Contra els gimnastes de la banalitat

Títol: No sé què mor
Autor: Ramon Ramon
Edicions 3i4
València 2021
236 pàgines  

 

  Ramon Ramon es va estrenar com a dietarista amb Dins el camp d’herba (2014), un text punyent i amb una prosa treballada i dúctil. Després d’aquest títol vindria Llum a l’atzucac (2018), que continuava amb bona lletra l’anterior i abundava en el seu món de fílies anglosaxones i arrelament al seu paisatge bàsic de l’Horta de València. Vaig fer notar al seu moment un cert manierisme en aquest segon volum, sobretot pel que feia a l’ús dels adjectius. Ara, amb No sé què mor (premi Octubre), Ramon ha corregit això amb escreix i ens ofereix unes pàgines molt ben resoltes en un món ja perfectament definit per un estil de gran bellesa, que delata la seua formació poètica.

  L’univers de Ramon Ramon és atractiu perquè no hi fa concessions: sap que la cultura és la causa de la infelicitat humana i tot dietari no pot ser res més que un inventari de decepcions. Cita, en aquest sentit, Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. En un temps de lleugeresa i frivolitat, on tot el que es demana a un llibre (si és que encara s’hi demana alguna cosa) és que ens entretinga una poca estona, Ramon ens forneix un canemàs de lectures ben païdes, atent a la divisa de J.V. Foix (“M’encanta el nou i m’enamora el vell”): Plató, Sant Agustí, Josep Carner, Jorge Semprún...
  El diagnòstic sobre la literatura contemporània, però, és taxatiu: “Fa segles que l’escriptor té por d’avorrir, de ser feixuc, de mostrar-se solemne o profund”. I pitjor encara: “La idea de lector crític, exigent, s’ha esvaït de l’horitzó”. I, doncs, una conclusió inapel·lable: “En la premsa periòdica, en la novel·la, fins i tot en la poesia i en l’assaig, l’escriptor hegemònic és un gimnasta de la banalitat”.
    Davant aquest panorama, el dietarista ha de recloure’s en un món tancat: el paisatge més proper, el cercle humà veïnal, la presència obsessiva de la mort. Ramon és un home de terres baixes: prefereix l’espectacle de la mar al de la muntanya. La mera possibilitat de l’”alpinisme” el posa frenètic, oblidant potser que la muntuositat valenciana és d’una morigeració notòriament anticlimàtica.
  Algunes de les excursions reflexives que conté No sé què mor són realment antològiques. Les proses dedicades a la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat estan entre les més belles que haja llegit recentment en català. L’autor, però, no es fa cap il·lusió quant a l’abast potencial de la seua literatura. Sap que la nostra llengua està sotmesa a una “regionalització barcelonina” i tot el que s’escriu en la perifèria està poc menys que destinat al silenci.
  Llibres com aquest et reconcilien amb el que puga quedar d’intel·ligent en la humanitat. Ramon Ramon fa literatura, i la fa sense demanar perdó al món. Aquesta insolència és la seua principal vàlua.
  La lliçó d’aquest dietari és que un escriptor seriós només és un pobre home, però quan les coses vagen mal dades de debò només podrem comptar amb aquests insidiosos marginals. “La literatura –escriu- és el principi de tota civilització”. I, segons com, també el final...

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-6-2021

Una insípida faula feminista

Títol: Pedres a la butxaca
Autora: Kaouter Adimi
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2021
Trad. d’Anna Casassas
164 pàgines

 

Pedres a la butxaca es presenta com una petita faula feminista a l’entorn de l’obsessió, a les societats àrabs, perquè les dones no es queden solteres (o fadrines, com n’hem dit sempre a ma casa). La narradora, una jove algeriana que viu i treballa a París, experimenta en carn pròpia les pressions maternes en favor d’un marit. Tornar a Algèria, en aquest sentit, hi representa el retorn al patriarcat, a l’opressió civil i al tedi vital. La peripècia podria haver-se resolt en alguna mena de reflexió sobre la distància (no només física) entre les dues ribes del Mediterrani, sobretot en allò que afecta les dones. Però Adimi s’instal·la en un to que bascula entre la ingenuïtat i la insipidesa, i el relat acaba en un conjunt d’anècdotes agredolces.
  Kaouter Adimi venia precedida per una recepció crítica notòriament positiva per la seua obra anterior, Les nostres riqueses. No he llegit aquest llibre i la meua tasca consisteix a avaluar Pedres a la butxaca. Sincerament, no hi he vist rastre de la brillantor que es lloava al seu text anterior. Com jutjar, si no, un paràgraf com aquest:

  “El meu despatx és tot de vidre i està decorat amb molt de gust, el d’un decorador, no pas el meu, perquè jo no en tinc gaire. És lluminós els dies de sol, gris els dies de pluja, i està a prop dels lavabos per als dies de mal de ventre”.

  I, tanmateix, un esclat d’intel·ligència (és a dir, d’ironia) emergeix, de sobte, en unes altres pàgines, i el lector exigent hi alberga alguna esperança:  

  “Els exèrcits haurien d’estar formats únicament per dones. Les batalles, les revolucions, les guerres serien molt més èpiques, sagnants i violentes del que han estat fins ara”; “Els algerians estimen les seves mares fins a l’extrem de tenir por d’enganyar-la amb la dona”.

  El punt de vista naïf o fins i tot adolescent que adopta la veu narradora afavorirà potser una certa empatia amb la protagonista entre certs lectors (o lectores), però en un esperit una mica exigent acaba per impossibilitar un interès més seriós pel que s’hi està contant. I és una llàstima, perquè és obvi que la situació de la dona algeriana –i en general als països àrabs- és un tema suficientment complex com per merèixer una altra mena de tractament.
  I un últim detall: podria ser que el títol de l’obra fos també una metàfora feminista (en al·lusió al suïcidi de Virginia Woolf, ofegant-se en un riu amb les butxaques plenes de pedres), però la repetició constant d’aquest motiu al llarg del relat el desproveeix de la seua energia potencial. I ho sent molt.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-6-2021
 

Contra el mite de Pigmalió

Títol: La anguila/L’anguila       
Autora: Paula Bonet
Anagrama/Univers
236 pàgines
Trad. al català de Vicent Usó

  Heus ací un dels llibres més singulars de la temporada. La coneguda pintora de Vila-real Paula Bonet hi du a terme una dissecció quirúrgica dels seus avatars sentimentals i ho fa sota el rètol de “novel·la”. El detall no és menor: el terme “novel·la” (usat per l’autora profusament en la promoció del llibre) implementa un determinat pacte de lectura que difumina, per exemple, la dada autobiogràfica certa amb qualsevol afegit de ficció. Com agafar una fotografia i pintar al damunt amb moltes capes: això és exactament el que fa Bonet. No es tracta, doncs, d’un dietari o d’unes memòries, que pressuposen un altre pacte autor-lector. El que hi haja de real i d’inventat en La anguila/L’anguila ella ho sap, però no és descabellat inferir que es tracta d’un material preferentment biogràfic adornat o deformat ad libitum en ús d’una estricta llibertat creativa.
  Que és un text valent, això no crec que ningú ho pose en dubte. Són pàgines colpidores, intenses, literàriament molt ben resoltes, que comencen simbòlicament a la pàgina 72 de l’edició original en castellà. Allí podem llegir: “La primera vez que vi el Inocencio X de Francis Bacon pensé en el coño de mi madre”.  
  El cony, sí. Perquè d’això tracta aquest llibre, d’una autobiografia (amb la salvetat ja feta) de la vagina de Paula Bonet (i, per extensió, de la resta de les vagines familiars, i d’una certa vagina universal). Per entendre completament aquesta asseveració cal que el curiós passavolant llija aquest llibre. Hi ha volums que admeten pitjor que d’altres un resum o un comentari: aquest n’és ostensiblement un. La història que s’hi conta és la d’una dona abocada a la vida en tot el que aquesta té de conjur de desil·lusions per a una femella en un món d’hòmens. Tot el que la dona en qüestió comprén del seu propi relat ve inexorablement després. Després de les relacions de joventut (especialment un afer d’anys amb el seu madur professor de pintura), d’un episodi de violació, d’un exili a Xile que és una autèntica fugida, de diversos avortaments... i de la constatació final que, si aquesta dona vol encara ser mare, ja no s’imagina cap home al seu costat en el moment d’infantar.
  “¿Cómo se hace para hablar de la condición humana cuando se es mujer?”, es pregunta retòricament la narradora. La anguila/L’anguila és la resposta. El que hi haja d’humà en una dona es construeix amb les històries de les altres dones de la família (singularment les veus dels seus avis, a través de les cartes conservades, on ja batega el conjunt de malentesos i petites violències de què habitualment parlem quan parlem de l’amor), però especialment amb les insatisfaccions i l’aprenentatge dolorós de la pròpia rutina sentimental, que en una joveneta significa emmotlar-se a la mirada i el desig masculí, amb totes les conseqüències que això té.  
  Jo provinc –diré ara- d’una tradició on l’expressió de la intimitat sempre s’ha considerat sospitosa. De la intimitat més íntima, d’aquesta nebulosa ¿inexpressable? que s’amaga dins el volcà i, quan n’ix, ho fa en forma de lava candent, aquesta perillosa excrescència. És l’escola Josep Pla, per entendre’ns. També caldrà dir-hi, però, que ja Gabriel Ferrater va fer notar com Pla no va culminar la seua excel·lència literària precisament per estar en contra de l’esclat del volcà. La frase de Ferrater és aquesta: “la seva reticència [la de Pla] quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor europeu”.  Ara vivim, però, el temps de les dones. I no hi ha reticència possible, en aquest camp. Les dones han viscut sempre dins la intimitat: han estat adulades, festejades, recloses, intimidades i violades en aquest estret redós. Per això ara la intimitat –la seua expressió com el més irreductible dels materials literaris- és l’arma secreta de la nova fornada d’escriptores femelles. I és on Bonet ha vingut a plantar la seua bandera de manera irrevocable.  
  Si acceptem, com vol un ja clàssic lema feminista, que “el cos de la dona és el camp de batalla del patriarcat”, en aquest llibre se’ns faciliten les regles d’aquesta batalla. Hi ha experiències que, per a una dona, marquen un abans i un després. No és la violació, però, el punt àlgid del relat. És el festeig, la relació física, la història d’amor. “La parte del pastel que a mi me correspondió podría resumirse más o menos así: su apetito y sus ansias varoniles marcaron para siempre la manera que tendría de relacionarme con los hombres y con mi sexualidad”. El mite de Pigmalió, de sobte, esclata en milers de trossos. I n’emergeix una consciència estrictament supervivent.   
  Crec que aquest és un llibre agosarat i punyent, i la seua veritat ens colpeix. Una altra qüestió seria com és que, tractant-se del material que es tracta, Bonet no haja triat directament la seua llengua materna com a material primigeni, defecte que es pot explicar per la formació castellana de l’autora. Vicent Usó, en tot cas, com a responsable de la traducció del text al valencià/català, du a terme una faena meritòria de reproducció, per exemple, de l’oralitat epistolar en la llengua dels avis.
  La conclusió de tot plegat és que la narradora, una vegada conquistada la seua maduresa com a dona, està ja segura de quin és l’espai que han d’ocupar els hòmens a la seua vida. És un final una mica desesperançat i una mica amarg. Però és un final.

Joan Garí

 

Algú ho havia de dir

Títol: Consumits pel foc

Autor: Jaume Cabré

Edicions Proa

Barcelona, 2021

183 pàgines

 

   He llegit l'última novel·la de Jaume Cabré. Com molts ja sabreu, tracta d'un tal Ismael, un professor de llengua, que pateix un terrible accident que li fa perdre la memòria. El volum -volumet, més bé- s'anuncia com "la nova novel·la de Jaume Cabré, deu anys després de Jo, confesso". Precisament vaig dedicar una crítica molt elogiosa d'aquest darrer títol en aquestes mateixes pàgines. En general, l'obra de Cabré sempre m'ha semblat esforçada i valenta, el producte d'un escriptor amb una gran autoexigència a l'esquena. Per això no entenc la broma. Perquè Consumits pel foc és una parida colossal,  un desvarieg immens, un acudit sense la més mínima gràcia. He esperat que algun crític acreditat, en algun mitjà prestigiós, l'avaluara en els seus justos termes. Ha sigut en va. Tots han vorejat el temporal, el xàfec evidentíssim, estenent la mà com ho faria una viuda reposada, per a després mirar-ne el dors i proferir un "Sembla que plou" desmenjat i tímid.

