La conversa pendent

Títol: Enric Tàrrega. L'amant de la ciutat somniada
Autor: DDAA
Universitat de València
València, 2010
238 pàgines

Els llibres de converses proporcionen un material imprescindible per a comprendre una època a través dels seus protagonistes. No la Història, sinó allò que deia el venerable Unamuno: la intrahistòria. Entrevistant gent clau a una edat on ja s'ha recorregut la part essencial del camí de la vida, podem entendre millor certs esdeveniments i certes actituds que ens donaran el to d'un moment històric. En el fons, un llibre de converses és com una llarga entrevista periodística, un gènere essencial precisament perquè revela coses que des de la notícia, l'opinió o el reportatge se'ns poden fàcilment escapar. Però l'entrevista, ¡ai las!, funciona o no depenent de la personalitat de l'entrevistador. No basta a tenir a la nostra disposició l'entrevistat més interessant del món. Si no sabem què preguntar-li, si no triomfem a conduir la conversa pels canals adequats, tot es pot resoldre en la major de les inanitats.
En el cas valencià s'han publicat en els darrers anys alguns llibres-conversa ben interessants. Recorde ara -i no vull ser exhaustiu- les Converses inacabades on un Joan Fuster crepuscular va seure a xarrar amb Toni Mollà, o el magnífic volum que va dedicar la periodista Fúlvia Nicolàs al cardenal Tarancón (tots dos en la col·lecció Tàndem de la Memòria, de l'editorial del mateix nom). En el primer cas, la mort va visitar Fuster -potser esgrimint un got llarg de whiskey de malta en la mà dreta- abans que el projecte arribara a la seua conclusió, però el material restant no va desmerèixer en absolut l'estàndard de qualitat que s'havia fixat Mollà. També Tarancón fou un plat agraït per a Nicolàs, que va saber extraure i dosificar del vell cardenal la seua inveterada sornegueria, el seu llegendari savoir-faire.
El llibre de què m'ocupe ara, dedicat a l'activista polític Enric Tàrrega, deixa un sabor agredolç als llavis. Per començar la part entrevistadora, en aquest volum, és múltiple i amorfa. Vull dir que ofereix uns contorns massa borrosos i el resultat, consegüentment, és desllavassat. No és que Tàrrega no meresca un exercici de memòria pública. És un home polifacètic, i la seua biografia es confon amb els avatars de mig segle d'història valenciana: de l'any 51 al 68 va estar en Lo Rat Penat (l'única etapa potser en la història d'aquesta centenària institució en què es va ocupar realment d'alguna cosa útil per als valencians); endemés, fou un dels fundadors, el 1956, del Front Marxista Valencià, i després del PSAN. També contribuí decisivament a l'afaiçonament d'unes Comissions Obreres arrelades a la circumstància nacional. Finalment, fou un dels fundadors del Partit Socialista del País Valencià.
Tot això, naturalment, ix al llibre, amb profusió de detalls. És la profusió, potser, el que afegeix una certa confusió global. Un espés anecdotari -de vegades fregant la xerrameca- informa el volum, i el dota d'un sabor una mica massa informal. No dic que l'informalisme estiga de més en un llibre d'aquestes característiques. Però s'hi hauria d'anar amb compte quan del que es tracta és d'oferir una visió de conjunt i, per tant, evitar que els arbres ens amaguen la silueta del bosc.
De tota manera, he de dir que el llibre es llegeix amb interés. Els tàrregues d'aquest país -els tàrregues d'arreu- ens són imprescindibles i mereixen restar en la memòria nacional podent dir la seua. Calen més llibres de converses. Sempre hi ha una conversa pendent. Sempre hi ha una història que s'ha de contar abans que ens visite la del got llarg de whiskey a la mà. Dir la nostra i dir-ho a temps. I la resta és silenci.