14/10/12

Retrat de l'escriptor com a estudiant

Títol: Les meues universitats
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial L'Avenç
Barcelona, 2012
175 pàgines

 Després d'Una educació francesa i Un país de butxaca, Joan Daniel Bezsonoff -un dels escriptors més interessants i personals de l'actual panorama de la literatura catalana- continua la seua rememoració autobiogràfica amb aquest nou títol, Les meues universitats. L'escriptor nordcatalà ja ens havia explicat, en Una educació francesa, que l'única cosa que li havia d'agrair a la República Francesa era el seu sistema educatiu, on va entrar en contacte amb magnífics professors de literatura. Ara ha arribat el moment de saldar comptes amb aquests professors. Entra en dansa, així, l'evocació de la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça.
  A principis dels 80, Bezsonoff és un jove estudiant que es deleix per conéixer a fons les dones i les ciutats. El sistema escolar vol convertir-lo en un bon francès, però ell vol aprendre occità i millorar el seu català. Al qüestionari Proust, a la pregunta "Què voldria ser?", contenta sense dubtar "Un gran escriptor". En aquesta època François Mitterrand és el seu heroi, però prefereix assistir als mítings de Le Pen, on la concentració de dones boniques és molt més estimable. A 15 anys ja havia començat a esciure, en concret un relat autobiogràfic on contava la seua infantesa a Massy. A la Khâgne, emprén la seua primera novel·la, que comença en francès i acaba en català. Encara necessitava l'instrument decisiu, però: l'estil. D'ensenyar-li'l s'encarregaria Juli Cèsar en persona. En passar el Rubicó, Cèsar es limita a constatar: "L'endemà érem a Ravenna", mentre Ciceró hi va necessitar una desena de pàgines. "C'est ça le style...", li xiuxiueja un company, i en el jove Bezsonoff s'esdevé una revelació instantània...
  El pas decisiu per a convertir-se en catalanoescrivent el fa gràcies a la lectura del Diccionari bàsic francès-català de Lluís Creixell, adquirit el 5 de maig del 1986 a Cotlliure, al bulevard Voramar. No cal menysprear la influència dels diccionaris en la trajectòria dels escriptors. Jo mateix dec el mateix pas -la descoberta de la meua pròpia llengua- a la troballa del Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor, a l'estiu del 1983. Això ho explique a la secció El temps retrobat que duc a Serra d'Or (a l'article "Evocació del Ferrer Pastor", que es publicarà en el número de novembre). Em sorprén, en tot cas, el paral·lelisme entre la meua educació espanyola i la francesa de Bezsonoff (assumim, Joan Daniel, que som ànimes bessones).
  Explicar Les meues universitats es fa difícil, però, si es pretén descabdellar un fil argumental. Allò propi de la memòria és l'enumeració caòtica, el frontó on venen a estavellar-se títols de llibres, noms de companys, perfums de dona, escenes de films, anècdotes de professors... En tot aquest caos, emergeix l'estima de Bezsonoff per la cultura espanyola, que tant ateny García Lorca com Luis Mariano, i que té ocasió de substanciar en una estada inoblidable a Salamanca. Gràcies a això aprén que, com va dir Menéndez Pidal, "En España, todo lo bueno es anónimo".
  No sé què més dir. Estic massa d'acord amb moltes de les afirmacions que es fan en aquest llibre, començant per l'avaluació de Marcel Proust: "Quan hàgiu acabat tots els volums de la Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust".
  De la mateixa manera, quan haureu acabat de llegir Les meues universitats  us adonareu perfectament que Bezsonoff és un dels escriptors imprescindibles d'ara mateix. I si no el llegiu estareu perdent miserablement el vostre temps.

Joan Garí
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari