Breviari de l'animal humà

Títol: Café del temps
Autor Joan Borja
Bromera
Alzira, 2013
206 pàgines

  Un home escriu en un café a la badia d'Altea. Al davant d'ell, l'Albir, i el somriure innombrable de la mar, com vol el clàssic. Més ençà -o enllà, qui sap- la vida passa, amb el seu petit i infatigable carruatge. L'home pren el seu café, acompanyat -com saben bé els grans aficionats a aquest beuratge- d'una botella d'aigua mineral. El café s'ha de prendre a glops curts, per a demorar-ne la ingesta i propiciar la màxima intensitat del sabor. Després, quan s'haurà acabat, l'aigua li eliminarà del paladar les restes oficioses d'un reregust amarg, el solatge que no poden evitar deixar ni les marques més acreditades d'aquest suc de déus. El moment pot ser perfectament etern. L'home, però, aprofita el temps -posa en pràctica el seu particular carpe diem. El dia s'acabarà amb el sol, al darrere de l'Albir, però l'home, inexpugnable a la trinxera de la seua taula -allà on és, segons confessa, de vegades l'únic valencianoparlant del lloc- n'haurà tret un rèdit colossal. Cada glop morigerat de café s'ha vist acompanyat amb una anotació a la seua llibreta. S'acabarà el café, s'acabarà el temps, es clourà el dia, però la llibreta de l'home estarà plena.
  Aquest home, diguem-ho ja, és Joan Borja, el mateix que apareix retratat a la portada del seu llibre amb un púdic clarobscur. I el resultat de totes les seues anotacions és el llibre que ara jo comente, el compendi d'avaluar l'existència al seu voltant amb un somriure irònic als llavis, però també amb la voluntat de deixar constància de fets i gents -la seua gent, els fets de tots.
  Ara ja sabeu què trobareu en aquest llibre. Sent com és un dietari -ja podem dir el seu nom-, l'autor -el cafeïnòman empedreït- anirà retratant la seua vida en un espai de món on massa sovint té motius per a sentir-se estranger, però no hi cau mai en aquesta temptació. Hi ha un món que s'acaba al seu voltant, i ell n'ha de deixar constància de les darreres brases. Pel llibre desfilen personatges populars, els del seu poble de la Marina. Sovint aquests personatges són identificats pels seus malnoms, com correspon a un mode de vida en extinció: Angelina la Galla, Rosa la Boua, Miquel el Polp, Joan el Pouero. Una extensa animalogia que l'autor retroba d'una altra manera, al seu lloc de treball, l'antic camp d'aviació que ara és el campus de la Universitat d'Alacant. Els avions que s'hi enlairen, però, tenen la fatuïtat corrosiva de bèsties més civilitzades, però també més letals. "El sistema -resumeix Borja- premia el buròcrata". El buròcrata és el contrari absolut de l'escriptor, i amb això està tot dit. Quilòmetres enllà, quan torna al poble, una fauna més propera i entranyable li estronca les ferides. La vida pot continuar.
  Café del temps, en realitat, és uana celebració d'un paisatge i d'un paisanatge. Entre enceses apologies a l'amor conjugal i el recull sistemàtic de mil anècdotes reals, Joan Borja hi exhibeix un pensament àgil, emmotlat en un estil precís i perfectament adaptat al contingut que vehicula -sabent-se no un geni, sinó un artesà infatigable:

  "Un text que percaça la genialitat en cada frase -reflexiona- acaba sent una llosa (...) En la creació literària -com en qualsevol altra forma de creació- és mala cosa aspirar a la perfecció. Cal molta humilitat i continència en l'artesania de les paraules. L'escriptor que s'ho juga tot en cada frase, en cada sintagma i en cada adjectiu acaba destruït per l'excés de risc. En paga la factura. Patreix. I acaba no escrivint. Quan per fi ho fa, s'esforça a mantenir un to elevat en tots els segments de la prosa. I confecciona, irremissibliment, un plat de sucre. L'antídot? Potser la creació sense complexos, natural, fluïda, lliure de pors i patiments; la paraula lliure i distesa amnitzant un café -del temps- a la vora de la mar"

  Fidel a la seua filosofia, les seues reflexions no cansen, sempre interessen i de vegades sobten. No entenc -de debò- com hi ha gent que només llegeix novel·les existint textos com aquest. Tanmateix, la dieta del comú dels mortals és així de pobra -l'equivalent, gastronòmicament parlant, a menjar només carn de pollastre... Però això és una altra guerra.
  Sent com som els valencians "animals enyoradissos" -sent com és l'home un "animal climàtic"- (Borja dixit), és normal que aquest llibre siga un breviari de l'animal humà dins la memòria i el paisatge. La família i la taula de dinar que la reuneix hi és l'autèntica escola. I en aquest món que s'esvaeix com un grapat d'arena entre les mans, impossible no sospitar-se condemnat:

"Fóra trist -ve a concloure Borja- acabar els dies dins la pantalla de l'ordinador, abduït per un ciberespai on el vent de la mar no ens colpeix la cara, no ens despentina, no ens mulla ni ens fa sentir la seua inconfusible textura salobrenca".

   Cau la nit sobre la badia d'Altea i un home apura el darrer glop de café. El caliu de l'últim sol és el senyal propiciat per a tornar a Ítaca, allà on els éssers estimats l'esperen. Potser l'amor, l'amistat i la cordialitat són només un miratge, però el café ha fet el seu paper i a la llibreta ja no li queden pàgines. S'imposa el retorn... fins l'endemà, quan tot tornarà a començar. I així passa la vida i així s'ocupa el temps. Hem convingut a anomenar a això literatura, que és el nostre joc d'infants incorregibles. Fora d'edat, fora de l'interés majoritari, fora de tot. Però dins del nostre castell més íntim.

Joan Garí