13/6/15

Una interminable banda sonora

Títol: Las lecciones peligrosas
Autora: Alissa Nutting
Editorial Anagrama
Barcelona, 2015
Trad. de Cecilia Ceriani
322 pàgines


La professió docent propicia, ara mateix, tota mena d'hipocresies socials. La societat santifica la figura de l'educador, atorgant-li vestimentes morals properes al sacerdoci, mentre es desentèn totalment de l'exercici del seu ofici. En la mitologia contemporània del fenomen educatiu, un docent és una barreja de psicòleg, assistent social, policia, domador i pallasso. El que ja no s'espera d'ell és que siga capaç de transferir uns coneixements regulars. L'educació secundària, específicament, s'ha convertit en un terreny de ningú on desemboca la desoladora certesa que la transmissió de la saviesa ja no és possible. Mentre els mestres d'escola fan la seua faena en unes condicions acceptables i a la universitat l'endogàmia pura i dura propicia saboroses i inacabables canongies, el professor de l'Educació Secundària Obligatòria acull els alumnes en l'etapa més problemàtica -dels 12 als 16 anys-, en aquell tram que concentra un percentatge desolador (gairebé un terç de l'alumnat) de "fracàs escolar". I sobreviu com pot.
  Davant aquest panorama -que retrata, amb els matisos que calga, tota l'educació pública occidental-, resulta especialment engrescador que la contista nordamericana Alissa Nutting haja decidit ambientar la seua primera novel·la en un institut (allò que els americans anomenen High School). Al capdavall, la vida quotidiana en aquestes institucions representa, ara mateix, la metàfora més acabada de la decadència de l'imperi occidental (i no em serveix de res que Finlàndia s'hi assemble més a Xina que a Espanya, en aquest sentit). Un món s'ensorra i els adolescents globals el representen fidedignament.
  Però Las lecciones peligrosas no és una crònica d'institut. En realitat, és una lectura políticament correcta de la Lolita de Nobokov. La correcció, en aquest cas, consisteix a proposar una protagonista femenina, una professora de secundària que escull els seus alumnes amb la vulva (sic) i és una consumada pederasta. La pedofília femenina és rara, però no inexistent (Google dixit). Celeste Price és bella i jove, però també està profundament malalta ("En algún momento deseé que mis genitales fueran prótesis que pudiera quitarme a voluntad. Eran una fuente constante de estímulos  y sus exigencias zumbaban en mis oídos como una interminable banda sonora"). Busca les seues víctimes entre els xavals de 14 anys que encara conserven els signes de la primera adolescència al cos i troba en Jack la víctima perfecta. El que vindrà després és una història de sexe enrarit i tèrbol. Celeste és un Humbert Humbert molt més descervellat, amb un cinisme pèrfid i un desvergonyiment sexual d'altíssima intensitat. Es diria, per moments, que Las lecciones peligrosas és una Lolita en l'altre costat del mirall, però si l'obra de Nabokov meresqué la respulsa d'una societat massa conservadora, la de Nutting pot escandalitzar, ara, moderadament.
  És una llàstima que l'autora no haja abundat en el tòpic de la vida a l'institut. La combinació de mestra i "pedòfila desaforada" converteixen Celeste en una criatura fascinant. La novel·la, d'altra banda, té moments de cinisme realment memorables, com quan la secretària de l'advocat de la protagonista l'alliçona sobre com maquillar-se el dia del seu judici. "Si el rímel es demasiado espeso o tupido o se te corre durante el juicio equivaldría a decir Soy culpable".
  Però, com tots els pederastes, Celeste és innocent. Presonera del seu cervell -que té la forma d'una pavorosa vagina-, acceptarà quatre anys de llibertat condicional. I, tanmateix, la passió pels adolescents verges hi continuarà intacta.
Joan Garí
Publicat en Ara, 13-6-2015

Cap comentari:

Publica un comentari