Amèrica no s'acaba mai

Títol: Sabadell Grand Central, Nova York Rambla
Autor: Manuel Foraster
Tusquet Editors
Barcelona, 2016
281 pàgines

  La novel·la pòstuma de Manuel Foraster (1949-2016) de què avui m’ocupe completa una trilogia començada amb Factures pagades i Lisboa direcció París. Qualsevol que tinguera dinou anys en 1968 sap que “París” vol dir molt més que “París”, i així amb “Nova York”. Membre d’una generació que va atendre per igual la pulsió de les arrels i la imperiosa necessitat del cosmopolitisme (dues coses que negava l’”España cañí” de Franco) Sabadell Grand Central, Nova York Rambla és una bella concreció d’aquest doble impuls cap endins i cap enfora. I si, a més de tot això, u s’anomena “Foraster”, el cognom marca: normal que trobe a la Gran Poma l’únic lloc on es pot viure realment, exceptuant la memòria.
  M’ha agradat llegir aquesta narració perquè ens retrotrau a aquelles novel·les que es feien a les acaballes del franquisme i amb la democràcia encara auroral (però sense l’experimentalisme desbocat de llavors). Foraster té la gràcia de retornar-nos, específicament, el sabor de finals dels 80, quan el seu narrador (“Fu”) viatja a Nova York per trobar-se amb el seu amic Miquis, un “comunista del morro fort” que arrossega la síndrome de la bufeta hiperactiva (sic) com a record entranyable d’una topada amb la policia franquista. Eren aquells anys: el Marat-Sade al Poliorama i els ensurts a la comissaria de la Via Laietana (o viceversa…).
  Fu i Miquis posen a treballar totes les connexions novaiorqueses que fan al cas. A Manhattan, cada u té el seu hotel i després hi ha el Chelsea, que és l’hotel de tots, allà on Leonard Cohen rememorava cert encontre mític amb Janis Joplin, “giving me head on the unmade bed”, que en català vol dir simplement –sí, el seriós i circumspecte Cohen- “mamant-me-la al llit desfet” (Chelsea Hotel #2). 
  L’hotel de referència de Fu hi és l’Algonquin, al carrer 44 Oest (el meu era el Sloane House YMCA, molt més barat, al carrer 34). La llibreria de referència, la Gotham Book Mart, on jo mateix vaig comprar (fa un quart de segle!) l’últim exemplar disponible de la traducció del Tirant lo Blanc que havia fet David Rosenthal. Aquest jueu culte, catalanòfil i amant del jazz, dissortadament desaparegut en la flor de la vida, és un dels personatges reals que apareixen en aquesta novel·la, que té molt, òbviament, de relat generacional.
  Si Miquis és marxista, Fu és un “iberista de Sabadell” partidari dels Països Catalans. Així, tot pot barrejar-se: la crònica del Nova York de Reagan (sida, desgel de la guerra freda, revolució conservadora) s’empiula amb normalitat amb la història familiar sabadellenca del narrador/autor. A l’hotel Algonquin feien tertúlia Dorothy Parker i Harpo Marx (que, naturalment, no era mut). A l’estació Grand Central (on va deixar ratlles fetes –la volta catalana, de rajola vista- l’arquitecte valencià del XIX Rafael Guastavino, un precedent seriós de Calatrava) , els personatges seuen, riuen i ploren. Atlantic City es visita com en una escena de Midnight cowboy (això ja ho vaig explicar en Història d’Amèrica: viatjar als Estats Units no és viatjar a un país, sinó a cent novel·les i cinquanta mil films). A la maleta es porta el Week-end d’estiu a Nova York, de Josep Pla, allà on compara els gratacels de Manhattan amb un “manat d’espàrrecs”. I, una vegada, instal·lat, el que hi cal llegir sempre és la novel·la Call it sleep, de Henry Roth, l’excel·lent traducció catalana de la qual, Digueu-ne son (El Gall Editor, 2008), va passar molt naturalment desapercebuda…
  El relat acaba en Las Vegas. Cap lloc millor? Se sent Le jeu est fait, le jeu est fait de manera insistent i el narrador ja sap que Amèrica no s’acaba mai. Però la vida sí.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-11-2016