14/12/13

Els estralls d'un temps de vida

Títol: Contrada
Autor: Jordi Llavina
Editorial 3i4
València, 2013
70 pàgines

  Per què un autor, avui, faria un llibre de sonets? La pregunta, formulada així, admet una ràpida resposta: i per què no? Al capdavall, el sonet, des del dolce stil nuovo fins l'actualitat, no ha deixat de temptar els poetes que han cercat la màxima perfecció estilística als seus versos. Són set-cents anys d'una història de dolor i de rigor, on han excel·lit tants que no m'estranya que Jordi Llavina vulga sumar-s'hi, i això l'honora. Ara com adés, la cotilla formal i el motle rigorós que suposa un sonet constitueixen el més formidable tour de force per a un poeta ambiciós. En la suma de dos quartets i dos tercets, en la deriva majestuosa del decasíl·lab (el vers, no ho oblidem, dels nostres poetes clàssics, amb el torturat Ausiàs Marc al capdavant), Llavina ha cercat una ruta segura cap a la màxima exigència expressiva. I els seus lectors estem ara convidats a la festa.
  Després de La corda del gronxador, Diari d'un setembrista i, especialment,Vetlla, Llavina no necessita demostrar res en el terreny poètic. Aquest darrer llibre, premi Octubre i premi de la Crítica Catalana, ens va mostrar un autor en plena maduresa lírica, i jo el vaig llegir, com un raig, a velocitat d'Euromed, en un trajecte inoblidable (precisament pels versos que llegia) entre Barcelona i València. Des de llavors, des d'aquella rabent lectura absorbent, li devia al Jordi com a  mínim una entrada en aquest blog. I jo sempre pague els meus deutes.
  Contrada són 40 sonets amb un pròleg de Teresa d'Arenys i un epíleg de Josep M Esquirol. Aquest darrer hi explica com aquesta contrada no és un lloc físic, un emplaçament territorial, sinó el nom d'una  encontrada o trobada: la de cert estadi de la condició humana, la de l'aplec del cel i de la terra. El poeta, potser sorprés en el mezzo del camin dantesc, mira la seua terra, mira la seua gent i després escriu els seus versos. A partir d'aquí extrau una moralitat que és sobretot una autolliçó:
"No hi ha ningú que neixi i sigui lliure,
ni cor que es pugui estalviar els estralls
d'un temps de vida, de l'amarga sort".
  Demostrant el seu excel·lent domini de l'idioma i apurant al màxim la contenció expressiva que propicia el sonet (aquest instrument que, com remarca Teresa d'Arenys, "és arquitectura verbal a l'orella d'Occident, tant com la tanka i l'haiku japonesos són aquarel·la sonora  a la de l'Orient Llunyà"), Llavina hi du a terme un agermanament natural entre el món natural i l'humà, allà on els "sarments d'un cep que podaran" equivalen al "cor que es vanta de poder abastar el món". És així com les branques d'una figuera, el fullatge de l'àlber o el pàmpol de la vinya connecten naturalment amb les mans femenines. A aquest delicat apèndix dedica el poeta tres dels millors sonets del recull, "La cambra", "Mà de noia" i "Mà de tennista". El primer, singularment, em sembla, en la seua delicada simplicitat, una petita obra mestra:
"Fa gairebé trenta anys, en la foscor
d'un vell cinema que era una ruïna,
vaig agafar la mà de la veïna
del meu seient. Hi havia, en la claror

de la pantalla, aquell lívid color
del cine d'art i assaig, i una heroïna
-fantasma amistançada amb la morfina-,
tràgica i maquillada d'amargor.

No recorde res més de la pel·lícula.
El vell cinema ja no hi és (es deia
La Cambra). De la mà que tant em feia,

en tocar-la, estremir, sols la cutícula
d'algun dit seu puc dibuixar amb verisme.
Pro em va guiar: em deixà ran de l'abisme"
  Com en la bona poesia de tots els temps, és en acabar la lectura, en l'últim vers, quan comença realment la intel·lecció del poema. I el territori que s'hi obri és imponderable.
  Amb aquests vímets ha fet Jordi Llavina la seua cistella de sonets. Un títol a recordar, un poeta que encara té moltes coses a dir. I nosaltres a llegir, certament.

Joan Garí


  
 

Cap comentari:

Publica un comentari