  Consumits pel foc, diguem-ho clar, és un relat absurd, ple de diàlegs delirants i de situacions surrealistes.  No tindria més importància i no n'estaria parlant ací mateix de no ser perquè és obra del nostre més singular novel·lista, de l'home de les cent traduccions, dels centenars d'exemplars venuts a l'estranger (i a casa nostra). Als seus 74 anys, em pregunte quina necessitat tenia Cabré de publicar un engendre així. Si és un acte de senilitat literària -i em resistisc a creure-ho- podria disculpar-se. Però no, sembla que l'autor ens ha oferit el seu nou títol segur del que feia, com si res, totalment alié al resultat palmari de la seua tasca creativa.

  He de confessar (jo confesse, sí) que, quan apareix en el llibre el porc senglar, vaig estar temptat de tancar-lo i llançar-lo al poal de les escombreries. Vaig pensar que l'autor es reia de mi, es burlava a quatre mans dels seus lectors, però l'ofensa era tan gratuïta i desprestigiant que em resistia a acceptar-ho. Sincerament, no m'ho esperava. Tot creador té daltabaixos, i no es pot esperar que qualsevol pàgina infantada per un escriptor siga necessàriament genial. Però Consumits pel foc és una presa de pèl tan absoluta i completa, una marrada en una trajectòria brillant tan fora de context i de trellat, que encara me'n faig creus.

  Escric aquestes línies amb dolor i contrició. No esperava haver de fer aquest paper, i menys tractant-se d'un escriptor a qui tinc en alta estima. Però el silenci, en un cas com aquest -o la distracció discursiva, més o menys recreativa- era un crim de lesa Literatura. I jo no soc un criminal. El lector que encara no l'haja llegit, si no em creu, que ho comprove. Ho lamente, però això és tot. El llibre no val ni el paper que s'ha emprat per a editar-lo.  I algú ho havia de dir...

Joan Garí

La dona sense qualitats

Títol: L'agnese va a morir

Autora: Renata Viganò

Afers

Catarroja, 2021

Trad. de Iban L. Llop

270 pàgines

  Tercer volum de l'acuradíssima col·lecció de narrativa de l'editorial Afers, Agnese va a morir és un clàssic contemporani de la literatura italiana que valia la pena incorporar al nostre bagatge lingüístic. L'argument de l'obra ja és intemporal: la lluita dels partisans italians contra els invasors alemanys i contra els feixistes. Som a l'època de la República de Mussolini, en la recta final de la Segona Guerra Mundial. Una anciana viuda, Agnese, s'uneix a la resistència després que els alemanys hagen deportat el seu marit, Palita (que morirà lluny de casa). La protagonista absoluta de la narració és una "dona sense qualitats" (com diu Sebastiano Vasalli en el pròleg), una mare coratge que es fa imprescindible al cau de la guerrilla ocupant-se del menjar, curant els ferits, fent d'enllaç...És una ombra maternal, càlida, impertorbable. És la consciència de tot un país que lluita com pot contra l'opressor, amb les mans nues i amb un cor immens dins el pit.

  La narració abunda en la vida dels partisans, les rutines, els enfrontaments, el quefer quotidià assetjat permanentment per la mort, però també per l'heroisme. L'autora, Renata Viganò, coneixia bé la matèria primera de la seua literatura: ella mateixa va formar part de la resistència antialemanya. Allí, entre els partisans, va conèixer l'autèntica Agnese. La novel·la, doncs, està basada en fets perfectament reals, amb les salvetats creatives de rigor:

  "Tot existeix -escriurà Viganò a L'Unità-: accions i homes, horitzons i pobles, colors i temperatura. Tot va ser com s'ha dit, tot i que he volgut canviar el físic del comandant i l'he fet petit i gris mentre era robust i morè, tot i haver inventat noms de guerra i posposat fets i alterat les edats, va ser perquè pogués córrer millor l'aigua en el corrent de la meva història. Però vivim encara en la mateixa atmosfera, nosaltres que vam sortir vius de la lluita, ens hem quedat tancats dins d'aquell cercle i potser no en podrem sortir mai. Era el cercle, l'atmosfera per on caminava l'Agnese, ara morta, per on han caminat tants altres, també morts ara, però tancats vius en el meu llibre amb ella"

 Si s'ha dit que una novel·la és un to, el de L'Agnese va a morir està construït amb frases curtes, de gran eficàcia narrativa, descripcions precises (sovint amb potència lírica, però sempre amb una notable economia expressiva) i una pintura de personatges robusta i mínima:

  "La pluja i la boira es van tornar neu, la remor de l'aigua va morir en un gran silenci. La neu davallava d'un cel blanc, es parava damunt dels arbres, dels sostres, es desfeia en les canals, esborrava les bancades entre les vinyes, era una cosa feixuga, monòtona, mandrosa, una excusa oferta que no volia moure's. Els alemanys rondaven els focs de la cuina, feien broma amb les noies, s'emborratxaven i dormien. Una ordre i saltaven amunt, s'enfilaven els abrics, quan eren fora, en aquella resplendor blanca i gèlida s'enferotgien, tenien la necessitat de matar per escalfar-se. Però per fora no hi havia quasi ningú"

   L'autor de la traducció, Iban L. Llop, ha dut a terme una tasca extraordinària. No conec l'original italià, però el resultat en català és dúctil, harmoniós i precís a la vegada. Com explica ell mateix al principi de l'obra, ha optat per traduir el títol original L'Agnese va a morire com L'Agnese va a morir, a pesar que en català aquesta perífrasi no indica futur. Però l'Agnese va a la mort com qui va un a un lloc -addueix Iban. I, d'alguna manera, ho encerta: l'Agnese -la guerrillera intemporal- va a una mort que és la llegenda, l'eternitat, l'altar perpetu en els cors d'una nació agraïda.

Joan Garí

 

La gran novel·la sobre València

Títol: Noruega
Autor: Rafa Lahuerta
Editorial Drassana
València, 2020
387 pàgines

  Com en el cas de Barcelona, també als escriptors valencians els assalta intermitentment la imperiosa necessitat de conquistar “la gran novel·la” sobre València. La ciutat com a escenari definitiu, com a paradís irretornable, com a amant esquiva. Probablement la gràcia d’aquest projecte és l’estricta impossibilitat de materialitzar-se, per això ens fa somiar tant. És el fet, però, que després de culminar Noruega vénen ganes d’afirmar que, si hi ha cap “gran novel·la” urbana valenciana, podria ser aquesta.
  Partint d’un axioma ineludible (“Sempre s’escriu ficció en defensa pròpia”), Rafa Lahuerta ha traçat, en aquest llibre, les coordenades evanescents d’una ciutat d’on no es pot fugir, però on tampoc es pot viure. El títol –un gran títol- ja ho diu tot: la ciutat hi és, però desplaçada. Els pares del narrador tenen una tenda on venen “Salmón de Noruega”. L’amo, per al veïnat, és “El noruego”. Aquest nucli familiar –el pare reservat, la mare metòdica, la germana brillant- és l’origen de tot: aviat desapareixeran tots de l’escena i l’únic supervivent –el narrador- es troba amb vint-i-pocs anys amb un horitzó vital al davant de nihilisme rendista. El que segueix és la crònica d’aquells anys –dels 80 ençà-, de les borratxeres, de les dones, de les amistats impossibles, tot ubicat al moll de l’os de la València clàssica (el que ara anomenem “centre històric”). Fora d’aquests límits, hi ha fronteres físiques –les Grans Vies, el riu-, però, sobretot, morals.
  És així com Lahuerta construeix la seua Bildungsroman amb un text ple d’incorreccions lingüístiques, és a dir, perfectament adequat a la història que conta. Els pronoms adverbials només hi són pures fantasies acadèmiques, però, en canvi, la narració està farcida de metàfores insòlites: “En silenci, ma mare guardava els cupons de la desgràcia en una còmoda inexpugnable de la consciència”; “En el replà, a les fosques, deixí caure les paraules fins que es feren miques a l’estómac”. Un estil elèctric, espasmòdic, informa un relat amb síndrome d’abstinència antiretòric, una mena de Càntics dels càntics sense cap mena de mística, una novel·la de novel·les on la conclusió inapel·lable és que “Un home lúcid no pot escriure ficció”.
  El que hi haja d’autobiogràfic en aquesta novel·la, Lahuerta ho sap. Com en l’Estellés del Llibre de meravelles (la gran novel·la en vers de València), ací rau un intens homenatge a uns carrers i a uns antres de perdició on assajar la teoria de la vida.
  Conclusió: “Ser lúcid a tothora, això o la bondat”. Lahuerta ha triat la maldat. I amb això, la felicitat completa dels seus lectors.

