19/9/10

La fatalitat de l'epigrafia

Títol: Un nu
Autor: Josep Palàcios
Universitat de València
València, 2010
165 pàgines


Recorde, fa alguns anys –aviat en farà deu- una visita a casa de Josep Palàcios, a Sueca. M’acompanyava Manuel Baixauli, pintor i escriptor. Dic “m’acompanyava” i volia dir, realment, que em feia de guia, perquè penetrar als dominis de Palàcios s’assemblava molt a entrar en una mena de castell en què, com a la tanca del palau de Charles Foster Kane, hi ha un cartell explícit que avisa que el dret d’admissió és reservadíssim.
Josep Palàcios ja era, en aquell temps, allò que probablement sempre havia volgut ser: un escriptor secret. No feia vida social, i feia anys que no es preocupava per donar difusió comercial a la majoria dels llibres que escrivia. Es limitava a seure en una primorosa butaca en la penombra i rebia els visitants amb la cara molt pàl·lida, com si haguera suspés només momentàniament una vida submergida entre pàgines de llibres molt antics, molt grossos i molt polsosos. Allí mateix em va fer lliurament d’un dels seus magnífics i clandestins volums d’aforismes (El laberint i les nostres ombres en el mur), allà on desenvolupava millor la seua escriptura concentrada, paradoxal, multiforme (“..i confiar bonament que alguns d’aquests aforismes ja m’estalviaran haver d’escriure algun Crim i càstig i algun Parmènides”).
L’escena, la tinc vivíssima. Palàcios semblava el negatiu absolut del seu mestre, amic i benefactor Joan Fuster, que a pocs metres d’allí havia convertit el mític casalici del carrer de Sant Josep en un centre de reunió multitudinària. En acomiadar-nos vaig pensar que se li estava posant pinta de Miquel Bauçà. Com el de Felanitx, també el de Sueca era un anacoreta afable i havia convertit la literatura en un jeroglífic per a lectors molt selectes.
Anys després Manuel Baixauli –el meu guia en aquella jornada particular- convertiria Palàcios en un personatge (“Escriptor”) de la seua novel·la L’home manuscrit: no en podia fer major elogi.
Ara la Universitat de València publica un llibre del nostre ermità i ho fa a la manera de Salinger: sense nota de contraportada, sense fotografia de l’autor, ni clau biogràfica, ni resum, ni res. Un text a pèl. Un nu, n’és el títol, i el joc especular que estableixen les paraules ja dóna la mida de les intencions de l’autor. Com ell mateix afirma: “Cal saber convergir la paraula i l’espill, i si pot ser allò/ que intentes dir, que segurament és no res”. Siga no res o siga alguna cosa, Un nu s’ha de llegir com es lligen les tirallongues del vell i malaguanyat Bauçà, però més atents, si cap, a la intensitat aforística, i al desplegament d’una personal metafísica irònica.
Per què donar a publicar aquest llibre a la Universitat de València? Podria haver estat un altre text secret manufacturat “A la Ribera del Xúquer”. Per algun motiu, però, l’autor ha decidit proporcionar-li una vida comercial (si “comercial”, en aquest cas, no és un adjectiu ostensiblement pretensiós). Com deixà dit en El laberint…, “JO, JOsep [sic], l’únic pecat capital que practique, i per pura fatalitat, és l’epigrafia”. Doncs ací queden aquests traços sobre el mur, aquestes frases lapidàries que semblen versos perquè no arriben a final de línia i on l’autor ha llançat el seu crit de guerra: “”Vull portar la retòrica fins l’infinit/ perquè amb el gest arribi a esclafar la raó/ amb imatges que us llancin de genolls en la terra aspra”. Queda dit.

El Temps, núm. 1.370

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari