Víctimes de l'era del jazz

Títol: Moriria per tu i altres contes perduts
Autor: F. Scott Fitzgerald
Anagrama
Barcelona, 2018
Traducció de Marc Rubió
521 pàgines

  Quan va publicar la seua primera novel·la, Aquest costat del paradís (1920), Francis Scott Fitzgerald va adquirir ràpidament la fama d’un tipus que abordava “els clàssics idil·lis amorosos, nois pobres que feien la cort a noies riques, glamur, festes i última moda”, per dir-ho en paraules d’A. M. Daniel. Aquest ensarronament és típic de l’escriptor que té èxit d’entrada, i sap connectar amb l’air du temps; a més es va veure potenciat per la publicació de la seua obra mestra, El gran Gatsby (1925). El propi Fitzgerald es referia a aquella etapa com “l’era del jazz”, una mena de Belle Époque nordamericana. 
  Com a resultat d’aquest perfil tan primerencament favorable, Fitzgerald va tindre problemes per poder vendre alguns dels seus contes, que no encaixaven amb el punt de vista previ amb què el llegien –amb què el volien llegir- els seus editors. Aquesta és, en essència, la història d’aquest recull de textos “perduts”.
  Precisament “Moriria per tu”, el relat que dóna títol al volum, és un bon exemple de les penalitats que hi va haver de passar l’autor. Fitzgerald el va escriure en 1935 i hi abordava el tema del suïcidi. Els diaris o les revistes on el va enviar –el Post, l’American, el Cosmopolitan o Red Book- el van rebutjar. Els possibles editors trobaven l’argument massa “fosc”: hi anhelaven l’atmosfera vaporosa de les pàgines que havien fet famós el seu creador. El conte, a ulls d’ara, no té res de particular: ambientat a les muntanyes de Carolina del Nord, narra un peculiar afer amorós entre un càmera i una estrella del cinema. Entre línies hi ha ecos de la peripècia d’una jove actriu anglesa, Peg Entwistle. Peg va intentar triomfar a Hollywood després d’un cert èxit com a actriu de teatre a Broadway, però no se’n va sortir. Mastegant molt el seu fracàs, va arribar al moment fatídic en què la vida no li oferia ja cap al·licient: al setembre del 1932 es va matar llançant-se des de la lletra H del celebèrrim cartell de Hollywood. Scott Fitzgerald coneixia bé aquesta anècdota, que va saltar als mitjans com una metàfora de l’efecte devastador de la recerca de la fama.
  El grapat de relats que publica ara Anagrama s’ocupa de temes que certament degueren desconcertar els possibles editors: històries de divorciats una mica desesperats, vides truncades per la Gran Depressió, contalles de la Guerra Civil americana, més les misèries habituals d’una ciutat com Nova York, que Scott Fitzgerald coneixia bé i estimava dolorosament.
  Després hi havia Zelda. La dona de l’escriptor, com se sap, va haver d’ingressar en un psiquiàtric en 1932 i es va passar la resta de la seua vida entrant i eixint de clíniques i hospitals. Aquesta peripècia és a l’origen d’almenys quatre dels contes ací recollits: “Malson”, “Què pensa fer-hi”, “Un cicló enmig del silenci” i “Les dones de la casa”. En general, l’aplec abarca relats escrits entre 1920 i 1940, any de la mort del seu autor (havia nascut a Minnesota en 1896). En molts d’ells també apareix reflectit el seu vessant de guionista, cosa que s’aprecia per exemple en els diàlegs. En conjunt, es tracta d’una literatura no menyspreable, però que certament està lluny de la llegenda de títols com El gran Gatsby o Tendra és la nit.
  Tot plegat, publicar ara aquest material sembla un homenatge invers a l’avarícia estulta de tants editors. El relat “El P.” està precisament protagonitzat per un d’aquests clarividents maneguetes, que confessa frívolament: “Tots els columnistes i comunistes (sempre em costa distingir aquestes dues paraules) em deixen com un drap perquè diuen que només m’interessen els diners. I m’interessen: moltíssim. La meva dona en necessita. Els meus fills en volen constantment. Si algú m’oferís tots els diners de Nova York no els rebutjaria pas”. Quod erat demonstrandum...

Joan Garí

Publicat en Ara, 10-3-2018