Joan Garí

Publicat en Ara, 3-4-2021
 

Relat desautoritzat

Títol: Biografia autoritzada

Autora: Neus Canyelles

Empúries

Barcelona, 2021

137 pàgines

 

  Aquest llibre m'ha decebut. N'explicaré els motius. Comença amb un "Pròleg en revisió permanent" que ocupa gairebé una trentena de pàgines. És un proemi llarg però magnífic, on se'ns presenta una narradora neurastènica, desassossegada, desubicada, de tornada de tantes coses i de tants llocs on ni tan sols ha anat. No debades aquestes pàgines s'obrin amb una cita de Pessoa perfectament significativa: "Porque a inconsciência é o fundamento da vida. O coraçao, se pudesse pensar, pararia". El Livro do desassossego, així, es revela com l'autèntic Vell Testament de l'autora (i de tants de nosaltres), que se'ns presenta en un cafè de Barcelona, observant una dona major, clienta habitual, en qui ràpidament s'emmiralla. D'aquesta manera, descobrim una escriptora descontenta amb ella mateixa, ferida per la vida, desassossegada i en estat de revisió permanent. Se'ns confessa:

 

  "Jo he anat escrivint. No he fet cap altra cosa, en realitat. Escrivint en diferents publicacions per subsistir i i escrivint llibres per intentar ser feliç. Les dues coses han estat molt complicades. Les dues coses han estat inútils"

 

  Sí: aquesta dona que es veu a ella mateixa desdoblada en una pobra transeünta, desplaçada i marginada, comença una confessió que ens fa esperar una obra punxeguda i plena d'arestes de la realitat i d'estelles del llenguatge. Però, de sobte, s'acaba el pròleg i comença la Autobiografia autoritzada, dividida en dues parts, Estiu i Hivern (totes les estacions s'hi subsumeixen). Ací l'autora rememora la seua infantesa. Ha estat una infantesa feliç. I, precisament per això, el lector (aquest lector, si més no), s'hi queda fred. Els motius són els habituals (Tolstoi): "Totes les famílies felices s'assemblen, però, les dissortades, ho són cada una a la seua manera". 

  En la felicitat, en efecte, no hi ha relat. O n'hi ha només a través d'una escriptura excepcional, rara i difícil de trobar. No és el cas. Neus Canyelles escriu molt bé, i fins i tot podria reconèixer que, en la seua evocació del paradís perdut, hi ha cert encant. Però les pàgines excepcionals -les del Pròleg- amb què ens havia amanyagat no hi troben continuïtat. 

  No aconseguisc connectar amb la Neus infant que viu en una illa meravellosa, a pesar que aquest punt de vista es conjumine amb certs episodis de la Neus adulta, dels seus avatars amorosos. Potser sóc jo qui falle. Podria ser. Però no puc abdicar de la meua opinió: aquest llibre fa aigües, i és una llàstima. Quan l'acabe, no m'he pogut traure del cap aquella "dona estranya" del principi, la que "té adjudicada la seua pròpia tauleta" al Cafè de l'Òpera de Barcelona. Ella era el motor d'aquesta història, l'autèntica troballa literària. Però l'autora, potser inconscientment, ens hi dona gat per llebre. 

  Fa pena haver d'escriure aquests mots. Però, si no ho diu algú com jo (de tornada, al meu torn, de tants paradisos i països  i illes on no he estat mai), qui s'hi atreviria?

Joan Garí