22/6/16

Teoria i pràctica d'una orquídia

Títol: Sodoma i Gomorra, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2016
Trad. de J.M. Pinto
314 pàgines


Amb el primer volum de Sodome et Gomorrhe arribem a l'equador de la Recherche proustiana. Conec algun lector que va començar la gran obra directament per aquest títol, atret per la concupiscent sonoritat -promesa de qui sap quanta frenètica sensualitat- de les dues ciutats bíbliques. A la meitat del seu herculi projecte, Marcel Proust fa entrar en bucle el relat: ja no hi ha personatges nous i els escenaris són també els que ja coneixíem (el saló dels Guermantes, Balbec). Però Sodoma i Gomorra és, abans que res, una vasta reflexió sobre l'amor i les vicissituds morals d'aquesta estranya malaltia. Un títol així, òbviament, no és casualitat. L'amor homosexual és el centre de l'atenció del narrador. Tot comença quan aquest sorprén el baró de Charlus en una cerimònia inequívocament sexual amb un altre home. L'aristòcrata havia estat introduït en A l'ombra de les noies en flor d'una manera un tant equívoca: el personatge usava una fraseologia més bé homòfoba, però la seua àvia, perspicaç, no s'estava d'observar que "tenia unes delicadeses i una sensibilitat femenines". L'escena sodomita ho aclareix tot (les àvies sempre tenen raó...). El narrador, llavors, tira mà de la seua dèria naturalista: compara Charlus i el seu amant amb una orquídia i un abellot. El subterfugi floral no ens ha de passar inadvertit. Ja Swann i Odette anomenaven "fer catleia" (faire catleya) al sexe. L'orquídia, a l'antiga Grècia, era un símbol de virilitat; a més, però, té els òrgans sexuals fosos en una sola estructura, que integra estams i pistils...
  El narrador, després de l'exemple de Charlus, es llança a una densa reflexió sobre l'amor entre persones del mateix sexe. Accepta que siga una "malaltia", però conclou, agudament, que "no hi havia anormals quan l'homosexualitat era la norma [a la Grècia de Sòcrates]", ni "anticristians abans de Crist". Tot seria una simple ocasió per a l'especulació gratuïta de no ser perquè aquest mateix narrador, tan aparentment flegmàtic i objectiu, té un ensurt quan descobreix Albertine en una actitud ambigua amb una altra dona.
  Durant tot el relat Albertine és una dolorosa absència. Si, segons Alfred de Vigny, "La dona tindrà Gomorra i l'home tindrà Sodoma", Albertine hi sembla irreversiblement empadronada. El narrador pateix, es desespera. El que sent per la primigènia "noia en flor" és profund, torbador i radical: "Una part de mi a la qual es volia unir l'altra era en l'Albertine"("Une partie de moi à laquelle l'autre voulait se rejoindre était en Albertine"). Però Proust no pot deixar de ser Proust: totes les emocions suscitades per l'amor i per la contrarietat es resolen en el llenguatge, en la pura especulació: "Estaríem guarits per sempre més del romanticisme si, per pensar en la persona que estiméssim, volguéssim mirar de ser aquell que serem quan ja no l'estimarem".
  Però, són veritat o mentida els rumors -i les aparences- lèsbics a l'entorn d'Albertine? El narrador li ho pregunta directament. Ella, indolent, ho nega tot. Ell es queda tranquil i tanmateix intoxicat finalment pel dubte.
  És bonic dur una orquídia al trau de la jaqueta (com el propi Proust en una coneguda imatge). Però el llenguatge de les flors és imprecís i enigmàtic... I mentrimentres "Gomorrhe, dispersée, tend, dans chaque ville, dans chaque village, à rejoindre ses membres séparés, à reformer la cité biblique tandis que partout, les mêmes efforts sont poursuivis, fût-ce en vue d'une reconstruction intermittente par les nostalgiques, par les hypocrites, quelquefois par les courageux exilés de Sodome..."
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.671

Cap comentari:

Publica un comentari