Dormir sol

Títol: Una cara coneguda
Autor: Alfred Hayes
Edicions 62
Barcelona, 2015
Trad. d'Albert Torrescasana
143 pàgines

 Dormir amb algú altre és una de les cerimònies més delicades de la vida quotidiana. Hi ha l'amor i el sexe, és clar (en aquest ordre o en qualsevol altra combinació aleatòria), però després ve l'acte fisiològic en si, la pura necessitat de conciliar el son amb una altra persona a escassos centímetres. El son és un repte que s'ha d'emprendre -com la mort- en solitari. Per això les vides dels matrimonis antics estan plenes de petites baralles i incruentes batalles a compte d'aquesta proximitat nocturna: flassades mal repartides, sorolls extemporanis, descompensacions tèrmiques...
  Al narrador d'Una cara coneguda li passa que ha coincidit amb una dona en una festa, hi ha compartit la primera nit i el resultat és ben poc prometedor: tots dos tenen malsons, ell es desperta a mitja nit i ella dorm intranquil·la, "com algú que no pot anar més lluny i alhora ja ha anat massa lluny". En realitat, ella no li agrada del tot, tot i que la seua bellesa és "indiscutible". És clar que les circumstàncies en què l'ha coneguda no semblen les més prometedores: la xica havia intentat suïcidar-se ofegant-se a la mar, i ho haguera aconseguit de no ser per la intervenció del narrador. Això tenia lloc una nit qualsevol a Hollywood, "una ciutat on, quan passava alguna cosa, normalment passava molt de pressa o no passava". A Hollywood, però, si has evitat la mort d'una dona entra dins d'una certa lògica que hi comences un affaire. El problema ve, en tot cas, quan algú ha de verbalitzar això -la circumstància amorosa- com en una batalla a ultrança: hi has de matar o morir. Llavors, en el relat s'esdevé, com qui no vol la cosa, una de les declaracions d'amor més extraordinàries que haja llegit mai:

  "L'aire de la petita habitació estava tan carregat d'alguna cosa que, quan la vaig abraçar, vaig oblidar qui era jo i qui era ella, i en aquell moment tan condensat vaig sentir que algú murmurava: "T'estimo"; algú que va resultar que era jo."

  Una cara coneguda, fet i fet, abunda en felices troballes expressives. Té l'estil curt, electritzant i la fraseologia punyent de la bona literatura nord-americana. Hi ha al llibre, a més, una utilització molt intel·ligent de l'estil indirecte lliure, cosa que subratlla molt bé els dubtes vitals dels personatges ("Per què hi anava, a aquella ciutat, si no m'agradava? I, si no m'agradava la feina, per què em molestava a fer-la? Per diners, oi? Era un aspecte que calia tenir en compte, sí o no?"). Com a història d'amor, però, és evident ja des del principi que ha d'acabar malament: intempestivament, la dona d'ell (15 anys de matrimoni) anuncia que torna a casa des de Nova York. Això desencadena una llarga escena de despit i frustració que acaba amb l'amant tallant-se les venes a l'apartament del narrador. El que havia començat de manera tràgica té un final condigne. És clar que ella -aquesta ella sense nom, sense personalitat, sense futur- només era una altra aspirant a actriu de les que pul·lulaven per Hollywood, algú que ja intuïa, des del fons del seu ésser, "que no seria una cara coneguda ni acabaria sent enormement ampliada a les sales fosques dels cinemes".
  Potser després de tot això l'home que protagonitza aquesta novel·la curta pot retornar a una certa rutina. Probablement s'atrevirà a trencar amb la seua esposa, a qui ja no estima, i podrà tornar a viure sol, a dormir sol. La vida serà, així, menys amena i excitant, però també més tranquil·la i previsible. Potser, llavors, també seria el moment d'abandonar Hollywood, aquest estrany "bosc sagrat"...

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.666