27/11/15

Totes les putes tenen sort

Títol: La xava
Autor: Juli Vallmitjana
Edicions de 1984
Barcelona, 2015
267 pàgines


Ja ens podíem pensar que a la Barcelona del Modernisme, en aquella urbs tan pròxima a París on les classes burgeses s’exhibien al Liceu mentre contemplaven de reüll l’amenaça anarquista, hi havia un tercer actor incapaç de reclamar el menor protagonisme, però tan imbricat en la realitat ciutadana com els altres dos. Aquesta tercera instància era la púrria dels barris pobres (al centre, a l’extraradi, a tot arreu), els lladregots, les bagasses, la delinqüència menys sofisticada. Aquests també parlaven i, potser a diferència d’ara mateix, ho feia en català (més o menys majoritàriament).
  Juli Vallmitjana, un tipus llavors en la trentena que és orfebre de professió i fa pinta de sentir-se dins l’ambient majoritari del Modernisme com un polp en un garatge, va sentir, al llarg de la seua vida, un interès real pels desafavorits de la seua societat. Va retratar aquests sectors en diferents obres, però potser és en La xava allà on la seua escriptura excel·leix més singularment.
  Aquesta novel·la insòlita, encertadament recuperada per Edicions de 1984, és un fresc al natural dels miserables que pul·lulen al marge de la societat, i un document excepcional sobre la seua manera de parlar. El lector entendrà de seguida el que vull dir amb aquest fragment del diàleg entre alguns dels seus personatges:
  -“Xalem’s-en, que aquest pelma t’adinyaria molt de carrillo.
-Pelma, pelma –contestà el Noi, ofès-. Ja sabeu que vaig per tot, mentre no em faltin els greps.
  -Qui, tu? Ni mai has temptat cap baldra –digué el Morata-. Alguna minyona pel descuit o algun panant que li hagi caigut el rot.
  -Vaja, aneu, paveros –contestà el Noi de la Veu, amb sorna i despit-. Xamulleu molt, però cap quibi.
  -Xala, xala a buscar el macarró, blet –digué el Morata.”
  Per sort, l’edició s’acompanya d’un imprescindible glossari. No pensem, però, que el llibre és un simple recull lèxic. Es tracta d’una autèntica novel·la, narrativament ben resolta, que conta la història d’un grapat de personatges suburbials. Hi destaca la Xava, que és el malnom d’una noia que es diu realment Roseta. Vivint en un ambient de promiscuïtat i immoralitat total, Roseta aviat desperta a la vida adulta per obra del Sèbio. Dels seus pares no pot esperar res: la mare, la Gravada, és una donota de mala vida; el pare, el Botxinet, està majorment absent. Un dia, per una disputa, apallissa cruelment la Gravada i se’n va  França, perseguit per la policia pel robatori d’una caixa forta.
  És obvi les concomitàncies d’un llibre així amb el poderós influx naturalista de procedència francesa. Hi ha ecos de Zola en un fragment com aquest:
  “Com aucellots de rapinya compareixien homes esquivats de la ciutat, buscant famolencs la víctima caiguda per a sadollar-se de ses despulles; i allí, a la fosca de la nit, amb l’ambient recobert de malèfics pressentiments, la bèstia humana es rabejava empastifant-se en la més repugnant perversió que contra les lleis naturals se cometien a l’abric de les tenebres”.
  També la Xava, determinada per la seua herència, anirà a mal borràs. Busca en el matrimoni una escapatòria per al futur més previsible que l’espera, però hi fracassa. Té un fill, que mor, i ella acaba alcoholitzada i exhausta, exposada a totes les inclemències de la crueltat humana. Però en el seu pitjor moment, l’Espardenyeta li diu: “Un dia o altre ja tindrem sort. Per això diu el ditxo: totes les putes tenen sort”. I així va ser. Contradient els seus orígens, certa mena de happy end l’espera. Zola tampoc era tan inevitable.
Joan Garí
Publicat en El Temps núm. 1.641

Cap comentari:

Publica un comentari