25/10/15

La vida per davall de la vida

Títol: Els desposseïts
Autor: Szilárd Borbély
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2015
Trad. de Jordi Giné
282 pàgines

  Heus ací un llibre redó. Szilárd Borbély, escriptor hongarès prematurament desaparegut ara fa un any, aborda la història d'una família de classe baixa als anys 60. Desconec si en aquesta narració hi ha components autobiogràfics o és pura ficció. Siga com siga, és una lectura memorable i intensa. Té el sabor, l'aroma, la densitat i la textura de la gran literatura. No podria avaluar el grau de fidelitat dels traductors a l'original hongarès (no en sé ni un borrall), però el resultat en català és magnífic.
  Em fa l'efecte d'haver començat pel final, però no tots els dies es troba una joia així. Quan passa, cal celebrar-ho de seguida. Borbély ens ha col·locat al bell mig d'una família jueva, d'origen romanès, que sobreviu com pot a l'Hongria comunista. La mare i l'avi alliçonen el pare sobre com s'ha de comportar políticament: "S'ha de llepar. Entén-ho d'una vegada, s'ha de llepar. Als llepes tothom els deixa en pau". Però el pare, incapaç d'això, no se'n surt laboralment i s'emborratxa als vespres. El resultat és la misèria. La mare plora d'amagat. I tot plegat se'ns narra des del punt de vista del fill primogènit:  "Tota l'habitació fa olor de llet. Olor de caca. Olor de pobresa. Només escasseja l'olor de la mare. Mai no en tinc prou, de la mare. Ningú en té mai prou".
  Els desposseïts és un llibre ferotgement tel·lúric. Tots els humors de la terra, i dels hòmens i de les dones, s'hi congreguen, els fluïts corporals, les defecacions, l'orina, la suor, la bava. La vida, pura i dura, en tota la seua esplendorosa brutícia. Els personatges són bruts, parlen el seu dialecte (no l'hongarès estàndard), viuen immersos en un marasme ideològic. Però la mare recorda al fill la seua divisa: "Naltres no som pagesos". Els pagesos són els qui moren al mateix lloc on han nascut. Però ells són jueus, són diferents, tenen un judici propi. "Jueus és allò que no es pot comprendre". Un dia, un rabí va arribar i va explicar la metàfora de tot plegat: "Nosaltres vivim en aquesta base inestable, en una terra mòbil, al damunt de la qual s'alcen les cases, les esglésies. Vam construir sobre l'areny, sobre arenes movedisses, migratòries. Sobre un mirall de sorra impetuós, bollat, agrumollat. Per sota, a les profunditats, hi circula un altre sistema aquàtic secret. Per sota de la superfície, en algun indret, es capbussa una part dels rius i de les rieres, i flueix per sota de les cases, dels graners, de les esglésies, dels camins de pedres. S'escola cap al cementiri, cap a l'abocador de carronya, cap als afores del poble de sota el turó".
  Amb aquests materials, Borbély ha fet una gran novel·la, però no per les idees que hi vehicula o per la compassió que fa sorgir en el lector. La clau d'aquesta mestria és el to. Allò que informa cada frase i cada paràgraf, que no decau gairebé mai, i que dóna la mesura exacta del vertigen de l'escriptura.
  Feu-me cas: llegiu Els desposseïts. I si no esteu d'acord amb mi, feu-m'ho saber.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari