Nostàlgia del futur

Títol: Tot el que el cor s'estima

Autor: Agustí Colomines

Afers/Lleonard Muntaner

Catarroja 2022

259 pàgines

 

  L'historiador Agustí Colomines publica un diari escrit durant la seua estada de recerca a la Universitat de Stanford. Hi remena l'arxiu de Joaquín Maurín, un d'aquests personatges imprescindibles de l'exili republicà. És una etapa delicada en la vida de l'autor, quan mastega entre dents la cita preliminar de Baudelaire, "Estic sol, sense amics, sense amant, sense gos i sense gat". El dietari sembla un subterfugi obvi, perquè vol comunicar aquest particular estat d'esperit, però alhora també vol fer-nos saber els resultats de la seua cerca.

  Tal com confessa: 

 

  "Sempre dic que tinc, com deia el cartellista Josep Renau, "nostàlgia del futur", que és una manera de resumir l'anhel de saber, d'aprendre, de compartir amb qui estimes i aprecies el que encara no has viscut i saps perfectament que no podràs viure per pura llei de vida".

 

  Em sembla un bon eslògan vital, una actitud que s'ha de compartir. Tota una altra cosa és si el llibre funciona com a dietari. De vegades tendim a pensar que qualsevol vida és interessant per se. No hi estic d'acord. Qualsevol vida mereix ser expressada, això sí, perquè és un dret personal inalienable. Però el dietarisme és un (sub)gènere literari que té les seues lleis pròpies. A mi no m'interessa qualsevol vida: només les ben contades. I és que, al final, tots els processos humans s'assemblen (qui no ha amat, qui no ha patit un dol, qui no ha sigut víctima o botxí, qui no ha experimentat dolor, qui no ha covat esperances...?). L'únic sentit de tot plegat, segons això, és emmotlar-ho en forma literària. Si no, correm el risc de reproduir aquella anècdota d'un premi Nobel a qui un periodista li va demanar un "argument potent" per escriure un llibre. L'escriptor va contestar: "Un xic estima una xica, però els pares s'oposen al seu amor". El periodista, després de rumiar uns instants, va retrucar, "Això és una xorrada". "No, amic -va concloure l'autor-. Això és Romeo i Julieta".

  Efectivament. Qualsevol història, si no està ben contada, esdevé una historieta, vàlida per passar l'estona mentre esperes tanda a la perruqueria, i poc més. El problema que he detectat en Tot el que el cor s'estima no és la mala qualitat de la informació que s'hi proporciona, sinó una mala gestió literària. Coromines, que és un home de gran formació i de gran nivell intel·lectual, emboteix al seu text massa cites i massa digressions llibresques. El relat s'hi ofega, no discorre. És un pecat en què també incorre Toni Mollà als seus diaris (com el darrer, El tercer toc). I no és una crítica gratuïta: el propi Mollà en fa esment, tot i que no li concedeix major importància. D'altra banda els llibres de Mollà sempre són interessants, d'això no en tinc dubte.

  Un dietari és, en un 75%, forma literària. L'altre 25% és gestió de la intimitat. Quan ens posem a contar la nostra vida, hem d'estar disposats a fer literatura i hem de prendre una decisió transcendental: quins hi seran els límits de la nostra intimitat. És una decisió delicada: massa poca intimitat convertiran el nostre llibre en un text impersonal. Massa intimitat ens acostaran a l'exhibicionisme més impúdic. D'on la necessitat dels límits.

  Un exemple de dietari que no funciona literàriament, per massa impersonal: el Diari 1952-1960, de Joan Fuster. M'explicaré (sempre calen precisions, al País Valencià, si has de criticar Fuster!): és un llibre molt ben escrit, que serveix com a contenidor d'articles varis, de reflexions múltiples, un gran assaig ideològic. Però, com a diari (que és el que vol ser!), és decebedor... En comprenc els motius, òbviament: quina mena d'intimitat havia de gestionar un homosexual en l'etapa encara extrema de vida sota el franquisme? 

  Aquestes coses es poden dir quan no tens por a les reaccions dels seguidors de Fuster, la majoria dels quals l'han convertit en una mena de sant laic. Però no hi ha res més antifusterià que no exercir-hi la crítica, ja ho podeu comprendre.

  Al dietari de Coromines el fons s'apodera de la forma. És un text macrocefàlic: massa cap, massa poc cos. I és una llàstima, perquè la personalitat que s'hi revela és atractiva: un autor progressista ("liberal d'esquerra", s'autodefineix) però allunyat de les sectes, filosemita, independentista crític... "Els polítics amb llibertat de pensament -escriu-, van desaparèixer en 1939". 

  Normal que senta "nostàlgia del futur". El temps per als lliurepensadors, que van inaugurar els enciclopedistes francesos i va ser clausurat de seguida per la guillotina, encara no ha tornat. Caldrà seguir escrivint dietaris, doncs. Però un consell per als seus autors: no cal portar ni la gavardina perfectament cordada ni totalment despassada. Suggeriu, mostreu un poc, oblideu tot el saber que heu acumulat. Fins i tot els més grans intel·lectuals han de viure una vida corrent, com tots. I el seu diari n'ha de ser el testimoni més punyent i inalienable.

Joan Garí