Contra el mite de Pigmalió

Títol: La anguila/L’anguila       
Autora: Paula Bonet
Anagrama/Univers
236 pàgines
Trad. al català de Vicent Usó

  Heus ací un dels llibres més singulars de la temporada. La coneguda pintora de Vila-real Paula Bonet hi du a terme una dissecció quirúrgica dels seus avatars sentimentals i ho fa sota el rètol de “novel·la”. El detall no és menor: el terme “novel·la” (usat per l’autora profusament en la promoció del llibre) implementa un determinat pacte de lectura que difumina, per exemple, la dada autobiogràfica certa amb qualsevol afegit de ficció. Com agafar una fotografia i pintar al damunt amb moltes capes: això és exactament el que fa Bonet. No es tracta, doncs, d’un dietari o d’unes memòries, que pressuposen un altre pacte autor-lector. El que hi haja de real i d’inventat en La anguila/L’anguila ella ho sap, però no és descabellat inferir que es tracta d’un material preferentment biogràfic adornat o deformat ad libitum en ús d’una estricta llibertat creativa.
  Que és un text valent, això no crec que ningú ho pose en dubte. Són pàgines colpidores, intenses, literàriament molt ben resoltes, que comencen simbòlicament a la pàgina 72 de l’edició original en castellà. Allí podem llegir: “La primera vez que vi el Inocencio X de Francis Bacon pensé en el coño de mi madre”.  
  El cony, sí. Perquè d’això tracta aquest llibre, d’una autobiografia (amb la salvetat ja feta) de la vagina de Paula Bonet (i, per extensió, de la resta de les vagines familiars, i d’una certa vagina universal). Per entendre completament aquesta asseveració cal que el curiós passavolant llija aquest llibre. Hi ha volums que admeten pitjor que d’altres un resum o un comentari: aquest n’és ostensiblement un. La història que s’hi conta és la d’una dona abocada a la vida en tot el que aquesta té de conjur de desil·lusions per a una femella en un món d’hòmens. Tot el que la dona en qüestió comprén del seu propi relat ve inexorablement després. Després de les relacions de joventut (especialment un afer d’anys amb el seu madur professor de pintura), d’un episodi de violació, d’un exili a Xile que és una autèntica fugida, de diversos avortaments... i de la constatació final que, si aquesta dona vol encara ser mare, ja no s’imagina cap home al seu costat en el moment d’infantar.
  “¿Cómo se hace para hablar de la condición humana cuando se es mujer?”, es pregunta retòricament la narradora. La anguila/L’anguila és la resposta. El que hi haja d’humà en una dona es construeix amb les històries de les altres dones de la família (singularment les veus dels seus avis, a través de les cartes conservades, on ja batega el conjunt de malentesos i petites violències de què habitualment parlem quan parlem de l’amor), però especialment amb les insatisfaccions i l’aprenentatge dolorós de la pròpia rutina sentimental, que en una joveneta significa emmotlar-se a la mirada i el desig masculí, amb totes les conseqüències que això té.  
  Jo provinc –diré ara- d’una tradició on l’expressió de la intimitat sempre s’ha considerat sospitosa. De la intimitat més íntima, d’aquesta nebulosa ¿inexpressable? que s’amaga dins el volcà i, quan n’ix, ho fa en forma de lava candent, aquesta perillosa excrescència. És l’escola Josep Pla, per entendre’ns. També caldrà dir-hi, però, que ja Gabriel Ferrater va fer notar com Pla no va culminar la seua excel·lència literària precisament per estar en contra de l’esclat del volcà. La frase de Ferrater és aquesta: “la seva reticència [la de Pla] quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor europeu”.  Ara vivim, però, el temps de les dones. I no hi ha reticència possible, en aquest camp. Les dones han viscut sempre dins la intimitat: han estat adulades, festejades, recloses, intimidades i violades en aquest estret redós. Per això ara la intimitat –la seua expressió com el més irreductible dels materials literaris- és l’arma secreta de la nova fornada d’escriptores femelles. I és on Bonet ha vingut a plantar la seua bandera de manera irrevocable.  
  Si acceptem, com vol un ja clàssic lema feminista, que “el cos de la dona és el camp de batalla del patriarcat”, en aquest llibre se’ns faciliten les regles d’aquesta batalla. Hi ha experiències que, per a una dona, marquen un abans i un després. No és la violació, però, el punt àlgid del relat. És el festeig, la relació física, la història d’amor. “La parte del pastel que a mi me correspondió podría resumirse más o menos así: su apetito y sus ansias varoniles marcaron para siempre la manera que tendría de relacionarme con los hombres y con mi sexualidad”. El mite de Pigmalió, de sobte, esclata en milers de trossos. I n’emergeix una consciència estrictament supervivent.   
  Crec que aquest és un llibre agosarat i punyent, i la seua veritat ens colpeix. Una altra qüestió seria com és que, tractant-se del material que es tracta, Bonet no haja triat directament la seua llengua materna com a material primigeni, defecte que es pot explicar per la formació castellana de l’autora. Vicent Usó, en tot cas, com a responsable de la traducció del text al valencià/català, du a terme una faena meritòria de reproducció, per exemple, de l’oralitat epistolar en la llengua dels avis.
  La conclusió de tot plegat és que la narradora, una vegada conquistada la seua maduresa com a dona, està ja segura de quin és l’espai que han d’ocupar els hòmens a la seua vida. És un final una mica desesperançat i una mica amarg. Però és un final.

Joan Garí

 

Algú ho havia de dir

Títol: Consumits pel foc

Autor: Jaume Cabré

Edicions Proa

Barcelona, 2021

183 pàgines

 

   He llegit l'última novel·la de Jaume Cabré. Com molts ja sabreu, tracta d'un tal Ismael, un professor de llengua, que pateix un terrible accident que li fa perdre la memòria. El volum -volumet, més bé- s'anuncia com "la nova novel·la de Jaume Cabré, deu anys després de Jo, confesso". Precisament vaig dedicar una crítica molt elogiosa d'aquest darrer títol en aquestes mateixes pàgines. En general, l'obra de Cabré sempre m'ha semblat esforçada i valenta, el producte d'un escriptor amb una gran autoexigència a l'esquena. Per això no entenc la broma. Perquè Consumits pel foc és una parida colossal,  un desvarieg immens, un acudit sense la més mínima gràcia. He esperat que algun crític acreditat, en algun mitjà prestigiós, l'avaluara en els seus justos termes. Ha sigut en va. Tots han vorejat el temporal, el xàfec evidentíssim, estenent la mà com ho faria una viuda reposada, per a després mirar-ne el dors i proferir un "Sembla que plou" desmenjat i tímid.

  Consumits pel foc, diguem-ho clar, és un relat absurd, ple de diàlegs delirants i de situacions surrealistes.  No tindria més importància i no n'estaria parlant ací mateix de no ser perquè és obra del nostre més singular novel·lista, de l'home de les cent traduccions, dels centenars d'exemplars venuts a l'estranger (i a casa nostra). Als seus 74 anys, em pregunte quina necessitat tenia Cabré de publicar un engendre així. Si és un acte de senilitat literària -i em resistisc a creure-ho- podria disculpar-se. Però no, sembla que l'autor ens ha oferit el seu nou títol segur del que feia, com si res, totalment alié al resultat palmari de la seua tasca creativa.

  He de confessar (jo confesse, sí) que, quan apareix en el llibre el porc senglar, vaig estar temptat de tancar-lo i llançar-lo al poal de les escombreries. Vaig pensar que l'autor es reia de mi, es burlava a quatre mans dels seus lectors, però l'ofensa era tan gratuïta i desprestigiant que em resistia a acceptar-ho. Sincerament, no m'ho esperava. Tot creador té daltabaixos, i no es pot esperar que qualsevol pàgina infantada per un escriptor siga necessàriament genial. Però Consumits pel foc és una presa de pèl tan absoluta i completa, una marrada en una trajectòria brillant tan fora de context i de trellat, que encara me'n faig creus.

  Escric aquestes línies amb dolor i contrició. No esperava haver de fer aquest paper, i menys tractant-se d'un escriptor a qui tinc en alta estima. Però el silenci, en un cas com aquest -o la distracció discursiva, més o menys recreativa- era un crim de lesa Literatura. I jo no soc un criminal. El lector que encara no l'haja llegit, si no em creu, que ho comprove. Ho lamente, però això és tot. El llibre no val ni el paper que s'ha emprat per a editar-lo.  I algú ho havia de dir...

Joan Garí

La dona sense qualitats

Títol: L'agnese va a morir

Autora: Renata Viganò

Afers

Catarroja, 2021

Trad. de Iban L. Llop

270 pàgines

  Tercer volum de l'acuradíssima col·lecció de narrativa de l'editorial Afers, Agnese va a morir és un clàssic contemporani de la literatura italiana que valia la pena incorporar al nostre bagatge lingüístic. L'argument de l'obra ja és intemporal: la lluita dels partisans italians contra els invasors alemanys i contra els feixistes. Som a l'època de la República de Mussolini, en la recta final de la Segona Guerra Mundial. Una anciana viuda, Agnese, s'uneix a la resistència després que els alemanys hagen deportat el seu marit, Palita (que morirà lluny de casa). La protagonista absoluta de la narració és una "dona sense qualitats" (com diu Sebastiano Vasalli en el pròleg), una mare coratge que es fa imprescindible al cau de la guerrilla ocupant-se del menjar, curant els ferits, fent d'enllaç...És una ombra maternal, càlida, impertorbable. És la consciència de tot un país que lluita com pot contra l'opressor, amb les mans nues i amb un cor immens dins el pit.

  La narració abunda en la vida dels partisans, les rutines, els enfrontaments, el quefer quotidià assetjat permanentment per la mort, però també per l'heroisme. L'autora, Renata Viganò, coneixia bé la matèria primera de la seua literatura: ella mateixa va formar part de la resistència antialemanya. Allí, entre els partisans, va conèixer l'autèntica Agnese. La novel·la, doncs, està basada en fets perfectament reals, amb les salvetats creatives de rigor:

  "Tot existeix -escriurà Viganò a L'Unità-: accions i homes, horitzons i pobles, colors i temperatura. Tot va ser com s'ha dit, tot i que he volgut canviar el físic del comandant i l'he fet petit i gris mentre era robust i morè, tot i haver inventat noms de guerra i posposat fets i alterat les edats, va ser perquè pogués córrer millor l'aigua en el corrent de la meva història. Però vivim encara en la mateixa atmosfera, nosaltres que vam sortir vius de la lluita, ens hem quedat tancats dins d'aquell cercle i potser no en podrem sortir mai. Era el cercle, l'atmosfera per on caminava l'Agnese, ara morta, per on han caminat tants altres, també morts ara, però tancats vius en el meu llibre amb ella"

 Si s'ha dit que una novel·la és un to, el de L'Agnese va a morir està construït amb frases curtes, de gran eficàcia narrativa, descripcions precises (sovint amb potència lírica, però sempre amb una notable economia expressiva) i una pintura de personatges robusta i mínima:

  "La pluja i la boira es van tornar neu, la remor de l'aigua va morir en un gran silenci. La neu davallava d'un cel blanc, es parava damunt dels arbres, dels sostres, es desfeia en les canals, esborrava les bancades entre les vinyes, era una cosa feixuga, monòtona, mandrosa, una excusa oferta que no volia moure's. Els alemanys rondaven els focs de la cuina, feien broma amb les noies, s'emborratxaven i dormien. Una ordre i saltaven amunt, s'enfilaven els abrics, quan eren fora, en aquella resplendor blanca i gèlida s'enferotgien, tenien la necessitat de matar per escalfar-se. Però per fora no hi havia quasi ningú"

   L'autor de la traducció, Iban L. Llop, ha dut a terme una tasca extraordinària. No conec l'original italià, però el resultat en català és dúctil, harmoniós i precís a la vegada. Com explica ell mateix al principi de l'obra, ha optat per traduir el títol original L'Agnese va a morire com L'Agnese va a morir, a pesar que en català aquesta perífrasi no indica futur. Però l'Agnese va a la mort com qui va un a un lloc -addueix Iban. I, d'alguna manera, ho encerta: l'Agnese -la guerrillera intemporal- va a una mort que és la llegenda, l'eternitat, l'altar perpetu en els cors d'una nació agraïda.

Joan Garí

 

La gran novel·la sobre València

Títol: Noruega
Autor: Rafa Lahuerta
Editorial Drassana
València, 2020
387 pàgines

  Com en el cas de Barcelona, també als escriptors valencians els assalta intermitentment la imperiosa necessitat de conquistar “la gran novel·la” sobre València. La ciutat com a escenari definitiu, com a paradís irretornable, com a amant esquiva. Probablement la gràcia d’aquest projecte és l’estricta impossibilitat de materialitzar-se, per això ens fa somiar tant. És el fet, però, que després de culminar Noruega vénen ganes d’afirmar que, si hi ha cap “gran novel·la” urbana valenciana, podria ser aquesta.
  Partint d’un axioma ineludible (“Sempre s’escriu ficció en defensa pròpia”), Rafa Lahuerta ha traçat, en aquest llibre, les coordenades evanescents d’una ciutat d’on no es pot fugir, però on tampoc es pot viure. El títol –un gran títol- ja ho diu tot: la ciutat hi és, però desplaçada. Els pares del narrador tenen una tenda on venen “Salmón de Noruega”. L’amo, per al veïnat, és “El noruego”. Aquest nucli familiar –el pare reservat, la mare metòdica, la germana brillant- és l’origen de tot: aviat desapareixeran tots de l’escena i l’únic supervivent –el narrador- es troba amb vint-i-pocs anys amb un horitzó vital al davant de nihilisme rendista. El que segueix és la crònica d’aquells anys –dels 80 ençà-, de les borratxeres, de les dones, de les amistats impossibles, tot ubicat al moll de l’os de la València clàssica (el que ara anomenem “centre històric”). Fora d’aquests límits, hi ha fronteres físiques –les Grans Vies, el riu-, però, sobretot, morals.
  És així com Lahuerta construeix la seua Bildungsroman amb un text ple d’incorreccions lingüístiques, és a dir, perfectament adequat a la història que conta. Els pronoms adverbials només hi són pures fantasies acadèmiques, però, en canvi, la narració està farcida de metàfores insòlites: “En silenci, ma mare guardava els cupons de la desgràcia en una còmoda inexpugnable de la consciència”; “En el replà, a les fosques, deixí caure les paraules fins que es feren miques a l’estómac”. Un estil elèctric, espasmòdic, informa un relat amb síndrome d’abstinència antiretòric, una mena de Càntics dels càntics sense cap mena de mística, una novel·la de novel·les on la conclusió inapel·lable és que “Un home lúcid no pot escriure ficció”.
  El que hi haja d’autobiogràfic en aquesta novel·la, Lahuerta ho sap. Com en l’Estellés del Llibre de meravelles (la gran novel·la en vers de València), ací rau un intens homenatge a uns carrers i a uns antres de perdició on assajar la teoria de la vida.
  Conclusió: “Ser lúcid a tothora, això o la bondat”. Lahuerta ha triat la maldat. I amb això, la felicitat completa dels seus lectors.

Joan Garí

Publicat en Ara, 3-4-2021
 

Relat desautoritzat

Títol: Biografia autoritzada

Autora: Neus Canyelles

Empúries

Barcelona, 2021

137 pàgines

 

  Aquest llibre m'ha decebut. N'explicaré els motius. Comença amb un "Pròleg en revisió permanent" que ocupa gairebé una trentena de pàgines. És un proemi llarg però magnífic, on se'ns presenta una narradora neurastènica, desassossegada, desubicada, de tornada de tantes coses i de tants llocs on ni tan sols ha anat. No debades aquestes pàgines s'obrin amb una cita de Pessoa perfectament significativa: "Porque a inconsciência é o fundamento da vida. O coraçao, se pudesse pensar, pararia". El Livro do desassossego, així, es revela com l'autèntic Vell Testament de l'autora (i de tants de nosaltres), que se'ns presenta en un cafè de Barcelona, observant una dona major, clienta habitual, en qui ràpidament s'emmiralla. D'aquesta manera, descobrim una escriptora descontenta amb ella mateixa, ferida per la vida, desassossegada i en estat de revisió permanent. Se'ns confessa:

 

  "Jo he anat escrivint. No he fet cap altra cosa, en realitat. Escrivint en diferents publicacions per subsistir i i escrivint llibres per intentar ser feliç. Les dues coses han estat molt complicades. Les dues coses han estat inútils"

 

  Sí: aquesta dona que es veu a ella mateixa desdoblada en una pobra transeünta, desplaçada i marginada, comença una confessió que ens fa esperar una obra punxeguda i plena d'arestes de la realitat i d'estelles del llenguatge. Però, de sobte, s'acaba el pròleg i comença la Autobiografia autoritzada, dividida en dues parts, Estiu i Hivern (totes les estacions s'hi subsumeixen). Ací l'autora rememora la seua infantesa. Ha estat una infantesa feliç. I, precisament per això, el lector (aquest lector, si més no), s'hi queda fred. Els motius són els habituals (Tolstoi): "Totes les famílies felices s'assemblen, però, les dissortades, ho són cada una a la seua manera". 

  En la felicitat, en efecte, no hi ha relat. O n'hi ha només a través d'una escriptura excepcional, rara i difícil de trobar. No és el cas. Neus Canyelles escriu molt bé, i fins i tot podria reconèixer que, en la seua evocació del paradís perdut, hi ha cert encant. Però les pàgines excepcionals -les del Pròleg- amb què ens havia amanyagat no hi troben continuïtat. 

  No aconseguisc connectar amb la Neus infant que viu en una illa meravellosa, a pesar que aquest punt de vista es conjumine amb certs episodis de la Neus adulta, dels seus avatars amorosos. Potser sóc jo qui falle. Podria ser. Però no puc abdicar de la meua opinió: aquest llibre fa aigües, i és una llàstima. Quan l'acabe, no m'he pogut traure del cap aquella "dona estranya" del principi, la que "té adjudicada la seua pròpia tauleta" al Cafè de l'Òpera de Barcelona. Ella era el motor d'aquesta història, l'autèntica troballa literària. Però l'autora, potser inconscientment, ens hi dona gat per llebre. 

  Fa pena haver d'escriure aquests mots. Però, si no ho diu algú com jo (de tornada, al meu torn, de tants paradisos i països  i illes on no he estat mai), qui s'hi atreviria?

Joan Garí

   

Un bocí de memòria col·lectiva

Títol: Espurna

Autor: Xavier Serra

Editorial Afers

Catarroja, 2021 

173 pàgines

  

  Xavier Serra ocupa un lloc singular en el panorama de les nostres lletres. Tots els seus llibres configuren una colossal operació de recuperació i transmissió de la memòria col·lectiva, especialment les quatre sèries de Biografies amb què ha retratat diferents homenots del País Valencià. Escriu sempre prosa de no ficció i la seua editorial de base és Afers. Són dos petits miracles -l'autor i l'editorial- que juguen a la contra en un país on tot és fum de canyota i la desmemòria és un sistema de vida...

