3/2/13

La novel·la de la realitat

Titol: Las voces bajas
Autor: Manuel Rivas
Editorial Alfagaura
Madrid 2012
200 pàgines

Em passa que, quan agafe una novel·la, ha de ser molt bona, molt versemblant, per a què m'interesse. En canvi, els llibres amarrats a la realitat m'atrauen per se. Sovint ocorre el fenomen, a més, de grans novel·listes -novel·listes aclamats per les seues ficcions- que infanten, un dia, un llibre de memòries. I aquest sol ser, invariablement, el seu millor llibre. Tot això té una explicació: per a contar la realitat d'un mateix, per a contar-se, es necessita una llarga pràctica. Aquesta pràctica la proporciona la ficció. I l'escriptor hi pot excel·lir, a condició que no oblide que tot el que inventa és només un llarg exercici estilístic, i que l'autèntcia prova de foc per a la seua literatura consitirà a inventar el que ja era real.
  Un poc ha passat això amb Manuel Rivas. Autor de brillants però un poc farragoses novel·les, Rivas ha anat assaonant un estil que ha pogut usar, finalment, en una obra rotundament definitiva: la rememoració de la seua infància i la seua primera joventut. Rivas tenia dins seu el material per a la més excelsa narració, i només necessitava haver-hi conquistat un estil. Ara ja té aquest estil: impressionista, juganer, més atent a la sinestèsia metafòrica que a procurar, per exemple, un ordre lògic en el relat. Amb aquest arma, era el moment d'enfrontar-se al més pregon de la seua memòria. Aquesta serà l'encarregada de posar en escena la família de l'escriptor: el pare a qui no agrada el futbol, la mare verbívara de qui aprén la literatura i la germana major, pionera en tantes coses, també a explorar el país que ve després de la vida.
  La vida d'un infant gallec a les acaballes del franquisme ens resultarà familiar a tots aquells que compartim una mateixa edat. Què dir, per exemple, de la inadequació entre el relat escolar i la realitat més quotidiana? Era l'època en què "los niños del Imperio soñaban con ser inmigrantes" (sic). En el relat escolar, Galícia era un pur apèndix atlàntic de l'Espanya imperial i la vara del mestre la concreció real però patètica de tots els discursos d'una autocràcia moribunda. En contraposició al que s'aprenia en aquella escola hi havia les "voces bajas", la dels qui no eren escoltats, la dels qui no eren preguntats, la dels qui no eren tinguts en compte.
  En aquell context, ser fill d'una família a la ruralia gallega t'assegurava un destí que Rivas va poder trencar. Va seguir estudiant, per exemple. I va arribar així a exercir la professió que anhelava, el periodisme. A benefici d'inventari queda la primera faena en El Ideal Gallego, sent encara estudiant a l'institut. En aquest periòdic s'encarregava de recórrer les parades de l'autobús per a replegar les cròniques dels corresponsals.
  En aquell temps, un capellà roig li va donar a llegir Sempre en Galiza, de Castelao. Sí, era l'època en què dels rectors progres es podien esperar grans beneficis, tots en aquesta vida. Ara els guanys que promocionen els capellans són tots per a l'altra vida, i vostés comprendran...
  Las voces bajas acaba amb la mort prematura de la seua germana Maria. Poc després moririen els seus pares. Però quan has tancat la darrera pàgina del volum, les veus d'aquestes persones que van existir un dia encara se senten ara. És un murmuri subtil però eficaç. És la música tàcita -baixa- de les vides reals rescatades per un bon escriptor de les urpes embarbussades de la mort. Heus ací, finalment, la gran novel·la de Manuel Rivas.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada