13/2/07

L'home al centre del món

Títol: Assaigs, llibre primer.
Autor: Michel de Montaigne
Enciclopèdia Catalana
Barcelona, 2006
Traducció de Vicent Alonso
543 pàgines


A Schönbrunn, l’imponent palau de caça dels emperadors del vell imperi austríac, es poden visitar els apartaments privats de Francesc Josep i Sisi, amb els objectes i els elements decoratius conservats amb una fidelitat extrema. Allí hi ha la bàscula personal d’aquella anorèctica insuportable que fou Elisabeth de Baviera, o el vell camastre de ferro que Francesc Josep preferia al llit de matrimoni (i on va morir). Tanmateix, el que més mirades iròniques suscita entre el públic –així ho he comprovat personalment- és allò de què més orgullós estava l’emperador: un petit quarto de bany d’estil britànic, amb wàter personal provist de desguàs a l’exterior. En l’imperi dels orinals, la cosa degué tindre el seu mèrit. Davant per davant d’aquest element d’intimitat irrevocable, el visitant se sent confortat per compartir avui un estil de vida perfectament parangonable al més noble del passat, somriu amb autosuficiència i ix al carrer sentint-se un autèntic emperador.
Crec que aquesta anècdota haguera agradat Montaigne. Al capdavall, el vell perigordià es vantava que res humà li podia ser alié, i tota la seua obra s’hi basa. Supose que és per això que llegir els Assaigs, cinc segles després de la seua concepció, continua sent un exercici d’una amenitat insospitada, que em recorda invariablement aquell marxamo que Joan Fuster va encunyar per a referir-se al gènere de què fou digníssim continuador: “tebeos per a intel•lectuals”. Les historietes de Montaigne, en efecte, resulten sempre instructives i entretingudes, ni que de vegades hages de travessar una petita selva de citacions llatines i gregues que l’autor utilitza com a argument d’una autoritat dissuasiva: “Només cite els altres per expressar-me millor”. Educat en llatí fins als sis anys per un preceptor alemany (això ho conta en Sobre l’educació dels infants), se sentia entre els clàssics com peix dins l’aigua, i el seu premi fou acabar esdevenint-ne un ell mateix.
Precisament la modernitat de Montaigne –i també el seu caràcter de genial precursor- rau en aquest propòsit de no censurar cap faceta humana, apartant-se així de la visió teològica medieval. No veu cap dilema entre cos i esperit, però, en cas d’haver d’escollir, sembla decantar-se per la fisicitat estricta.
Potser feia falta un caràcter desapassionat i racionalista com el seu -“Poques vegades sóc presa d’aquestes violentes passions. Tinc la intel•ligència dura, per naturalesa, i cada dia l’encroste i l’enfortisc amb la reflexió” (Sobre la tristesa)- per a dur a terme un projecte que li va dur mitja vida. Redactava els assajos en la soledat del seu castell i les millors cites les reservava per a gravar-les a les bigues de fusta del sostre, inaugurant també, literalment, el sentit lapidari que prendria el gènere. A un home així, quan afirma que “Jo mateix sóc la matèria del meu llibre” cal prendre-se’l amb tota la seriositat del món.
Vicent Alonso, el poeta i professor de Godella, ha posat punticomes a la desbocada sintaxi de Montaigne, i ha dut a terme una meticulosa recerca de les versions catalanes de les cites dels seus estimats Ciceró, Sèneca, Horaci, Plató o Virgili, mercès i alhora en homenatge al treball d’un segle de la Fundació Bernat Metge. El resultat és un edifici que mereix ser visitat complet, fins i tot el quarto de bany. N’eixirem, no en dubteu, sentint-nos emperadors del món.

El Temps, núm. 1.183

Cap comentari:

Publica un comentari