Un gos sense collar

Títol: Un cor furtiu
Autor: Xavier Pla
Destino
Barcelona, 2024
1533 pàgines

 
  És possible que Josep Pla només fora “un escriptor de diaris”, tal com s’autodefineix al principi de Vida de Manolo. Però llavors, per quin motiu dedicar-li una biografia de 1.500 pàgines? Literatura i Periodisme, en una amalgama promíscua, es donen cita, en efecte, al llarg de l’obra total d’aquest escriptor irrepetible. Literatura, Periodisme i això tan inaprehensible que anomenem Vida. Perquè al llarg de la peripècia vital de Pla tenen lloc totes les catàstrofes –de les més tòpiques a les més insòlites- del seu segle. I això és el que ara el professor Xavier Pla ha vingut a ordenar i esbrinar.
  És encantador assistir al seguit de maniobres de distracció que Josep Pla va desenvolupar amb els anys per dissuadir els lectors de la seua pròpia importància. Ja al pròleg de Coses vistes, el seu primer llibre editat, assegurava que ell no volia en realitat publicar res: els amics, els coneguts, ja se sap. Amb aquella fenomenal captatio benevolentiae ocultava un propòsit ferm d’esdevenir un escriptor essencial. És la mateixa operació que du a terme només començar la famosa entrevista amb Joaquín Soler Serrano. Pla hi afirma de seguida que “no ha conegut l’amor”. El seu biògraf, però, dissecciona amb detallisme i vivesa les relacions de tota mena que va mantindre amb el sexe femení: de la menorquina Mercedes a la italiana Rosetta, de la jueva alemanya Aly Herscovitz (víctima de l’Holocaust) al llarg matrimoni apòcrif amb Adi Enberg, de la suïssa Lilian Hirsch a Aurora Perea (a qui coneix en un prostíbul de Sant Feliu), de Consuelo Robles (a qui posa casa) a l’etèria Luz de Santa Coloma...
  No està malament. I fins i tot és possible que, amb tan prolongada llista d’amants, no coneguera mai “l’amor”. En un dels seus autoretrats afirma ser “muy conocido de varias mujeres non sanctas” (sic), però no sabem si això inclou les oficials o només les esporàdiques...
  Siga com siga, Xavier Pla ha bussejat en les intimitats d’un home que negava l’existència de la intimitat (per “inexpressable”) i ens ha ofert un monument de prosa biogràfica, una perquisició formidable que no pots deixar de llegir –i, alhora, hi has d’esmerçar setmanes. El professor Pla ha comptat, per al seu projecte, amb un material insubstituïble: tot el repertori de cartes i altres papers guardats al mas de Llofriu. La indagació dins aquesta muntanya de materials ens proporciona un retrat fidedigne d’un home elusiu, escriptor gegantí i polític poregós, que no s’està de fer d’espia de Franco durant la guerra com abans, segurament, va delatar els conxorxats a Prats de Molló, un home que entrevista Hitler i assisteix (d’alguna manera) a la Marxa feixista sobre Roma, que va aprendre a odiar la segona República espanyola en el que tenia de desordre essencial per a un conservador instintiu i que, amb el temps, es va constituir en el baluard més sòlid per a la llengua catalana dins el segle XX.
  Tot aquest devessall de contradiccions fou Josep Pla. Ell se sabia “un gos sense collar”, barreja estranya de periodista cosmopolita i plurilingüe i pagès amb boina. A partir de la postguerra, sent com era un “vencedor vençut”, va provar de fer –amb els seus còmplices de Destino, “franquisme antifranquista”. El resultat és ben conegut.
  Els 47 volums de l’obra Completa de Josep Pla (publicats entre 1966 i 1992), amb aquesta meravella inicial anomenada El quadern gris, donen fe de quin és el quocient de la seua vida. Per a un home sense voluntat, sense amor, sense ganes, no està gens malament. El colossal “individualista sociable” (X. Pla) finalment va bastir una Gran Muralla contra l’oblit i contra l’urpa destructora del temps. I aquesta va ser la seua més imperible història d’amor. 

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-5-2024

Autoretrat amb aliments

El professor Xavier Pla, de la Universitat de Girona, ha publicat una ressenya del meu llibre La memòria del sabor en la revista El Temps. M'agradaria compartir-la amb vosaltres:

"Qui recordi el Viatge pel meu país que va publicar Joan Garí (Borriana, 1965) no fa gaires anys, un esplèndid llibre de viatges amb imatges en la millor tradició de Josep Pla i Joan Fuster, no s'estranyarà que ara el mateix autor presenti un memorable llibre de cuina, La memòria del sabor, que, en una continuació gairebé "natural", és alhora un llibre de records d'infantesa, un àlbum de família, una antologia de lectures i també un assaig amb una certa reflexió que va molt més enllà de l'antropologia. El que en el primer volum era horitzontalitat i exhaustivitat a l'aire obert, de paisatges, de gent i de costums, d'història i de sociologia col·lectives, aquí és reflexió personal sobre la cuina tradicional, en un projecte literari personal, intransferible, gairebé íntim, però sempre amb alta intenció literària. 

L'autor és plenament conscient que escriure sobre cuina no és tan sols escriure sobre cuina. Una cuina, la popular, tradicional i casolana que Garí sap molt bé que, ara considerada com a metonímia, ara com a sinècdoque de la cultura, descobreix unes formes de civilització, unes "veritats elementals", unes "pautes immemorials" que reflecteixen maneres de fer i de ser en la vida. Interrogar-se sobre la cuina és interrogar també el llenguatge, les paraules que la designen. Si bé el llibre es pot llegir, en efecte, com un receptari de la "mare" (la recepta se situa a l'inici de cada capítol, cadascuna amb el secret corresponent, mai revelat...), el conjunt és un volum escrit amb la voluntat de deixar testimoni del que hem menjat però, també, del "que volem seguir menjant, si ens deixen". De Ferran Adrià, diu l'autor, potser seria interessant conèixer-ne la mare...

Garí parteix de la base que, com el cèlebre Monsieur Jourdain de Molière, que escrivia en prosa sense saber-ho, vivim en uns moments en què la propaganda més o menys indigesta ens intenta convèncer dels beneficis de l'anomenada "dieta mediterrània", quan aquesta era, en realitat, la manera de menjar de tota la vida en aquest racó privilegiat de la Mediterrània. Seguint l'estela de Pla, que ja el 1925 en el seu primer llibre, Coses vistes, denunciava que la cuina popular es batia en retirada davant de l'adulteració dels sabors, l'adotzenament dels gustos culinaris i altres plagues bíbliques, Garí es declara, en matèria de cuina, "un fanàtic", un localista apassionat decidit a proclamar públicament, amb el seu intens proselitisme, les virtuts de la cuina tradicional. A la gastronomia, diu l'autor, s'hi arriba amb una certa edat. Durant l'adolescència i joventut, no es para atenció al que es menja. És una mica més tard que algú pot començar a reflexionar sobre el menjar, no forçosament de manera elegíaca, i sobre les conseqüències culturals que implica. La millor paella, diu Garí, no deu ser la més ben cuinada sinó justament la que "propicia una conversa més amena, una ponderació més matisada i apassionada del seu resultat". En aquest llibre, el pa, els arrossos, les olles o les verdures passen per davant del lector, acompanyats d'unes fotografies netes i clares, i amb la paraula contundent de Garí, que de tant en tant s'eleva per donar categoria metafòrica al relat: l'arròs és "un cofre dels tresors, capaç d'albergar tota mena de sabors"; l'olla és "femenina, maternal, ancestral i domèstica"; recorda "la sagrada emoció d'ingerir una tira de pebrera al forn". 

Perquè el que singularitza casa nostra, com passa a Itàlia, a diferència de la cultura anglosaxona, menjar significa parlar sobre el que s'ha menjat, sobre el plaer del record compartit del que s'ha menjat. La memòria gastronòmica recorda, amb encert Joan Garí, apel·la al plaer; en canvi, la memòria històrica sol interpel·lar només el dolor".

Xavier Pla

 

Publicat en El Temps, núm. 1.646