26/7/09

Mel per a tots


Títol: El gust de la mel

Autora: Salwa Al Neimi

Edicions 62

Barcelona, 2009

Traducció de Marta Serra

131 pàgines


Èls àrabs, no confesse, em fan llàstima. Les dones àrabs, més concretament. Només cal veure les que es passegen pels nostres carrers tapades de cap a peus, envoltades de criatures, servicials fins al deliri amb els seus mascles. Fa uns anys, a Barcelona, en vaig veure una vestida de dalt a baix d'un dol rigorós a la vora d'una piscina... en ple juliol! Són, tot plegat, l'espectacle més antieròtic que es puga imaginar.

Després hi ha, és cert, les seues filles. Petits projectes de dones que, en molts casos, han nascut al nostre país. D'alguna manera, han tingut accés als dos mons i sovint ho delaten amb la indumentària: són xavaletes de setze o dèsset anys que emparellen els blue jeans amb el mocador al cap -i tot, amb un toc de maquillatge. En algun cas, és d'esperar, es produirà la revolta. Najat el Hachmi, per exemple. Ella ha fabulat sobre el trencament amb el patriarcat -amb el patriarcat àrab: poca broma. Com ella, moltes altres podrien fer-ho. Ho faran?

Mentre es decideixen, és un plaer llegir un llibre que ens parla d'una altra tradició àrab, la sensual, la de la vindicació de les raons lliures del cos, la del sexe com a alegria i com a curació. I ho fa des del punt de vista d'una dona. No esperem, però, trobar en El gust de la mel un tractat eròtic per a llegir amb una mà. Es tracta més bé d'un assaig narratiu sobre el sexe en la literatura àrab clàssica on el pensament dels antics és confrontat amb la realitat actual de la narradora. Aquesta descobreix, gràcies al seu treball de bibliotecària, la fastuosa literatura eròtica àrab. Així ens assabentem que els àrabs del segle IX eren menys hipòcrites en l'ús de les paraules que els d'ara. I ja se sap, d'altra banda, que a un home ben cardat no se li passa pel cap convertir-se en suïcida...

No voldria, però, deixar la sensació que tinc cap mena d'islamofòbia. En el fons, totes les religions s'assemblen, i entre un cristià fonamentalista, un jueu fonamentalista i un islamista radical no sabria veure diferències substancials. Utilitzen Déu per a apartar-se del seu propi cos, per a renegar d'ells mateixos, de la seua humanitat bategant. Els cal, de totes totes, una mica més de mel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada