28/5/22

Un projecte insòlit

Títol: El vicecònsol
Autor: Xavier Serra
Afers
Catarroja, 2022
194 pàgines


  El lector que haja seguit amb paciència els llibres que ha anat publicant Xavier Serra en l'editorial Afers des de l'any 2009 (quan va eixir al carrer el primer volum de les seues Biografies parcials) s'haurà adonat d'una cosa: el caràcter absolutament insòlit del seu projecte literari. No hi ha, en català, un esforç semblant per fer literatura de no ficció en els termes en què els planteja Serra. Amb el concurs d'un estil informat per una sòlida pulcritud planiana, l'escriptura d'aquest autor -una prosa que flueix d'una manera constant i estable- tradueix la realitat sense cap concessió a la bagatel·la ni a la imaginació desbocada. Tot el que ens conta Serra als seus llibres és estrictament real, un gran reportatge que abraça el País Valencià del segle XX, especialment el dels seus anys més decisius: els 60 i els 70. L'herència de Fuster, a Sueca, ha motivat l'existència d'escriptors singulars -cadascú a la seua manera, com les famílies infelices de Tolstoi-, siga en el vessant de l'assagisme conspicu (Josep Palàcios), del desbordament autoficcional (Manuel Baixauli) o, el que m'ocupa ara, del realisme més impàvid.
  El vicecònsol, en aquest sentit, és un altre pas de rosca en un projecte literari rectilini i perfectament homogeni. L'objecte del nou llibre és contar la història de Timothy Towell en ocasió, a la València dels anys 60, del seu pas pel consolat nordamericà. 
  Acabat de nomenar vicecònsol, Towell (un republicà moderat) s'ocupa, en una València amb una tímida efervescència antifranquista, de contactar amb els opositors no comunistes. És així com descobrirà el Partit Socialista Valencià. Guiat per les seues informacions, el cònsol dels USA a València, Robert F. Follestad, escriu una carta a Joan Fuster, interessant-se per les seues activitats i prometent-li una lectura detallada del volum El País Valenciano
  Tot aquest esforç culminarà en dues activitats diferents però complementàries: el viatge -pagat pels americans- d'una selecció d'opositors valencians als Estats Units i la publicació (en part ordida per Thomas Glick, hispanista estudiós dels sistemes de regs de la València islàmica) del número 24 de la revista Identity Magazine
  Al viatge al cor de l'Imperi se'n va una expedició valenciana on destaquen uns joveníssims Eliseu Climent o Ricard Pérez Casado. Per a la revista, Towell busca complicitats en Lluís Alpera, Lluís Aracil o Manuel Ardit. El propòsit de la publicació és oferir un tast de poesia realista local, però com no vol participar-hi Vicent Andrés Estellés (massa ben col·locat a Las Provincias) al final l'única peça realista d'interés és el text d'una cançó de Raimon. 
  Recorde bé aquell número d'Identity Magazine. Als anys 80, quan estudiava Filologia a la Universitat de València, el meu professor de Sociolingüística Lluís Polanco me'n va passar una fotocòpia. Llegir aquelles pàgines, d'un exotisme una mica irreal, va ser una experiència colpidora fonamentalment per un dels seus col·laboradors: Lluís Aracil. La intel·ligència d'aquella rara avis va trobar una manera efectiva de dir el que calia dir sense despertar les suspicàcies de la censura: oferint, en la versió anglesa, un text substancialment diferent del de la versió catalana. El resultat era un diagnòstic demolidor sobre la situació de la llengua sota la bota franquista, miraculosament intacte per al fruiment dels lectors anglòfons a tots dos costats de l'Atlàntic.
  Ara que tot això són fulles ja esgrogueïdes i que la formidable intel·ligència d'Aracil ha implosionat fins convertir-lo en una caricatura d'ell mateix, és oportú que algú ens rescate uns anys irrepetibles. Era l'etapa que anys a venir Miquel Martí i Pol segellaria en un vers massa usat, però que conserva la rara saviesa de les sentències precises: "Tot està per fer i tot és possible".
  Assignat a l'ambaixada de Madrid, Towell després participaria en la gestió de l'incident nuclear a Palomares. És així com els americans es relacionaven amb nosaltres: donant-nos veu i, a la mínima, deixant-nos caure una bomba atòmica. Coses de l'Imperi.

Joan Garí
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada