29/9/16

Paràbola del bon caçador

Títol: La finestra de Vermeer
Autor: Pere Rovira
Edicions Proa
Barcelona, 2016


  Un escriptor s’assembla prou a un caçador. Cal eixir a l’alba amb l’escopeta greixada, no tindre pressa, conéixer bé el terreny i, sobretot, estar preparat per a la gran lliçó cinegètica: massa dies es torna amb el sarró buit. Són molts els qui busquen la perdiu mítica –la perdiu salvatge- però aquest estrany ocell és difícil de capturar. Si s’ha criat en llibertat, és un animal ràpid i esquiu, i el seu gregarisme, al contrari del que passa entre els humans, no és un mecanisme de subordinació i de por, sinó una estratègia discrecional.
  L’escriptor que s’asseu davant la pàgina en blanc ha de saber que no tots els signes que hi gargoteja tenen sentit o utilitat. Per a trobar la paraula exacta, la metàfora perfecta (que és sempre la més útil, no la més entortolligada) s’han de llançar molts fulls a la parepera. És un procés monstruosament exasperant i per això la majoria dels qui volen esciure s’acontenten amb qualsevol miserable troballa. Tornen a casa feliços perquè els han posat al davant quatre perdius de granja, de vol gallinaci, i les han mort a gorrades.
  Per què s’escriu un dietari? Perquè es busca una veritat sobre un mateix. També la ficció pot vehicular aquesta veritat, però la qualitat específica del diari consiteix a mostrar-se un mateix amb l’antifaç escollit en el sentit que Nietzsche va entendre millor: “Tot el que és profund vol una màscara”. No es pot escriure res autèntic si no s’és persona (paraula que, en llatí, vol dir “màscara”). Així, quan assistim a una revelació fefaentment personal, ens sentim commoguts: s’ha encés un far en l’oceà de vulgaritat habitual en què xipolleja allò humà.
  Pere Rovira ens lliura ara el dietari que va redactar al llarg de l’any 2013. Poeta, narrador, professor: per damunt de tot, un caçador d’instants, de sensacions, de la mena de claredat que Vermeer introduïa als seus quadres des d’un fora de camp misteriós i sagrat. Aquesta llum és exterior i, alhora, es comunica secretament amb una d’interior. Sense aquesta comunicació, no hi ha literatura possible.
  He acompanyat Rovira en les seues llargues expedicions de cacera a la recerca de la seua pròpia ànima. És un home ja madur, deslliurat dels buits convencionalismes acadèmics, que ha estimat les dones i les paraules, i que ha estimat sobretot un pare que torna en somnis com un Laertes no assassinat per un germà ambiciós, sinó pels sospitosos habituals: els anys.  Ell va ensenyar al fill els secrets de la vida i de la natura. I després, mentre neteja la seua biblioteca, aquest batalla amb els versos propis i aliens, somia a traduir tots els moralistes francesos i espia les orenetes al cel. Rovira ho va contant en un quadern intens, amb una prosa d’indubtable qualitat. Sabent –això ja ho va dir Poe- que ningú ha escrit un llibre que mostre de veritat el cor d’un home, potser perquè aquesta mena de coneixement és impossible, o inabastable o perillós. Si no sabem d’on venim o on anem, per què hauríem de saber qui som?
  El caçador, així, esperarà el final de la veda, escoltant Schubert amb un got de vi a la mà. Farà un dietari com qui construeix una paret de pedra seca: per delimitar, per sostindre, per senyalitzar. La vida hi circularà en el que té d’enigmàtic, de provocador, de magnífic. I un dia, inadvertidament, el caçador trobarà “en la partió de la nit i l’aurora” no la perdiu sinó el gall salvatge, com en un poema de Joan Vinyoli. El caçador, llavors, comprendrà que aquesta veu intacta no pot ser cobrada. Amb l’essencial après, l’escopeta ja no és necessària.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1685

Cap comentari:

Publica un comentari