14/10/16

L'animal que desitja callar

Títol: El desapercibido
Autor: Antonio Cabrera
Pepitas de calabaza
Logroño, 2016
161 pàgines

  Publica Antonio Cabrera dos llibres simultanis: el poemari Corteza de Abedul (Tusquets) i la col·lecció de proses El desapercibido (Pepitas de calabaza). D'Antonio he llegit versos que m'han trasbalsat però també peces prosístiques que  m'han fet pensar en la grandesa de la seua escriptura, potser eclipsada -injustament!- per altres castellanoescrivents de la seua generació. Recorde per exemple el volum El minuto y el año (Ediciones La Palma), recopil·lació d'articles apareguts originalment en l'edició valenciana del diari ABC. Amb una glossa d'aquest llibre suggeridor vaig inaugurar, com aquell qui diu, la meua secció setmanal (que després seria diària) en Público, que en pau descanse. 
  Un poc de la rara intensitat d'aquell El minuto y el año m'ha retornat, ara, amb les peces curtes de El desapercibido. No són proses de periòdic, però podrien ser-ho (mentre la premsa espanyola continue volent que els escriptors hi participem...). El temes? Tots el de la vida, diria. La llum del rovelló acabat de trobar (com un eco de "la beatitud tensa, gelosament continguda, del buscador tiomfant", en les tardes plujoses en què el petit Vladimir Nabokov i sa mare eixien a buscar bolets... i en trobaven! -tot descrit en aquell estil superb de Parla, memòria, els inoblidables records del Sant Petersburg pre-revolucionari); la dificultat -i la necessitat- d'estar sol; la millor hora del dia (les sis de la vesprada, segons Cabrera, i potser té raó: a mi és el moment d'una jornada en què ja no sent l'imperi violent de llegir Pessoa), la constatació -terrible però exacta- de formar part d'aquella mena d'hòmens que no hem fet res de profit (m'hi incloc!) abans dels trenta anys...
  Llegint Antonio Cabrera aprens coses de tu que no sabies (i, francament, no se m'ocorre un elogi major...), potser perquè ell mateix s'aplica aquella frase implacable de Canetti: "Cal defensar-se de tot el que som, però de manera que no ho destruïm". Al poeta valler això li sembla més raonable que el "sigues tu mateix" dels llibres d'autoajuda o la vella tautologia de Píndar, "arriba a ser el que ets".
  No discutiré amb Antonio de filosofia. És un tòpic (que jo mateix he practicat...) referir-s'hi com el "poeta filòsof" o el "filòsof poeta". En realitat, la càrrega sapiencial del que diu és perfectament escadussera. L'important és açò: en les seues mans, la llengua castellana sembla un instrument estranyament dúctil, una argila dòcilment i infinitament adaptable a l'habilitat dels dits. El seu llibre està farcit de belles troballes metafòriques, d'associacions literàries l'audàcia de les quals  ens sembla inevitable, i aquest és el triomf suprem de l'escriptor. 
  La tàctica compositiva d'aquestes proses em subjuga: moltes d'elles comencen amb una frase rotunda, apodíctica, generosament suggeridora. Exemples: "Quien mejor siente es aquel que no siente con demasiada facilidad. Me espantan los sensibles". A vegades, la sentència rotunda és al final, a mode de conclusió inapel·lable: "Miro un árbol y veo en tregua el vértigo terrestre". En altres ocasions, espigolem aquestes troballes enmig del text, com qui no fa: "El hombre es un animal que desea callar".
  La mirada del savi, del qui estima el paisatge, la fauna i la flora, del qui calla perquè, quan haja de parlar, les seues paraules estiguen prenyades de sentit: no m'imagine Antonio participant en l'incendi de les xarxes socials a propòsit de la concessió del premi Nobel a Bob Dylan. Ell sap bé que la poesia està oculta en les raconades més inimaginables. Per exemple, en el record d'aquella vespa blava que li va regalar son pare en fer els díhuit anys.
  La vespa blava. És curiós com les motos són masculines i les bicicletes, femenines (ara seré un poc incorrecte políticament: no em crucifiqueu massa...).  Deixeu-me divagar un poc, finalment, tal com ja vaig fer en un altre lloc: mentre Fernando Trueba preparava El artista y la modelo, Gilles Bourdos rodava a França Renoir, que es va presentar l'any 2012 al festival de Cannes.
   Ambdós pel·lícules, més enllà de les coincidències estètiques, tenen maneres diferents d'aconseguir l'excel·lència artística, l'una amb l'ús de la llum (en el prodigiós blanc i negre de Trueba), l'altra amb el tractament del color (obra del director de fotografia, Mark Lee Ping-Bin). Òbviament, no és aquest el lloc on oferir un estudi doctoral dels títols en qüestió, ni jo hi tinc més autoritat que la del tastaolletes impenitent. Només voldria, però, focalitzar una escena sorprenentment coincident en ambdues obres: el passeig de la model en bicicleta.

  Efectivament: tant en la pel·lícula de Trueba com en la de Bourdos hi ha una escena en què Aida Folch i Christa Theret (la bellíssima actriu que fa el paper d'Andrée Heuschling) es passegen en bicicleta, en el primer cas davant la mirada extasiada -se li ha vist una cuixa!- d'un grup d'infants pastorejats per un ridícul capellà (Imatge 1), i en el segon entre una colla de soldats, amb horribles malformacions, que descansen a vora carretera (Imatge 2).
   La model a dalt d'una bicicleta. Curiosa coincidència. En què pensaven els respectius realitzadors? La bicicleta és una màquina la perfecció de la qual rau en la seua senzillesa, en l'obvietat del seu funcionament. El cos de la dona, a la seua manera, també és com una màquina (en el sentit que potser hauria donat a aquest terme Leonardo da Vinci), la més bella de totes les que s'han inventat. Anar en bicileta és com fer l'amor: tant com ens havia (pre)ocupat aquesta funció fisiològica quan érem desmanyotats adolescents, després es converteix en una mecànica impossible d'oblidar. D'aquí la fascinació eròtica d'una dona jove a dalt d'una bicicleta. Contemplant-la, tots podem sentir-nos, per un moment, pintors. La coincidència, doncs, es converteix gairebé en una pura banalitat. I per aquestes coses, per aquests petits i gojosos descobriments, és perquè ens agrada vore cine.



  Sí, me n'he anat: tornem al llibre d'Antonio Cabrera. L'he subratllat immisericordement (amb llapis...), el recomane a crits, és d'una qualitat que ja fa mal. Voleu dir que podreu passar sense llegir-lo?

Joan Garí 
(Publicat en Posdata, 12-11-2016)





Cap comentari:

Publica un comentari