Temps de faraons

Títol: Akhenaton, el rei heretge
Autor: Naguib Mahfuz
Editorial Bromera
Alzira, 2006 (2ª edició)
Traducció de I. Minetto i J. Franco
198 pàgines

  Això era un estiu de fa quatre anys. Em passejava per l'antic Berlín Oriental i admirava allò que té d'admirable una ciutat nova, bastida sobre la immensa cicatriu de la guerra i sobre les ànsies sobrevingudes de la unificació. Berlín és una ciutat sorprenentment anticlimàtica, perfecta per a passejar, per a badar, per a reflexionar sobre els estrats de la Història que calcigues a cada pas. A l'Altes Museum vaig admirar el bust celebèrrim de Nefertiti. O, més concretament, vaig admirar com la concurrència admirava al seu torn aquella cara sagrada, bòrnia, bellíssima. Perquè era molt més interessant observar les reaccions de la gent que s'acostava a l'urna on reposava el cap de l'esposa d'Akhenaton que a ella mateixa... La fotografia que teniu ací mateix il·lustra aquell moment.

  Un any després, a l'octubre del 2009, el bust de Nefertiti seria traslladat a la seua ubicació definitiva, el Neues Museum. L'arquitecte britànic David Chipperfield l'havia reconstruït meticulosament i l'havia preparat per a albergar la bellesa excelsa d'una de les escultures més famoses de tots els temps. Ara precisament fa cent anys que Ludwig Borchardt va descobrir, mig soterrat en l'arena, aquest cap de dona. I és una bona excusa, doncs, per parlar d'ella i del seu espòs, el faraó Akhenaton.

  Crec que el llibre de Naguib Mahfuz és una de les millors aproximacions, des de la divulgació, que s'han proposat mai sobre aquesta parella fascinadora. Sobre el que va suposar el seu regnat, al segle XV abans de Crist, han corregut rius de tinta. Per fer-ho curt, la immensa gosadia d'Akhenaton va ser professar una creença monoteista... amb mil·leni i mig d'antel·lació. La mare d'Akhenaton, la reina Tiy, el va introduir en el culte d'Aton, el déu sol. Els egipcis de l'època, però, eren fanàtics d'Amon. El conflicte estava servit, doncs. El nou déu d'Akhenaton prometia "amor, alegria i igualtat", però els qui s'hi convertien, a la cort, ho feien més per respecte i temor al faraó que per convicció personal. Akhenaton abandonarà la mítica Tebes (ciutat de l'Antic Egipte que estaria entre les actuals Lúxor i Karnak) i fundaria la seua pròpia capital, dedicada a Aton. Fins i tot es va canviar el nom: es deia Amenhotep originàriament, però va voler consagrar-se ja des del gentilici a la nova divinitat. 

  El llibre de Mahfuz pren la forma d'una enquesta periodística o d'una perquisició policíaca. El narrador és un contemporani que, després de la mort del faraó, va entrevistant personatges que van pertànyer al cercle d'Akenhaton, incloent-hi la pròpia Nefertiti. Així ens assabentem que les dones de l'harem del faraó sabien del cert que aquest era impotent, així que els fills de Nefertiti van haver de ser concebuts necessàriament per altres homes. De fet, les imatges que ens han arribat d'Akhenaton ens el mostren amb un físic molt poc baronívol, fins i tot una mica efeminat. 

  Massa elements contracorrent com per a ser assimilats en una època de certeses granítiques. Al final, Akhenaton va ser obligat a abdicar. En el seu lloc va ser coronat el seu germà Tutankhamon. "L'heretge, per la seua banda -escriu Mahfuz-, va anar enfonsant-se en la seua bogeria, va emmalaltir i va morir poc de temps després, sense cap possibilitat de redempció".

  Curiosament, ara commemorem també el noranta aniversari del descobriment de la tromba de Tutankhamon a la vall els Reis.  La troballa li la devem a Howard Carter. Gràcies als seus esforços ara es pot contemplar al Museu Egipci del Caire tot el tresor de Tutankhamon -n'és, de fet, el principal atractiu-, incloent-hi -en puc donar fe- un dels preservatius que utilitzava aquest faraó...

  Estris, llegendes, gestes, imatges: el tresor incalculable d'uns temps mítics. 

Joan Garí 

La invariable condició humana

Títol: El carreró dels miracles
Autor: Naguib Mahfuz
Editorial Bromera, 2007
Traducció d’Isaïes Minetto i J. Franco
314 pàgines


De vegades pensem que en altres terres, en altres continents, en places informades per un discret exotisme, podríem trobar gents que ens sorprengueren, tot ensenyant-nos facetes de la vida que els nostres coterranis s’han esforçat a oblidar o ignorar. És possible que encara queden tribus ignotes, amens aplecs d’indígenes feréstecs on això siga així, però l’experiència ens va demostrant que el món és petit i previsible, i que vages on vages –fins i tot si viatges enrere, ben endins del túnel de la Història- trobes sempre les mateixes motivacions personals, els mateixos impulsos i els mateixos anhels.
Agafem aquest llibre de Naguib Mahfuz. És una novel•la dels anys 40, ambientada en un barri popular d’El Caire. Hi apareix una completa galeria de personatges, cadascú amb el seu projecte de vida i amb una manera de viure-la perfectament caracteritzada pel novel•lista. En què es resumeix tot plegat? Sexe, diners, promoció social. No crec que en el temps dels faraons –època també sovintejada per Mahfuz- les coses foren gaire diferents. Canvien els costums, els ginys, els embolcalls, però la substància humana és sempre idèntica a ella mateixa.
El major encert de El carreró dels miracles és la pintura de personatges, una superba nòmina dibuixada amb mà mestra. Hi trobem Kirxa, l’amo del café, colèric i atrabiliari, maleït per la dona per culpa de les seues tendències irreprimibles cap als jovenets del seu mateix sexe. Després hi ha Zaita, el “fabricant” de lisiats, l’home que ensinistra i afaiçona la legió de captaires que s’ensenyoreix cada matí de la ciutat. També tenim el doctor Buxi, dentista potiner i miserable, que juntament amb Zaida es dedica a robar dentadures d’or als cadàvers de la zona. Però sobretot hi ha Hamida, la bella i enfurismable princesa òrfena del carreró Midaq, cobejada per tots –especialment per Abbas, el barber, amb qui arriba a prometre’s, i també per l’empresari Salim Alwan, que està a punt d’esposar-la-, però que acaba en mans d’un vulgar macarra.
Una mena de fatalitat sembla abraonar-se sobre aquells que volen escapar del carreró. El fill de Kirxa, que se’n va de casa, ha de tornar-hi amb la cua entre cames; Abbas, el barber, que se’n va a treballar per als britànics, acaba malament per causa del seu amor no correspost; fins i tot Hamida, burlada i enganyada, ofega els seus somnis de coqueta en un contracte prostibulari.
Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i l’embogeix. No entenc com els integristes podien considerar “pecaminosa” (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena d’un amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.
Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen –com tothom- pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que l’home –i la dona- porta a dins el virus que la fa perillar més fermament.
És així, amics, no hi ha altres vides, ni altres planetes habitats. Només hi ha aquesta embogida cursa cap al plaer i la riquesa. Com diria un integrista, en el pecat portem la penitència.

El Temps, núm. 1.217