14/3/09

Un músic i un bulevard (i una furtiva llàgrima)


El músic del bulevard Rossini
Autor: Vicent Usó
Proa, 2009
188 pàgines


És començar la nova novel·la de Vicent Usó i trobar-se, a la segona pàgina, una imatge farcida de suggeriments. Diu que Filibert i Lupe, la seua esposa, seuen davant el televisor i miren una vella pel·lícula. No en diuen el nom (és un bon recurs narratiu). Lupe, invariablement, hi plora. Filibert, a la seua vora, espera. Lupe, identificada amb les peripècies de l'actriu del film, va depositant mocadors mullats -mocadors de paper- a la butxaca del batí de Filibert. Aquest, després, provarà d'esprémer aquests depòsits arrugats "amb l'esperança de destil·lar-hi ni que siga una gota procedent dels llagrimals de l'estimada".
He de reconéixer que m'ha colpit aquesta bella metàfora. Després el llibre fluctuarà com fan totes les novel·les -com fan tots els rius. Però aquesta gota impossible, aquesta destil·lació anhelant perdurarà en la imaginació del lector -d'aquest lector. No he pogut evitar pensar en Cioran, l'odorant aforisme de Des larmes et des saints: "Au Jugement dernier on ne pesèra que les larmes".
El vell mestre té raó, i per això Filibert s'escarrassa. Però és en va. A vegades el silenci, la incomunicació, l'esperança, prenen aquest nom. A l'espera del Judici Final -que no l'impartirà, precisament, un crític literari, per si n'hi havia cap dubte.
Usó ha demostrat novament el seu talent per a fabricar novel·les. La seua habilitat, entre altres, per a retratar microcosmos locals amb detallisme i morositat. Saber veure, en un bar de poble, "la varietat de novel·les possibles". S'hi ha quedat, és cert, novament de finalista del Sant Jordi. Sospite que Vicent té alguna cosa personal amb aquest premi i fa bé: ara ja sabrà que a la tercera va la vençuda. Si és com el Planeta, per cert, podem pensar que els finalistes són els llibres literàriament bons (però tampoc vull fer aquest lleig al Baulenas!).
No sé què em passa, tanmateix: fa temps que no crec en les novel·les. Ja no dic les novel·les dels altres. La suspicàcia comença amb les meues pròpies novel·les. Tota aquesta famèlica legió de llegidors àvids de submergir-se en les ficcions reparadores. Diu Pla que, a partir dels quaranta anys, no s'haurien de llegir novel·les. Entenguem la boutade: hi ha un temps per a la ficció, i la joventut sembla l'època propícia. Al capdavall, amb menys de 40 encara podem ser crèduls, innocents i anhelosos d'alguna cosa inaprehensible que té el rostre de la Karenina i la signatura nerviosa de Tolstoi. Però que ningú em malinterprete: cal seguir escrivint narrativa imaginària. Al cap i a la fi, és la més ben dotada per les editorials... Continua, Vicent, fins el premi gros. Sense dubte te'l mereixeràs (i amb tu, Hisenda). I no et preocupes quan, en el teu lloc, li'l donen a un altre. La Literatura no hi té res a veure. La Literatura sempre és això que està en un altre lloc. No el cel ni l'inferm sinó, més aviat, el cel de l'infern. La terra de ningú on van a parar els llibres que els lectors pudorosos menystenen i els escriptors candorosos odien. La llera natural de totes les llàgrimes del món.

Cap comentari:

Publica un comentari