10/6/15

El silenci, després

Títol: En Bartfuss, l'immortal
Autor: Aharon Appelfeld
Club Editor
Barcelona, 2015
Trad. d'Eulàlia Sariola
151 pàgines


  En Bartfuss, l'immortal ocupa un lloc singular dins l'anomenada literatura de l'Holocaust. Al capdavall, Appelfeld s'hi ocupa de la tornada. Molts llibres, en efecte, han fet referència a l'anada, la terrible odissea d'aquells trens farcits de persones tractades com animals (Le long voyage, de Semprún, per exemple). Després hi ha totes les memòries dels anys passats en el propi lager, i això per als qui van sobreviure. Però hi ha el moment exacte en què els qui no han caigut sota la vesània nazi -i salvati, de Primo Levi- han de refer les seues vides, tornar als seus països -i, en últim extrem, conèixer la terra promesa.
  En Bartfuss és un d'aquest retornats. Fa de contrabandista a Itàlia i es dedica a passar immigrants il·legals. Coneix Rosa en una platja. Tenen dues filles, el temps passa. Ell és sorrut i taciturn; ella no se'n queixa. Tots dos tenen un passat: ell ve de l'horror; ella es deixava prendre pels hòmens que l'acollien. Després tots dos emigraran a Israel. La vida no és fàcil ni és difícil: simplement s'esdevé. És obvi que alguna cosa dins Bartfuss es va destruir al lager, un delicat mecanisme que dificultosament pot ser recompost. Diuen d'ell, els qui el coneixen, que és immortal, que ha vençut el temps, però potser és el temps qui està vencent-lo a ell, condemnant-lo a un etern retorn, a un mutisme inoperant.
  Del silenci -de la necessitat del silenci després de la Shoah- tracta aquest llibre. L'estratègia de Bartfuss per a poder seguint vivint ha sigut tallar de soca-rel les paraules, abans que aquestes florisquen com un tumor maligne a la comissura dels llavis. La paraula és un do massa valuós com per ser balafiat impunement. D'aquí la mar, la presència propera -tant a Itàlia com a Israel- del gran depòsit d'aigua muda, l'extensió metafòrica més visible de la necessitat de callar -de la profunditat de callar. La mar és un enigma per resoldre, o un gran quist de temps avarat. És una certesa metafísica el que s'hi oculta, però Bartfuss es limita a estar-ne a prop, com custodiant un secret.
  Aquest és un llibre estrany, senyorejat per l'absurd -amb un eco, potser, de L'étranger de Camus. És un llibre centrat en l'existència perquè l'essència és massa dolorosa, ha quedat en foc viu. Imre Kertész va escriure: "El supervivent no és tràgic, sinó còmic, perquè no té destí". Per això aquest escriptor hongarès preferia visions caricaturesques de l'Holocaust, com la pel·lícula La vida és bella de Roberto Benigni, que no visions més elaborades, però falses al capdavall (La llista de Schindler de Spielberg). Perquè res del que va tindre lloc als camps pot ser explicat amb una coherència narrativa convencional, probablement.
  Molts jueus van emigrar a Israel per trobar un poc de pau. En Bartfuss no és un d'aquests. S'hi limita a passar els dies. Un dia retroba Thérèse, amb qui va llegir Els germans Karamàzov durant el viatge al camp de Dorfenziehl (una lectura apropiada). Ella, però, no el reconeix. És difícil viure la vida de Bartfuss. Se sent estanger per als altres i per a ell mateix: "A la plaça, la llum arribava fins a les canals de les teulades. En Bartfus es va instal·lar a la terrassa d'un cafè, els vianants li semblaven estranys, llunyans. Com si no hi tingués res en comú. Feia anys, d'Itàlia ençà, que el rondaven. A tot arreu. El mateix vocabulari, els mateixos gestos. Junts o d'un en un. Si almenys pogués igonorar-los..."
  És aquest destí.
Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.617

Cap comentari:

Publica un comentari