Vida i literatura

Títol: La vida de Txèkhov
Autora: Irène Némirovsky
Editorial L’Avenç
Barcelona, 2016
Trad. de Margarida Casacuberta
176 pàgines

El triomf pòstum és la gran cabronada que la societat dedica als millors escriptors. El cas d’Irène Némirovsky, però, és especial. Entre els anys 20 i els 30, aquesta novel·lista ucraïnesa d’expressió francesa va viure moments de petita plenitud al seu país d’adopció amb relats com David Golder o El ball. La història, però, li reservava una peripècia que ja és ben coneguda: deportada a Auschwitz, on mor, un mantell d’oblit va cobrir l’escassa glòria que havia pogut atresorar. L’any 2004, més de mig segle després del seu decés, la publicació de Suite francesa –un meravellós fresc inacabat sobre l’ocupació alemanya de França- obre un cofre de tresors innombrables. Comença llavors el moment Némirovsky: vells manuscrits polsosos veuen la llum, es reediten textos antics, li concedeixen els premis que l’autora no va somiar en vida.
  Una d’aquestes joies, ara recuperada en català, és La vida de Txèkov. No és estrany que una dona com Némirovsky, d’una intel·ligència literària tan aguda, se sentís atreta per una peripècia vital com la de l’autor de L’hort dels cirerers. A partir sobretot del dens epistolari del l’autor rus, Némirovsky reconstrueix la biografia d’un ésser “de províncies” (en els marges és on cal buscar les herbes més delicades), que escriu perquè no té cap altra manera d’evidenciar les complexitats de la naturalesa humana, aquesta mateixa naturalesa que se li presenta en forma de malaltia després de concloure els seus estudis de medicina. La mare d’Anton és filla d’un marxant i el pare ve d’una secular estirp de pagesos. Némirovsky posa a treballar la seua fecunda imaginació de novel·lista: el que no sap fefaentment, ho fabula. Va construint així un gran mosaic amb les peces que cal: els inicis com a escriptor, el descobriment fascinador del teatre a tretze anys, l’influx de Tolstoi. Aquest darrer, però, no té res a veure amb Txèkhov: “Tolstoi és ple de passió, d’obstinació sublim; Txèkhov és escèptic i distanciat de tot. L’un crema com una flama; l’altre il·lumina el món exterior amb una llum freda i suau”.
  Sigues tolstoià o bé txekhovià, amic lector, llegiràs aquesta obra com una excusa per meditar sobre el destí dels grans escriptors (i, d’entre els més grans, cap com els russos). Némirovsky hi parla de tu a tu. Al capdavall, el seu destí tràgic va aparellat amb l’altura de les seues pàgines, demostrant així que vida i literatura formen una unitat torbadorament inextricable.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-9-2016