7/2/14

Declaració d'amor als llibres

Títol: Un son profund
Autor: Enric Iborra
Viena Edicions
Barcelona, 2013
366 pàgines


  “Literatura Universal” és una assignatura optativa de segon de Batxillerat. Des de qualsevol punt de vista, poder cursar una matèria tal, ni que siga només per als alumnes de l’especialitat d’Humanitats, és un petit luxe gairebé extravagant. Al capdavall, on més es pot explicar una cosa així -“literatura”- amb aquesta rotunda adjectivació –“universal”? A la Universitat, aquesta gosadia, ha d’estar necessàriament reservada a carreres específiques, en itineraris molt concrets. En cap altre estadi del món educatiu trobaríem res que s’hi assemblara. Curiosament, fins i tot la denostada LOMQE, epítom d’horrors innombrables, ha respectat aquesta visió global del fet literari, canviant-la només de segon curs a primer.
  Amb un instrument així, un bon professor pot deixar ratlles fetes. Enric Iborra ha tingut el plaer d’ocupar-se d’aquesta assignatura a l’Institut Lluís Vives de València. Ell ha entés bé que no es pot ensenyar res útil si no és des de l’experiència personal i l’entusiasme. És així com llegir Èdip Rei, la Divina Comèdia, Hamlet, Madame Bovary, Les flors del mal o La metamorfosi pot convertir-se en un acte litúrgic, en una cerimònia vivificadora només a condició que l’oficiant –el professor- haja combregat personalment amb Èdip, amb Beatriu, amb Ofèlia, amb Emma Bovary, amb Gregor Samsa. Contra la grisa rutina acadèmica, ensenyar literatura és encendre el foc en una llar on el caliu no s’ha d’apagar mai.
  Enric Iborra ens ofereix en Un son profund el quadern de notes d’un professor que, amb l’ajuda d’un blog, va explicant als seus alumnes en nou mesos de classe tota la literatura occidental i va consignant les seues reaccions. El “son” a què fa referència el títol és el d’Ulisses al pont del vaixell dels feacis, a punt de retrobar Ítaca. La lectura, així, seria un estadi intermedi entre el somni i la vigília, aquell territori que precedeix les grans troballes, les illes destinades a rescabalar-nos en la condició pròpiament humana.
  Aquest és un llibre obert a múltiples suggeriments. Un llibre que no recull només les perplexitats dels alumnes, sinó també les dels mestres. Al capdavall, Iborra ja ha pogut adonar-se que tota gran obra literària està informada per això que els anglesos anomenen elusiveness, terme amb mala traducció als idiomes romànics que Riquer i Valverde van utilitzar per a referir-se a Shakesperare i el meu amic Robert Archer per a retratar el punt inaprehensible de la poesia d’Ausiàs Marc.
  Així les coses, és convenient transmetre als joves que la dels llibres és una religió que sempre necessitarà novicis. Iborra s’autoretrata sovint en el ritual d’entrar en una llibreria i posar-se a remenar el gènere, oblidant el savi consell de Marc Aureli (“Bandeja la teva set de llibres…”). Massa influït per Nabokov, ha negligit el fet que si el Quixot és una figura universal és perquè el seu món s’erigeix damunt una obsessió purament literària. I no és Un son profund, precisament, una declaració d’amor als llibres, profunda i conmovedora, del professor i lector Enric Iborra? I el goig suprem de poder compartir aquest amor, encara, amb una colla d’alumnes escollits, els happy few del tòpic.
  Al final, Iborra rectifica a la pràctica la sema consigna del món acadèmic, “Publish or perish”, i l’adapta a un propòsit més raonable: “Read or perish”. No tothom té aptituds per a ser escriptor, però resignar-se a no ser lector és renunciar a una part de la nostra humanitat bategant.

Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.547

Cap comentari:

Publica un comentari