26/9/10

Terenci com a excusa


Títol: L’última carícia, Terenci
Autor: Manel Guitart
Edicions Proa
Barcelona, 2010
251 pàgines


Aquest és un llibre estrany. És un llibre que es ven com una mena d’aproximació a la figura de Terenci Moix –d’aquí el títol i l’explícita fotografia de portada- però que, immediatament després d’ensenyar la llebre, ens serveix, fet i fet, un autèntic gat. Entenguem-nos: no dic que el llibre no siga interessant. Ho és i, a sobre, està molt ben escrit. El que no s’entén molt bé és quina necessitat tenia l’autor, si volia confegir un volum memorialístic, d’oferir-nos com a esquer la figura de Moix, i més quan aquesta presència desapareix quasi completament de l’obra passades les primeres vuitanta pàgines. És com si Manel Guitart haguera volgut fer un llibre a propòsit del seu encontre a Londres amb l’autor d’El dia que va morir Marilyn però, en adonar-se que amb aquest material no tenia suficient, va decidir continuar escrivint sobre altres coses, per poder omplir un volum de mides normals.
S’aduirà, segurament amb raó, que les altres històries que es conten en L’última carícia, Terenci guarden alguna mena de connexió amb la relació de Guitart amb Moix –bastida tot al llarg d’una única jornada; única, però intensa i reveladora. Quan abandona Terenci, el llibre ens parla de la figura de la Teresa Planesas, de Camprodon (el poble de l’autor), una de les mares “edípiques” a què fa referència en parlar de la mare del Terenci i de la seua pròpia. La Teresineta va conduir l’autor cap a “persones interessants, persones amb molts replecs íntims i agafades a l’existència per llaços veritables i falsos”. Una altra de les fèmines que puntegen la narració és la Montse, companya d’institut i afectada per una greu malaltia. I després apareixerà, aquest sense funcions maternes (almenys aparentment), el Pau, un poeta de bona família amb qui el narrador va mantindre una relació de ben jovenet.
Tot plegat es tracta d’unes memòries empreses després de travessar “il mezzo del camin”, un balanç provisional on la figura de Terenci és només una excusa, un salconduit literari. Al final, el llibre acaba descrivint les sessions de teràpia psicoanalítica del narrador, on coincideix amb una colla de “deprimits, els qui havien naufragat, els qui ens miràvem amb temor i aprensió tots aquests indrets de supervivència on sentíem clarament que no encaixàvem”.
Tot correcte i d’interés evident però, ¿per a què es necessitava la figura de Terenci Moix? És el que no hi acabe de veure clar. Al final, aquestes pàgines queden com un intens exorcisme homosexual –i això les dota també d’un valor afegit, sense dubte-, un exercici terapèutic on la literatura és una excusa per bussejar en profunditats d’altres densitats. “Una quimioteràpia moral a través dels mots”, diu l’autor. Doncs això mateix, però la força de la seua escriptura fa esperar volums més rodons, amb excuses o sense. Serà una alta vegada.

Joan Garí

2 comentaris:

  1. Aquesta crítica és estranya. Sembla que el continent no s'ajusta al contingut que esperava el crític, que considera que li han donat "gat per llebre". I això, tot i que troba el contingut, "interessant", "molt ben escrit", la part d'en Terenci "intensa i reveladora", i la resta "d'interès evident". Tot plegat perquè "es ven com una mena d’aproximació a la figura de Terenci Moix –d’aquí el títol i l’explícita fotografia de portada-", que actuen com a "esquer". El llibre té cinc narracions, dues de llargues, incloent la d'en Terenci que li dona el títol, i tres de curtes. Curiosament, la narració d'en Terenci va guanyar el Recull de Blanes amb el títol "Les orelles de l'elefant". Lluís Maria Todó ja va titular un article sobre el llibre a El Mundo "No us fieu del plàtan", referint-se a la portada. A Manel Castaño, a la Revista de Girona, tampoc li va agradar la portada ni el títol "desorientador". En aquests casos, però, sembla que el contingut va agradar més que el continent. Jo diria que el llibre dóna "llebre per gat" en comptes de "gat per llebre". Diu l'escriptor Ramon Surroca "Em va semblar tan sobèrbia la història d'en Terenci que em feia por que la resta no estigués a l'altura, que fos un ompliment de menor vàlua. La meva sorpresa va ser arribar a dubtar, finalment, quina d'aquelles històries m'havien agradat més". Totes aquestes cites les he tret del blog d'en Manel Guitart dedicat al llibre, manelguitart.blogspot.com. Per cert, el blog es diu "El cor brutal", nom de la cinquena narració i, segons tinc entès, el nom que hauria d'haver tingut el conjunt. M'ha agradat que parléssiu d'aquest llibre.

    ResponSuprimeix
  2. Bé, no sé: escriure sobre un llibre -donar-hi una opinió subjectiva- mai pot ser entès com un acte transcendent, alguna mena d'etiqueta irreversible. Són només unes impressions de lectura. El llibre té interés -malgrat tot- i l'autor té força expressiva. Jo em quedaria amb aquesta idea. Però és la meua opinió...

    ResponSuprimeix