  Ara Afers ha inaugurat una nova col·lecció de narrativa amb Mal jueu, de Piotr Smolar i Espurna de Xavier Serra. Espurna és la crònica de les activitats polítiques d'un grapat de joves a les acaballes del franquisme. Per a molts d'aquells joves dels 60 i els 70 la disjuntiva era confirmar i corroborar el règim amb el seu silenci o comprometre's i conjurar-se per la seua dissolució. Eren temps mítics (Nota melancòlica: a hores d'ara, l'única disjuntiva que ens queda als seus descendents és comprar a Mercadona o a Consum...). Aquells anys irrepetibles es van solidificar simbòlicament en uns versos de Miquel Martí i Pol recitats per l'actor Josep Maria Flotats en un disc de Lluís Llach: "Tot està per fer i tot és possible".  

   Creient-hi de totes totes, els protagonistes de Espurna bivaquegen en la clandestinitat antifranquista mentre de Portugal els arriben noves que els fan albergar esperances infundades. "Espurna", per cert, és el nom del diari de Lenin, però la màxima activitat revolucionària que duen a terme els bolxevics de la Ribera és furtar una multicopista elèctrica de l'institut de Sueca. 

  En aquells anys, entre les organitzacions revoltades destaca Germania Socialista, de Josep Vicent Marqués, l'única que dedica atenció al fet nacional. Els partits de la República, per diverses raons, eren absents d'aquest debat: el PSOE per inexistent, el PCE per tradicionalista. Però serien aquests, amb el temps, els qui s'endurien el gat a l'aigua.

  El millor de Espurna és el plaer que causa la lectura de la prosa ordenada de Serra. La seua tènue ironia ( "Alguns d'aquells capellans postconciliars pensaven que l'Església s'havia de modernitzar i, en conseqüència, els feien cantar tothora cançons estúpides"), la seua capacitat de concisió, el seu estricte ordre mental han infantat un volum memorable que rescata uns anys llépolament irrepetibles. 

  El volum acaba un poc abruptament a finals del 1975, ja mort el caudillo. Potser Serra pense en una possible continuïtat amb els anys de la Transició. Aquella època en què tot seguia estant per fer però ja es veia que, algunes coses, serien decididament impossibles...

Joan Garí

L'amor del llop per l'anyell

Títol: El consentiment

Autora: Vanessa Springora

Empúries

Barcelona, 2021

210 pàgines

Trad. de Marta Marfany

 

   Llegit el llibre de Vanessa Springora sobre la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. És el llibre del moment a França i a mitja Europa. El testimoni és colpidor, però escrit amb una certa contenció -sense estalviar detalls, això sí. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes -i jovenets-, que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.

  Fins ací els fets. El diccionari defineix la pederàstia com l'"abús sexual comés per una persona adulta contra un xiquet o un adolescent". El codi penal, òbviament, hi du a terme algunes conclusions pràctiques.  El cas de Springora està més que prescrit -hi han passat dècades-, però és la primera vegada que l'actual editora s'ha atrevit a verbalitzar per escrit el seu relat. Les recialles de l'"abús" han estat psicològicament denses. El consentiment, en aquest sentit, és també una teràpia íntima, i una denúncia social. Matzneff, als anys setanta, va viure les seues inclinacions sense por i sense culpa, però Springora assegura que no li consta que cap de les altres víctimes de l'escriptor hagen eixit més ben parades que ella mateixa. Totes hi van caure enamorades, però amb els anys n'han patit seqüeles. El rastre de la pedofília.

  A Matzneff se'l va tolerar -o se'l va celebrar- perquè França venia del maig del 68, i era considerat progressista qualsevol alternativa a l'amor canònic. Hi havia també la seua llegenda de gran assagista. Rebla Springora: "Els escriptors són persones que no sempre mereixen que se'ls reconegui. Ens equivocaríem si penséssim que són com tothom. Són pitjors. Són vampirs".

  Medite un moment sobre aquesta darrera frase. Sempre he pensat que cal separar la vida privada -o pública: la vida, en definitiva- d'un escriptor de la seua vàlua literària. El cas francés més obvi és Louis-Ferdinand Céline, l'antisemita autor de la genial Voyage au bout de la nuit. És Gabriel Matzneff culpable literàriament? Indagant-hi -no sóc jutge ni advocat-, busque un volum que Springora cita repetidament, Les moins de seize ans. Es dóna la paradoxa que Springora ha acabat treballant en l'editorial on es va publicar per primera vegada aquest llibre. No en va renovar els drets, i ara l'opuscle és introbable en paper, però de fàcil accés en internet. L'aborde. S'inicia amb una cita del Dante: "L'amor che move il sole e l'altre stelle". A la introducció, Matzneff vol deixar clares un parell de qüestions: "En amour -afirma- j'ai horreur de la brutalité, de la coertion". I, després: ""J'ai horreur du tourisme en général, et du tourisme sexuel en particulier". Queda explicat tot l'horror.

  Les moins de seize ans és un llibre breu, dedicat a una tal Francesca. Sembla que aquesta és l'autora d'una sèrie de cartes d'amor que l'autor intercala entre els seus propis textos. Són cartes apassionades, celebratives, que no es detenen davant la ultrança fisiològica: "Ton désir que se dresse -escriu la jove amant-, qui m'ouvre en deux, que m'épanouit comme une fleur". Matzneff vol deixar clar, d'entrada, que aquestes cartes són literals, no n'ha tocat ni una coma.

  L'autor fa també una confessió incial: "J'aurai confessé mon amour de l'extrême jeneuse en pleurnichant, en me frappant la poitrine, on me l'eût perdoné. Ce qu'à droite comme à gauche les bienpensants ne supportèrent pas, ce fut l'insolente atmosphère de bonheur et de liberté dans laquelle baigne mon livre".

  Aquesta "insolent atmosfera de felicitat i de llibertat" recorre les pàgines del volum, en efecte, i per això l'autor no  s'està de confessar que li agraden per igual les jovenetes i els jovenets, tot i no considerar-se homosexual. "Si homos signifie semblable en grec, il est clair que ce gosse et moi, nous ne somme pas semblables". Ell proposa, a la contra, anomenar "troisième sexe" l'"extrême jeunesse", els i les adolescents. És el seu calador de pesca.  

  L'ofici que practica té un nom, i  Matzneff no el defuig: pederasta. I més:  "Beaucoup de pédagogues (instits, moniteurs, chefs scouts) sont des pédérastes -parfois acives, les plus souvent refoulés. "Tou désir d'éduquer est désir pédérastique perverti", observe René Schérer". Els models són evidents: al món clàssic -Grècia, Roma- era natural gitar-se amb jovenets, alliçonar-los-hi per a la vida. Però l'autor encara troba un subterfugi més clar per a la seua activitat: la pulsió religiosa. "Coucher avec un/une enfant -escriu-, c'est une expérience hiérophanique, une éprouve baptismale, une aventure sacré". 

  Com a conclusió de tot això, "le pédéraste, l'amant de très jeunes, garçons et filles, est voué à une existence de rebelle, d'outsider, d'hérétique". Però el seu amor "ne doit pas être un amour vampirique, égoïste, qui subjugue, étouffe, l'amour du loup pour l'agneau; il doit, au contraire, cet amour, être un amour qui féconde, libère, "donne la vie", tel l'Esprit-Saint dans la prière byzantine".

  Heus ací, doncs, els dos relats: el llop i l'anyell, el botxí i la víctima, el monstre i el seu damnificat. No seria lícit no escollir la veu de la víctima, però també és cert que vivim una època on el victimisme ja és l'essència de les belles arts. "Els escriptors són vampirs", deia Springora. A ella li van xuplar la sang i té dret a reclamar venjança. Però els lectors, no tenen dret a escoltar totes les veus i traure les seues pròpies conclusions?

Joan Garí