27/10/16

Donar menjar a les gallines

Títol: Estranya forma de vida
Autor: Ferran Sàez
A contravent
Barcelona, 2016
234 pàgines


  Encara ens queden alguns dics sòlids contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle. A la cultura catalana, Ferran Sáez és una d’aquestes baluernes. El sentimentalisme més o menys pronogràfic és l’excipient més eficaç de la decadència, i contra aquesta (l’altre nom de la vulgaritat) s’aixeca, implacable, el Gran Ferran. Decadència? Una simptomatologia molt detallada: “metàfores pobretes, idees sargides, literatura de prospecte, powerpoints salmodiats en penombra amb efectes narcòtics sobre l’auditori, frases precàries del Twitter, tristors, cosetes petites”.
  Sáez és dels meus: considera que el món –la “realitat”- està organitzat en forma de preguntes complexes, així que és perfectament ingenu oferir-hi respostes simples. Aquesta mena de respostes, ipso facto, es converteixen en idées reçues. Exemples, a punta pala: “unitat indissoluble”, “independència”, “consolidació fiscal”, austericidi” (sic)… Els tòpics van per barris i cadascú dispara contra els de l’altra vorera, perquè el foc amic és la pitjor traïció. La perversió de posar la ideologia per damunt de les idees provoca l’entronització de crosses una mica lamentables, l’única funció de les quals és estalviar de pensar amb propietat. I ara, Ferran, permís per fer un aforisme: La ideologia és a les idees el que l’amigdalitis a l’amígdala. Una inflamació.
  Estranya forma de vida –ja és hora de dir-ho- és una collecció d’assajos, ordenats alfabèticament, on Ferran Sáez vehicula les seues més saludables obsessions mentre fa un diagnòstic no gaire afalagador del món al seu voltant. La seua afició als instruments musicals antics i exòtics va aparellada a la seua escriptura, que també ens sembla, sovint, “antiga i exòtica”: ja no s’estila ser tan intel·ligent. El seu secret, en tot cas, està a l’abast de tothom i rau tot just a ser un bon lector. Ara que tots volen escriure (o “ser escriptors”, ai!), es fa difícil explicar que, per infantar una sola sentència amb sentit –no diguem ja tot un llibre- cal haver llegit abans centenars, milers de pàgines.
  Com ell mateix ens conta, la hiperacúsia i certs problemes visuals l’han fet refugiar-se a la seua bibioteca, com ja va ensenyar profitosament Montaigne. Des d’allí, ha esmolat el seu singular talent per a la frase. Quan dispara la seua invectiva contra els adagis hem de llegir-lo –o més bé desllegir-lo- atentament per entendre què vol dir (entre parèntesis: és curiós com cap poeta occidental ha fet mai –i mai vol dir mai- un bon haikú però és que, coneixeu algun escriptor japonés destre amb els aforismes?).
  Què més puc verbalitzar d’un llibre que m’ha semblat luxós, suggeridor i divertidíssim? Simplement que compartisc amb el seu autor la passió per Bach (el Puto Amo), la mateixa llengua materna (la ironia) i una escassa capacitat de comprensió davant la imbecil·litat.
  A l’epígraf “Gallines”, l’autor manifesta la seua desficiosa admiració davant la sentència que tanca l’Obra Completa de Josep Pla: “Quan s’arriba a una masia i es demana per parlar amb algú, sovint us responen: la persona que demana ha anat a donar menjar a les gallines… Magnífic! És la millor notícia que es pot tenir!”.
  Com a epitafi, no està malament. I si ho convertim en una metàfora una mica esmolada? Al capdavall, “donar menjar a les gallines” és el que ha mantingut sempre tots els tinglados (que diria Fuster) en peu. Ara, ha vingut la crisi. Totes les crisis són crisis de subministrament de pinso. Penseu, penseu, que el món s’acaba…
Joan Garí
Publicat en El Temps núm. 1.689

Cap comentari:

Publica un comentari