3/3/18

La pel·lícula de la pròpia vida

Títol: El joven sin alma
Autor: Vicent Molina Foix
Anagrama
Barcelona, 2017
361 pàgines


  Aquesta és la història d’un jove alacantí, d’una família burgesa, que ens conta amb detall els seus anys d’aprenentatge. És el final de la dècada dels 50 i el jove Vicente Molina Foix rebrà l’educació –religiosa, per descomptat- que correspon a la seua classe i condició. Fins i tot quan es trasllada a París a completar els estudis ho fa com un xiquet pur: per evitar les temptacions del dimoni usa una corona de punxes d’acer a la cuixa esquerra. Amb aquest artilugi diví entra el cinema per veure una pel·lícula de Godard, ni que després haja de confessar-se. De tota manera, les hòsties franceses li saben millor que les espanyoles i qui sap si li recorden el sabor d’aquella escena primigènia, a la llar materna, en què sa mare el va besar als llavis.
  Així entrem en matèria, doncs, d’acord amb la voluntat d’un Molina que, per contemplar millor el regust de la seua pròpia memòria, creu necessari escriure en segona persona, i desdoblar el jo que va ser –ingenu, facialment efeminat, una mica ingràvid- de l’altre jo ja madur, el de l’escriptor exitós que avalua la seua biografia sense més concessions de les necessàries.
  Un altre moment fundacional és quan Camilo José Cela acudeix a Alacant a fer una conferència. El Cela immens dels anys 50 –escriptor oficial, trapatroles de bona llei, novel·lista llorejat- li dedica un moment d’atenció al jove Molina Foix –o almenys és així en la seua imaginació-, i és per recomanar-li que abandone Alacant. La província, ai!.
  No caldrà que li ho diguen dues vegades. Fa cap a Madrid a estudiar Dret i allí comença a col·laborar en la revista Film Ideal. La circumstància cinematogràfica li proporciona dos plaers alhora: iniciar-se com a escriptor i descobrir en algunes sales, algunes vegades i gràcies a algun home o a alguna dona, la relació entre projecció i erecció.
  Llavors el tendre Molina passa també la passera obligatòria de la militància comunista. És així com viu, segons confessió pròpia, “con una vela puesta al Kremlin y otra a Hollywood”. Però Madrid no el sadolla. Acabada la carrera (som a l’any 1965) fa cap a Barcelona, on entra en contacte amb la colla de Ramon/Terenci i Ana Maria Moix. Un nou món s’obri davant els seus ulls admirats: Barcelona passa a ser, alhora, La Meca, Sodoma, El Dorado i Cinecittà. Allí s’esdevé l’assumpció de la seua definitiva condició sexual: Ramon el desvirga i, en endavant, s’arbora entre els dos una amistat amorosa tan procel·losa com una muntanya russa.
  Les coneixences que fa en aquella ciutat dels prodigis són definitives. Cada un dels de la nova colla té el seu títol privatiu: Ramon és El Novelista Sensacional, Ana Maria La Única Mujer i Pedro/Pere Gimferrer El Poeta Fundador. Són temps convulsos, meravellosos, dionisíacs. Passa amb Ramon mesos excitants, però l’amor –o el que hi haguera entre ells- s’acaba. Terenci li escriu un text difícilment replicable: “No tienes corazón, sólo curiosidad, y eso no basta”.
  Tanmateix, l’empremta que ha deixat l’amant fugisser i els seus amics en el cor encuriosit de Vicente és irrevocable. Llargs passatges del llibre recreen els diàlegs de la colla, les cartes, els poemes. Fragments teatralitzats en rescaten les peripècies vitals.
  Retornat a la província, ja res pot tornar a ser igual. Ramon, per cert, ha comminat Molina a aprendre bé el català. Al capdavall, era l’idioma familiar: “una lengua que era la de mis padres y la de mis cuatro abuelos, por no remontarse más”. La qüestió lingüística propicia a més, una de les anècdotes més hilarants del volum: el pare havia regalat a la seua dona un abric negre adquirit en Beaumont & Flercher, a la rue Saint-Honoré de París. Es tractava d’una penyora elaborada amb pell de conill o, tal com assegurava el venedor en anglès, de pell de cony. El terme no va fer gràcia a “mis padres valencianoparlantes” i allí es va quedar la cosa. El fill, però, va heretar l’abric de sa mare i ella assegurava que encara tenia el seu olor... L’equívoc –l’abric de pell de cony- dóna joc a un narrador que es riu subtilment, de bona gana, amb els llocs comuns proustians i freudeans.
  El llibre acaba amb la consciència ja plenament adquirida per l’autor que és un autèntic escriptor. París, Madrid, Barcelona: tot ha contribuït a deixar de considerar-se un aprenent –en la literatura, en la vida- i passar a protagonitzar la seua pròpia i definitiva pel·lícula.
  Capítol a part, en tot cas, ocupa l’aspecte purament estètic de la novel·la que glosse. A la portada, un rostre inquietant senyoreja l’espai dins del quadre: un home jove, hieràtic, de faccions agradables, pentinat a la moda d’un altre temps, amb dos trossos de cotó-en-pèl tapant-li els ulls. La imatge és obra de Carmen Calvo. Amb aquesta, són tres les portades que la gran creadora valenciana ha realitzat per a Molina Foix. Les dues anteriors són El abrecartas i Con tal de no morir.
  La col·laboració entre l’escriptor i l’artista ha resultat perfectament fructífera. Els rostres de Carmen Calvo, que tant ens fan pensar en Magritte com en Arcimboldo o en Caravaggio, són petits mapamundis (de tamany natural, com hauria volgut Borges) vistos sempre de front, amb els detalls inquietants propis del particular món de l’autora de Totes les ombres que l’ull accepta.
  Convençuda que una cara és el més profund i complet dels paisatges, Calvo ha completat amb la il·lustració de les portades de Molina Foix el seu fecund recorregut per diferents facetes plàstiques: el collage, la fotografia, el dibuix, l’escultura... Ella s’ha inspirat en la literatura de l’alacantí i aquest ha fet el mateix al seu taller. El jove no tenia ànima però, al capdavall, tenia bon gust...
Joan Garí
Publicat en Posdata, 3-3-2018

Cap comentari:

Publica un comentari