Estrangers a dins del seu propi país

Títol: Profesora Haná
Autora: Reem Bassiouney
Editorial Alba
Barcelona, 2013
Trad. al castellà de Juan Pablo Arias
213 pàgines

  Quan la professora Hanà arriba als 40 anys té un ensurt: s’adona que encara és verge. El motor d’aquesta narració s’enuncia així i el lector, que podria arribar a pensar que està davant d’un cas amb un dramàtic rerefons psicològic, veu de seguida que es tracta només d’un episodi costumista. Al capdavall, Hanà és una docent universitària a l’Egipte de Mubarak. És probable que s’hi estigueren covant ja els símptomes del que després s’anomenaria Primavera Àrab, però, en realitat, el que hi havia a la superfície era un règim laic imposat sobre unes capes populars imbuïdes per severes obsessions religioses.
  La virginitat de Hanà, així, és una metàfora. Aquesta dona ha hagut de lluitar tant per fer-se un lloc en una societat d’homes que no n’ha volgut cap a casa seua –ni dins les seues mucoses. Als 40 anys, però, s’ho repensa. Llavors entra en escena Jàled, un estudiant de doctorat a qui Hanà sedueix de manera expeditiva. Tanmateix, el problema dista molt d’estar solucionat. Jàled pot acceptar que Hanà rebutge tot compromís, però no pot evitar enamorar-s’hi. La pròpia professora es veu immergida en un oceà de sentiments contradictoris: per un costat, vol mantindre com siga el control sobre la seua vida i l’estatus que tant li ha costat aconseguir; d’altra banda, no deixa de ser una dona, menys immune a les passions del que ella mateixa hauria estat disposada a confessar.
  En el fons, Hanà és la representació més exacta de les contradiccions de la societat egípcia. La professora occidentalitzada, lliurada en cos i ànima al seu ofici, se sent estrangera en un país bàrbar, endarrerit, desestructurat i fanatitzat. Mentre tots al seu voltant –la seua germana, sense anar més lluny- es refugien en Déu per a sublimar tota mena de frustracions –per a abdicar de qualsevol responsabilitat individual-, ella vol mantindre fermament agafades les regnes de la seua vida.
  Jàled no la comprén, però l’estima. Estimar-la l’ajudarà a comprendre-la (l’amor obra els seus miracles). També Hanà aprendrà les beceroles del carinyo però –això sí- sense renunciar en cap moment a les seues fermes conviccions.
  Al final, tot es resoldrà en un pacte. Hanà pateix una endometriosi. Li extirpen l’úter però, paradoxalment, això sembla reconciliar-la amb la seua feminitat. Jàled es manté al seu costat, potser perquè també ell ha hagut de deixar de ser egipci i fer-se un poc estranger per a trobar amb ella un terreny comú: “Per què necessiten els homes tenir una dona senzilla, sense complicacions? El que necessitava ell era diferent. Necessitava la seua debilitat quan la tenia al seu costat i el seu poder quan es trobava enmig de la gent (…) El fascinava la seua debilitat i temia el seu poder”.
  Aquesta novel·la de subtil penetració psicològica, aquest hàbil quadre de costums d’un país abocat a una transició trasbalsadora degué enfurismar, al seu moment, els sectors del ram de la pietat. Els qui preguen a Déu nit i dia de vegades tendeixen a un perillós dualisme: la seua ànima esdevé tan pura que el cos, per contrast, s’embruteix i es distorsiona socialment fins al grotesc. Els fills dels qui retreien a Naguib Mahfuz que fes una literatura “pecaminosa” hauran trobat en Reem Bassiouney una digna successora de l’autor d’El carreró dels miracles en el camí de la perdició.
  En aquest camí, però, és on es donen, invariablement, els salconduits de la qualitat literària. Hanà, en el fons, també desitjaria, com en la cançó de Raimon, un país “sense místics ni grans capitans”. D’aquí la literatura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 15-6-13