Sodomites, pompeians i parisencs

Títol: El temps retrobat, I
Autor: Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2022
Trad. de Josep Maria Pinto
193 pàgines

  La Recerca s’encamina cap a la seua fi. La novetat d’aquesta primera part del seu últim volum és la Primera Guerra Mundial. El narrador ens informa que els primers anys de conflagració els ha passat en una casa de salut. Mentre Alemanya penetra dins França, París -els salons de París- continua amb la seua rutina desmenjada. Les notícies del front es converteixen en pura xafarderia. Els notables estan només atents a les oscil·lacions de la Borsa, excitada pels rumors de la mort del kàiser i altres pífies igualment desficaciades. La capital és plena de dones i d’homosexuals desesperats, perquè tots els homes són al front (sic). Com a única novetat moral digna de menció, el narrador ens recorda que el dreyfusisme, llavors, ja es considera una opció respectable.
  Les obsessions del narrador no han canviat: l’ambigüitat sexual d’Albertine, tot i la seua mort, continua turmentant-lo. El gran protagonista del volum, però, és el baró de Charlus. Hi retrobem Charlus i hi retrobem també Robert de Saint-Loup, el jove aristòcrata a través del qual el narrador va fer amistat amb el baró, en el volum A l’ombra de les noies en flor.
  Tot caminant per París, més enllà del Pont dels Invàlids, Marcel troba Charlus. Aquest ja no freqüenta el gran món. De fet, el “petit clan” sospita de la seua germanofília. La paraula “espia” emergeix en algunes converses privades. D’altres –el que és pitjor- consideren el baró un home passat de moda, “d’abans de la guerra”.
  Al narrador de la Recerca, en realitat, no li interessa gaire la guerra. Davant l’espectacle de la Història, ell s’estima més resseguir les petites peripècies, les històries concretes del seu laboratori humà preferit. La contesa només el preocupa perquè s’ha acostat massa perillosament a Combray. Els canons alemanys bombardegen el paisatge de la seua infància, i això sí que és intolerable.
  La passejada amb el baró es resol en un diàleg profús. El baró voldria tornar amb Morel, el seu gran amor, però no pateix gens: si, per culpa de les hostilitats bèl·liques no troba a París homes drets i fets, s’acontenta amb “noiets”...
   L’edifici atapeït de paraules que és la Recerca es densifica. Charlus compara el París assetjat pels alemanys amb les ciutats afectades per l’erupció del Vesuvi i, aquestes, amb Sodoma i Gomorra. Déu, el volcà, el Kàiser: les catàstrofes “naturals”, sembla voler dir el baró, sempre responen a una fosca conculcació de la Llei. Però això no evita que aquesta vulneració siga tremendament divertida.
  Marcel abandona el baró momentàniament, però el torna a topetar després en un estrany hotel, protagonitzant una escena sadomasoquista: “Encadenat en un llit com Prometeu sobre el seu penyal, rebent els cops d’un fuet en efecte eriçat de claus que li infligia en Maurice, vaig veure, ple de sang ja, i cobert d’equimosis que demostraven que el suplici no havia tingut lloc per primera vegada, vaig veure davant meu el senyor de Charlus”.
  Sota l’atac de l’aviació alemanya, mentre cauen les bombes a prop de l’hotel, torna el paral·lelisme amb Pompeia i amb Sodoma i la inevitable pregunta de si la Història no es repeteix: “Per a qui en llegeixi la història d’aquí dos mil anys, la nostra època sense dubte semblarà que hagi deixat certes consciències tendres i pures submergides en un medi vital que apareixerà aleshores com monstruosament perniciós i al qual s’adaptaven”.
  En aquest context arriba la notícia de la mort de Robert de Saint-Loup a la guerra. Mentre els sodomites i els pompeians fan la viu viu a la rereguarda, alguns herois, impertèrrits, encara se sacrifiquen per França.
  ...I una cita final, del principi del volum, que es podria entendre com el leit-motiv de tota la Recerca: “La lectura ens ensenya a descobrir el valor de la vida, valor que no hem sabut apreciar i del qual, només mitjançant el llibre, ens adonem fins a quin punt era gran”.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-3-2022