Títol: Petites necessitats
Autor: Josep Lluís Abad
Edició digital
La Vilavella, 2020
112 pàgines
Josep Lluís Abad és un d'eixos autors subterranis que mantenen la salut d'una literatura. Alguns ingenus potser es pensaran que els autors essencials són aquells que guanyen els més excelsos premis, els qui venen llibres a cor què vols, els qui estan tot el dia a l'aparador dels mitjans. No és cert: les veus essencials són sovint les més modestes, les més arrecerades en la seua pròpia modèstia. Però Josep Lluís Abad no és una reciallla arcaica: és un home del seu temps. Fa temps que edita els seus llibres només digitalment, sota la llicència de Creative Commons. De fet, ací teniu el llibre que ens ocupa avui: https://drive.google.com/file/d/1fd9253spXKeIvKKQjuAxYN3gB9ViFOgO/view?usp=sharing
Els qui ja conegueu l'autor i la seua obra, sabreu que és un home d'una gran imaginació poètica però de sòbries necessitats vitals. En els anys en què des de totes les Autoritats Econòmiques Competents (aquest fabulós oxímoron) se'ns impel·lia cap a l'austeritat, ell proclamava amb senzillesa la lliçó de la frugalitat. Les paraules mai són innocents. Si austeritat i frugalitat volgueren dir el mateix no s'hauria fet patir tanta gent en tants països diferents...
Petites necessitats també és un llibre frugal. L'autor s'adreça a una innominada "dona dels núvols", a qui confessa: "Escriure't és guardar l'amor del món en paraules". Sabrà la dona ennuvolada tota la passió que el poeta ha atresorat per a ella? Qui pregunta ja respon, em sembla que és el títol d'una cançó molt vella...
El món del poeta és senzill, i la seua fe panteista i panhumanista alhora:
"Esdevenir pols a la teua vora per ser gemec de la cendra: i, talment, el record d'engronsar l'oblit que mai no gravàrem als arbres: arrel, tija i escorça per rebentar en flor".
El poeta habita un món petit i hi busca una ànima bessona. El menú que ofereix per a eixe àpat somiat no pot ser més senzill:
"-Ulleres blanques per llegir
-Píndoles de felicitat
-Aigua per compartir-la
-Pipeta per espantar l'avorriment
-Raspall per netejar l'esperança
-Pols per atansar-se al cel
-Núvols de cotó per acotxar-nos
-Un cassó de tendresa
-Auriculars per als batecs del cor
-Carregador d'afectes
-Farina, llegums, verdures i fruites per cuinar
-Per celebrar l'amor, música i silenci
-De postres, el teu somriure"
Ara ja podem dir que el microcosmos de Josep Lluís Abad és la petita aldea d'Aín, el cor de la Serra d'Espadà. Un poble blanc, reclòs, ocult. 135 habitants que són l'univers sencer. És aquest el referent de les fotografies que acompanyen el volum: una flor, una finestra, un rostre, un llibre, un arbre, una pantalla... La soledat és l'excipient de la medecina que és un poema. La medecina que els metges no saben receptar.
"Cada dia el camí rosa i la ginesta m'acompanyen, però no vaig enlloc". A aquesta paradoxa se'n sumen d'altres, com quan l'autor confessa: "Soc un poeta que no parla d'amor". Però què és aquest conjunt de versos, fotografies i enllaços a cançons de Spotify sinó una superba declaració d'amor? Amor a una dona, a un paisatge, a un ofici i a una vida. La Vida.
Aquest és un llibre bonic. A mi m'ha agradat. Crec que Josep Lluís Abad és un d'aquests convençuts que el poder de l'amor tot ho pot. I no estic en condicions de dur-l'hi la contrària...
Joan Garí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada