9/5/10

La paella a San Francisco


Títol: Més enllà de San Francisco
Autor: Toni Mollà
Editorial Bromera
Alzira, 2010
183 pàgines


Sospite que feia temps que Toni Mollà tenia la dèria de contar-nos algun dels seus nombrosos viatges arreu del món i fer-ho en forma literàriament plausible. Una dèria comprensible, d'altra banda, tant des de la banda del periodisme com de la literatura. Al capdavall, es viatja sempre per a contar-ho i contar-ho per escrit té l'avantatge de deixar un testimoni més o menys formalitzat d'un conjunt de sensacions fugisseres i evanescents -o, si voleu, d'allò que podríem anomenar, engolant la veu una mica, "instants eterns". Feia temps que ho pretenia i ara ho ha aconseguit: al llibre que glosse ara i ací Mollà ens narra la seua peripècia californiana l'estiu en què Obama es va llançar a la carretera a la recerca no tan sols d'Amèrica -com els penjats d'Easy Rider i els més penjats encara d'On the road de Kerouac- sinó d'una cosa molt més tangible: la Casa Blanca.
Obama és una bona excusa -el que els entesos anomenen un McGuffin- per a què l'autor d'Espill d'insolències aboque el seu quadern de viatge en forma de llarg reportatge familiar que dóna notícies d'interés d'una terra mítica. Cal dir, per cert, que el volum no defrauda: és una peça amena, sovint reflexiva, a estones divertida i sempre suggestiva. Un llibre de maduresa, potser (i una maduresa de llibre).
Per als qui coneixem l'Amèrica de la costa est, l'oest és un repte que, immediatament després de conèixer l'est, sempre tens en l'horitzó. Jo mateix vaig viure a New Hampshire i Nova York un intens estiu, ara fa vint anys; això ho contaré en un llibre que gairebé tinc a punt i que ha necessitat d'aquests vint anys per a poder ser possible (la memòria té les seues lleis). Mollà, que coneix bé Nova York (hi va passar el seu 50è aniversari, veient el Barça a la tele d'un bar! -això els qui no som futbolers no ho podem entendre), ha d'aturar-se i pensar-hi en arribar a San Francisco. San Francisco -com també Los Angeles- és una ciutat horitzontal, el contrapunt exacte de la verticalitat impàvida de Manhattan. Els hippies i tot allò han afegit un aroma de pàtxuli una mica violent, fins i tot ara que es deu trobar molt esvaït. A San Francisco hi troba tots aquests llocs perfectament mítics: Alcatraz, Lombard Street, la City Light Books, el Golden Gate Park. Més enllà de Frisco, però, hi ha altres geografies que no deixen d'arborar la nostra imaginació construïda a parts iguals entre el cinema (nordamericà, naturalment) i la literatura (nordamericana, naturalment). Aquests llocs són Sansalito, Carmel, Santa Barbara, el castell de Hearst (el Ciutadà Kane d'Orson Wells), Los Angeles (la darrera Babel genuïna), Hollywood (¡sobretot Hollywood!) i, last but not least, Las Vegas.
A Las Vegas Mollà bada, i s'hi recrea. Per arribar-hi ha travessat el desert de Mojave amb un Toyota Four Runner, mentre somiava amb l'esperit de John Ford (l'home que, a les reunions gremials, solia identificar-se -sense llevar-se el puro de la boca- amb un "I'm John Ford. I do westerns"). Las Vegas li sembla "un lloc irreal, distant, potser el més remot i desconegut que nosaltres hem visitat al llarg de la nostra vida". I ho conta en algunes de les pàgines més intenses del llibre.
Diu Mollà en un moment donat: "Jo no sóc gens partidari dels viatges interiors ni dels excessos de la introspecció a la perillosíssima recerca d'un mateix. Això equival a entrar en un esbarzer de molèsties al meu entendre totalment prescindible". Potser per això aquesta crònica és més un llarg reportatge que un llibre de viatges. En un país normal (¡en un país normal!) es llegiria en còmodes lliuraments en algun periòdic però, ¿quin redimonis de periòdic en català no està ara mateix agonitzant? Potser per això alguns hem d'escriure -també- en castellà. És una manera de "veure món" -sentir-se estranger sense eixir de casa. És a dir, exactament el contrari del motiu que ens empeny a viatjar (on el que volem és sentir-nos com a casa -fotuts "cosmopolites" com som- en qualsevol lloc del món).
Mollà va trobar a San Francisco un cambrer italià que coneixia els secrets per a fer una bona paella valenciana. Jo me'n vaig menjar una perfectament reglamentària a la Casa Valencia de l'Havana Vella. Valencians pel món: heus-ho ací.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari