Una posteritat de paper

Títol: I morir deu ser deixar d’escriure
Autor: Enric Sòria
Editorial Afers
Catarroja, 2023
308 pàgines

  Queda alguna cosa per dir sobre Joan Fuster? Trenta anys després de la seua mort, i amb la celebració encara calenta de l'Any Fuster en ocasió del centenari del seu naixement, sembla que no. En les últimes tres dècades, s'han publicat una caterva de llibres per avaluar la seua figura des de totes les perspectives imaginables. Gairebé cada un dels seus autors, ipso facto, ha trobat un amic sol·lícit que l’ha proclamat “el nou Fuster” (sic). Específicament sobre l’activitat com a escriptor de l’autor de Judicis finals (estil, temes, singularitat com a assagista...) no crec que quede cap aspecte per tractar ni cap pàgina per editar. "La meua posteritat serà de paper", va escriure el propi interessat: i així ha sigut. En aquest sentit, ha sigut un autor amb sort. Si resta algun vessant de la seua figura per dilucidar té a veure amb problemes extraliteraris, com ara el sentit final de la seua identificació nacionalitària entre valencians i catalans ("Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans"). ¿Això, ha ajudat a incrementar el sentiment autoctonista d'un poble mossegat per l'autoodi o l'ha entrebancat? Són coses que només se sabran amb molts més anys en perspectiva. Quant a la meua generació (i no diguem les anteriors), crec que ja no podem afegir res més a la intel·lecció del que ha representat Joan Fuster. Ara seran les generacions posteriors (les que no el van conèixer personalment i sobretot les que encara no han nascut...) les que el situaran en la posició històrica que li correspon.
  Enric Sòria és un fusterià impertèrrit i empedreït. Ha seguit el camí de l'assaig, com el mestre, i ha dedicat al de Sueca alguns estudis valuosos. Ara, després de comissariar a Catalunya l'any Fuster, ha publicat un altre llibre al·lusiu. El volum no és original: reuneix papers de diferents anys i procedències, entre 1987 i 2022. El mateix autor, al pròleg, hi fa el diagnòstic correcte: es pregunta si no hauria d'haver aprofitat tot aquest material per bastir un llibre nou, unitari i coherent. Diu que no s'hi ha vist "amb cor". Com a conseqüència d'això, ens ha fornit un volum que li serà útil, a ell, perquè reuneix notes i articles dispersos però, li és útil al lector? Entre la fornada de novetats fusterianes d’última hora, per exemple, trobem un volum de pretensions literàries més modestes, però que al capdavall resulta més pràctic: Fuster instantani, de Josep Ballester (3i4), una introducció ordenada i discreta al món fusterià.
  No m'entengueu malament: un llibre d'Enric Sòria no està mai desproveït d’interés. El seu estil pulcre i detallista resulta sempre agradable i les seues observacions solen ser pertinents. Però, com a colofó de l'Any Fuster: no haguera sigut esperable un esforç major? Com que el que faig sempre és una crítica constructiva (no tinc caràcter per a les destructives, ho sent) crec que pot ser interessant verbalitzar el que he pensat llegint aquestes pàgines, més enllà de neutralitats diplomàtiques o asèptiques que acaben donant gat per llebre i no beneficien ningú (ni observador, ni autor, ni lector).
  Fer un altre llibre sobre Fuster per a explicar que podria haver sigut un gran poeta, que suposa un abans i un després en la literatura i les ciències socials valencianes, que basteix la proposta assagística més important de la literatura catalana contemporània... Si no tenim res nou a dir, tenim dret a seguir parlant d'un tema? Després ens queixem, amb raó, que hi ha pocs lectors en català. Però, els donem coses que els burxen i els remoguen per dins (com feia Fuster, sí)? És l’única pregunta pertinent.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-11-23