic final real per al Viatge.

Joan Garí