23/11/08

Els avantpassats, la ciutat, la mare

Títol: Una història d’amor i de foscor
Autor: Amos Oz
Editorial La Magrana
Barcelona, 2007
Traducció de Roser Lluch


És evident que cap europeu culte podrà deixar d’admirar –i d’enyorar- mai els jueus. Ells són els autèntics europeus; abans europeus que polonesos, alemanys, hongaresos o francesos; “amants d’Europa il•limitadament i incondicionalment”, com diu Amos Oz en aquest llibre. Per això l’Holocaust no és només la gran tragèdia d’Europa al segle XX. És la ferida al nostre vell continent que més tardarà a cicatritzar: ens morirem nosaltres, i els nostres fills encara hauran de bregar amb el fantasma d’aquests hebreus errants, amb l’extirpació despietada de l’ànima d’Europa, de la seua més noble consciència.
En el fons, ningú que haja viscut venerant els llibres pot deixar de reconéixer-se en el destí d’aquest poble culte on n’hi haja. Durant generacions, els jueus han mormolat els versicles de la Torah en penombroses sinagogues però, a diferència de les altres religions bibliòfiles (el cristianisme i l’islamisme), no han configurat cap projecte d’agressió universal en nom de Déu. Fins i tot ara, quan han de defensar el dret a tenir un estat amb les armes, hem de saludar-los –amb els clarobscurs que calga- com l’única democràcia entre biliosos poders teocràtics.
Com en totes les grans autobiografies, Amos Oz ha escrit Una història d’amor i de foscor per a preservar la memòria d’uns ancestres, les emocions lligades a una ciutat i un fet terrible, biogràficament decisiu, sobre el qual no s’atrevirà a dir una sola paraula fins que no porte escrit un terç del seu llibre.
Els ancestres són les famílies de son pare i de sa mare que, assentades en l’Europa oriental, van recalar a Palestina fugint d’un ambient cada vegada més enrarit, on l’antisemitisme era l’excipient que diverses nacionalitats (polonesos, ucraïnesos, alemanys, russos) utilitzaven per a substanciar els seus odis atàvics.
La ciutat és Jerusalem. El retrat que n’ofereix ens la fa avinent com un lloc de tradició i de barreja, en oposició a Tel Aviv, que representa la modernitat i la puresa hebraica. Haver viscut els anys de la formació de l’estat d’Israel des d’aquesta plaça converteixen la memòria d’Oz en la portaveu d’una generació, la d’aquells que, nascuts als erms del Llevant, deixaren de somiar a tindre un país i començaren a aixecar-lo amb les seues pròpies mans. Són inoblidables, en aquest sentit, les descripcions d’uns carrers i d’uns habitants cultes i esperançats: a les 8 de la vesprada, amb el toc de queda imposat pels britànics, tot Jerusalem (“els poetes, els escriptors, els ideòlegs, els rabins, els revolucionaris, els apocalíptics i els filòlegs”) es posava a escriure, com si de les seues plomes haguera de sorgir la nova societat ensomiada.
El fet terrible, biogràficament decisiu és el suïcidi de sa mare. Quan només té dotze anys, el jove Amos ha d’experimentar aquesta vivència transcendental. La barreja de fúria, desconcert i culpa que hi va sentir s’ensenyorirà a poc a poc d’aquest llibre intens, fins esdevenir, al final, un fet obsessiu i decisiu.
Amb grans escriptors a la família (com l’oncle Iossef, autor eximi i reputat neologista, o l’oncle Agnon, que seria premi Nobel), amb un pare erudit i políglota i una mare lectora empedreïda, Amos Oz semblava condemnat a escriure. I, com sol passar, hem hagut d’esperar a la seua autobiografia per a trobar el seu millor llibre, el més consistent, el més dens, el més commovedorament autèntic.

El Temps, núm. 1.267

Cap comentari:

Publica un comentari