18/11/08

La poesia imitant la vida

Títol: Casa de Misericòrdia
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa, 2007
95 pàgines


El poeta, si tot va bé, ha de ser un transformador. Exactament, un d’aquests estris que enllacen un aparell electrònic amb l’endoll i que permeten, per inducció, transformar un sistema de corrent variable en un altre sistema de diferent intensitat i tensió, però de la mateixa freqüència. El poeta –el bon poeta- és, ni més ni menys, un convertidor. Agafa, pura, la matèria del món exterior -la substància sòlida de la intempèrie- i la paeix, la metabolitza i l’ofereix als lectors manufacturada amb línies curtes, a vegades rimades, a vegades no. És una funció simple, però imprescindible. És tan simple –és tan imprescindible- que, anant bé, no ens hem d’adonar que aquesta operació es produeix. Tot ha de semblar natural, lògic i invisible. Si el poeta pateix en l’operació, ens ha d’estalviar les llàgrimes. Si entra en un estat d’eufòria o de depressió, l’estri ha de convertir-ho tot igualment en paraules corrents –paraules de diccionari.
Diu Joan Margarit: “Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra”. El seu autor hi ha introduït por, malentesos i tristeses, i en canvi a nosaltres ens arriba tot en forma d’informació ordenada, neutra. Aquest ordre, per descomptat, és completament il•lusori. És per això que, quan obrim Casa de Misericòrdia, el llibre de Margarit que ha merescut tots els premis, l’enlluernament de la desolació ens obliga a tancar els ulls de bell antuvi. És després, quan comprenem que només són paraules, que endevinem la intensitat i la tensió amb què han estat forjades. I el nostre ànim s’adapta –s’il•lumina- davant un món que parla tot just dels temes que sempre ha tractat la gran lírica: el temps com a destructor, l’amor com a vivència irreversible del passat, la infància com a l’únic alfabet que permet desxifrar l’adultesa.
Casa de Misericòrdia és un llibre bell perquè és senzill –és a dir, perquè no pot deixar de ser cruel. Hi ha certes coses que es diuen amb metàfores que no es podrien dir directament, perquè la metàfora sintonitza amb la freqüència exacta que ens permet ser-ne receptius. Per això el poeta diu que agafa sovint un tren nocturn, o que circula per autopistes que no porten enlloc, o que tota la mar li sembla formada per una aigua estancada. Aquestes emocions estan vives des del moment que no han estat endollades directament al corrent elèctric. Una connexió directa les destruiria, les transformaria en inútils i perilloses per al lector. ¿Quin lector no ha perdut un fill, no s’ha trobat sol sovint o no ha tastat la fugacitat de l’amor? Només el poeta agafa aquesta matèria bruta –com un xiquet manipula el fang xipollejant en un toll- i la projecta com una música que ens sorprendrà en la mesura que perdure en nosaltres una mica de l’infant que fórem.
Els romàntics pensaven que la vida ha d’imitar la poesia. Margarit creu –i creu bé- que és justament al contrari. La poesia, per a ser vàlida, ha de buscar inspiració en la vida, agafar-ne parracs i tallar-hi un vestit nou, l’uniforme d’una emoció exclusiva.
Al capdavall, la ploma es mulla en la tinta de la desolació i el seu esperó, la memòria, és una capsa enterrada en un lloc oblidat –de què l’única clau és la pròpia poesia. Amb aquests patrons es pot cosir bons poemes si i només si el poeta ha destil•lat la seua tristesa fins fer-ne un licor agradable a molts paladars diferents. És per això que Casa de Misericòrdia és un gran llibre. Perquè verbalitza la pèrdua personal i nosaltres hi llegim la pèrdua col•lectiva. Perquè permet a l’home trist bategar, finalment, dins la humanitat trista.

El Temps, núm. 1.275

Cap comentari:

Publica un comentari