Terenci com a excusa

Títol: L’última carícia, Terenci
Autor: Manel Guitart
Edicions Proa
Barcelona, 2010
251 pàgines

Aquest és un llibre estrany. És un llibre que es ven com una mena d’aproximació a la figura de Terenci Moix –d’aquí el títol i l’explícita fotografia de portada- però que, immediatament després d’ensenyar la llebre, ens serveix, fet i fet, un autèntic gat. Entenguem-nos: no dic que el llibre no siga interessant. Ho és i, a sobre, està molt ben escrit. El que no s’entén molt bé és quina necessitat tenia l’autor, si volia confegir un volum memorialístic, d’oferir-nos com a esquer la figura de Moix, i més quan aquesta presència desapareix quasi completament de l’obra passades les primeres vuitanta pàgines. És com si Manel Guitart haguera volgut fer un llibre a propòsit del seu encontre a Londres amb l’autor d’El dia que va morir Marilyn però, en adonar-se que amb aquest material no tenia suficient, va decidir continuar escrivint sobre altres coses, per poder omplir un volum de mides normals.
S’aduirà, segurament amb raó, que les altres històries que es conten en L’última carícia, Terenci guarden alguna mena de connexió amb la relació de Guitart amb Moix –bastida tot al llarg d’una única jornada; única, però intensa i reveladora. Quan abandona Terenci, el llibre ens parla de la figura de la Teresa Planesas, de Camprodon (el poble de l’autor), una de les mares “edípiques” a què fa referència en parlar de la mare del Terenci i de la seua pròpia. La Teresineta va conduir l’autor cap a “persones interessants, persones amb molts replecs íntims i agafades a l’existència per llaços veritables i falsos”. Una altra de les fèmines que puntegen la narració és la Montse, companya d’institut i afectada per una greu malaltia. I després apareixerà, aquest sense funcions maternes (almenys aparentment), el Pau, un poeta de bona família amb qui el narrador va mantindre una relació de ben jovenet.
Tot plegat es tracta d’unes memòries empreses després de travessar “il mezzo del camin”, un balanç provisional on la figura de Terenci és només una excusa, un salconduit literari. Al final, el llibre acaba descrivint les sessions de teràpia psicoanalítica del narrador, on coincideix amb una colla de “deprimits, els qui havien naufragat, els qui ens miràvem amb temor i aprensió tots aquests indrets de supervivència on sentíem clarament que no encaixàvem”.
Tot correcte i d’interés evident però, ¿per a què es necessitava la figura de Terenci Moix? És el que no hi acabe de veure clar. Al final, aquestes pàgines queden com un intens exorcisme homosexual –i això les dota també d’un valor afegit, sense dubte-, un exercici terapèutic on la literatura és una excusa per bussejar en profunditats d’altres densitats. “Una quimioteràpia moral a través dels mots”, diu l’autor. Doncs això mateix, però la força de la seua escriptura fa esperar volums més rodons, amb excuses o sense. Serà una alta vegada.

Joan Garí