12/9/10

La clau econòmica


Títol: La Commonwealth catalanovalenciana
Autor: Josep Vicent Boira
Editorial L'Arquer
Barcelona, 2010
253 pàgines

Sota un títol com a mínim curiós, aquest llibre vol demostrar la següent tesi: que durant el segle XX el País Valencià i Catalunya han protagonitzat tot un seguit de relacions econòmiques en el context del pol de desenvolupament constituït pels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Josep Vicent Boira, el seu autor, s'ha destacat precisament en els darrers anys per la defensa de l'anomenat "eix mediterrani", una macroregió europea que aniria des de Múrcia -com a mínim- fins al sud de França -també com a mínim- i que té la virtut d'abraçar allò que, en terminologia més política i cultural, s'ha anomenat els Països Catalans. Boira, però, s'està molt d'abundar en aquesta denominació. Prefereix parlar de commonwealth entre València i Catalunya (és a dir, de relació entre iguals).
Les seues tesis són indubtablement suggestives. Segons ell, l'eclosió de les intenses relacions econòmiques valencianocatalanes és l'Exposició Regional del 1909. De llavors ençà aquestes relacions no fan sinó incrementar-se. De fet, la clàssica oposició entre el lliurecanvisme agrari vlencià i el proteccionisme industrial català no se sustenta; Boira conclou, en aquest sentit, que el País Valencià també és un país industrial ("malgrat les interpretacions agraristes ja superades" diu, en una referència indirecta a Joan Fuster), més enllà del mite taronjaire (basat, naturalment, en una realitat certa). El que sí que és incompatible amb el model agrícola valencianocatalà és el proteccionisme dels ceralistes castellans. D'això se'n diu, amb permís, contar la pel·lícula de tota una altra manera.
Parlava de l'Exposició del 1909. És curiós que, a l'endemà d'aquesta (com qui diu), Ignasi Villalonga demane (1918) un tren d'amplada internacional que connecte València amb Europa. El seguiren en la vindicació, ja als anys 30, Lluís Lucia (de la Dreta Regional Valenciana) i el Centre d'Estudis Econòmics Valencians, del qual era secretari una figura clau: Romà Perpinyà. Villalonga i Perpinyà són els màxims exponents a la seua època d'aquell sector de la societat valenciana (no precisament els blasquistes) convençut de la necessitat de fer més estrets els lligams amb Catalunya. Caldrà esperar als anys 60, però, amb l'adveniment de Joan Fuster, per a què aquest corrent sempre existent en la societat valenciana cristal·litzara en un ampli moviment social. "Més cultural que no tècnic", afegeix Boira en referència a aquest ressorgiment, sense ocultar la seua ambició de refundar el "catalanisme" valencià (¿i el "valencianisme" català?) sobre una base exclusivament econòmica.
Tot açò em mou a dues reflexions: en primer lloc, m'encantaria que les teories de Boira estigueren ben orientades i arrelaren de manera ferma, però veig que parteix de la ingenuïtat de considerar que ja no queda anticatalanisme a València (p. 189). L'anticatalanisme de la dreta valenciana -que és com dir de la classe dirigent d'aquest país- és profund i inequívoc, i encara ha de donar molt de joc, per la senzilla raó que és la manifestació d'un espanyolisme primari, perfectament adequat per a empestar-hi el cos electoral d'una societat desarticulada i amb notòria tendència cap a l'antiintel·lectualisme. Que aquest anticatalanisme actua en contra dels propis interessos de l'esmentada classe sembla evident: com explica el propi Boira, "el flux comercial entre Catalunya i València ultrapassa entre sis i tres vegades el que s'estableix entre Madrid i València". No obstant això, els autors, per exemple, del Pla Estratègic de la ciutat de València consideren prioritari l'AVE Madrid-València (!). Tant de bo la defensa de l'eix mediterrani (inclòs en la reforma de l'Estatut valencià del 2006) poguera ajudar a canviar la perspectiva d'aquesta classe ridículament subalterna, sempiternament genuflexa en direcció a l'única Meca que coneixen: Madrid.
La segona relfexió té a veure amb la qüestió de la llengua. Bé està que Boira considere que les propostes de Fuster tenen un excés de culturalisme. Eren eficaces, però, a l'hora de reivindicar la llengua comuna d'aquesta Commonwealth i els altres territoris on, si dius Bon dia, et contesten Bon dia (per usar la coneguda frase planiana). El nou mot d'ordre economicista, però, assegurarà la supervivència del català/valencià? Faríem un pa com unes hòsties si, després d'aconseguir que els empresaris valencians (i, a remolc seu, els seus polítics) vagen del bracet dels seus homòlegs catalans, aquests seguiren usant el seu català, mentre els primers usen sense complexos la llengua de Castella.
Llevat d'aquests objeccions, confessaré que el llibre de Josep V. Boira m'ha resultat estimulant i, en alguns aspectes, fins i tot apassionant. M'ha arribat al cor, a més, la doble referència a l'europeisme de l'Agrupació Borrianenca de Cultura encara dins el franquisme (com a exemple d'una actitud sempre present en els sectors més lúcids de la societat valenciana) i l'al·lusió als "dos camins" de València segons l'escriptor també borrianenc Artur Perucho. Els camins són, respectivament, el del Cid o el de Jaume I. O ens n'anem Castella endins i fem ruta cap a Europa, venia a dir Perucho l'any 1930 a la revista Acció Valencianista. Un altre precedent, ves per on, de "l'eix mediterrani"!

Cap comentari:

Publica un comentari