La metàfora de la mar

Títol: L’illa
Autor: Giani Stuparich
Editorial Minúscula
Barcelona, 2010
Traducció d’Anna Casassas
108 pàgines

La selecta editorial Minúscula, de qui hem llegit traduïda al castellà gran literatura bellament editada, enceta ara una línia de versions al català amb la mateixa acurada factura. Els lectors que busquen en els llibres emocions molt diferents a l’entreteniment barat trobaran en L’illa, de Giani Stuparich, el tipus de relat que, llegit en les circumstàncies adequades, els pot deixar una profunda empremta anímica.
L’illa narra el retrobament entre un pare i un fill. El pare crida el fill, que viu a la muntanya, perquè l’acompanye en un últim viatge fins l’illa on tots dos van compartir la infància del segon. El pare té una malaltia terminal, però no ho sap (potser només ho intueix). De sobte, baixar de la muntanya i tornar a la mar representa per al fill no només una tornada als orígens, sinó una immersió en el món que d’alguna manera s’estalviava a les altures. La malaltia del pare el rehumanitza i el fa adonar-se de la fragilitat de la vida, de la inconsistència dels lligams més aparentment sòlids.
La metàfora de la mar inunda tota la narració. Per un moment sembla sentir-s’hi, fins i tot, l’eco d’un vers de Ramon Llull: “Vull morir en pèlag d’amor”. El pare entén la vida com “una gallarda navegació”. La seua manera d’enfrontar-se a la mar, però, s’ha anat afeblint conforme el cos li ha demanat comptes. La insistència a tornar a l’illa, tota ella envoltada pel líquid amniòtic oceànic, té alguna cosa de refugiar-se en les certeses primigènies, ara que les certeses contemporànies li semblen tan opaques.
No sabem el nom ni del pare ni del fill, ni tan sols el de l’illa. El fill són tots els fills i el pare són tots els pares. L’illa podria ser Ítaca, perquè el que aprén el fill de l’experiència –i també el pare- és que la malaltia no és l’important, ni tampoc la mort, sinó la manera d’enfrontar-s’hi, de respondre-hi. No es pot lluitar contra la mar i pretendre guanyar-hi. Només cal navegar agafant amb fermesa el timó fins que entrarem en l’últim port conscients que no ens espera -com en el conegut poema de Kavafis- cap riquesa més que la que hem atresorat en el viatge.
Giani Stuparich publica aquest llibre quan té cinquanta-un anys (el 1942). Un to emotiu, d’una melancolia superbament continguda, travessa tota la narració. Es tracta de la reflexió d’un home madur, que encara no és massa vell, però que ja no és prou jove. La presència constant de la mort és com el marge absolut on s’aboca l’escriptura, l’abisme més enllà del qual ja no és possible inserir cap signe. L’encert de l’escriptor és situar els personatges sempre a la vora d’aquest abisme-espill i no fer-los caure-hi mai. Arribarà l’hora d’endinsar-se dins les aigües que envolten l’illa, no cal dir-ho, però llavors aquest moment no desvestirà els personatges de la seua dignitat congènita. El pare s’enfrontarà a la seua darrera hora “essent ell mateix, conservant tot l’orgull d’home superior als fets, més fort que el seu mateix destí”. I el fill n’aprendrà la lliçó. Retornarà, així, a la seua muntanya i el cicle de la vida es renovellarà sempiternament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.352