8/2/20

Notícia del Purgatori

Títol: Esperant Godot
Autor: Samuel Beckett
Proa
Barcelona, 2019
Traducció de Josep Pedrals
110 pàgines


  Segons el catolicisme, el purgatori és un estat transitori entre terra i cel ocupat per ànimes que han pecat però que encara poden aspirar a la salvació. El gran Samuel Beckett (Premi Nobel del 1969) converteix aquest inconcret “estat” en l’escenari nu d’un teatre, amb un arbre –un salze- com a tot atrezzo. Aquest espai metafísic està poblat per dos estranys personatges, Vladimir i Estrabó, que dialoguen estrafolàriament mentre esperen un misteriós Godot. A ambdós s’afegiran després Pozzo i Lucky, una parella encara més estrambòtica i enigmàtica: Pozzo sembla l’amo de Lucky, a qui força a carregar amb tot d’andròmines i sobre el qual exerceix una crual tirania.
  El clàsic de Beckett es veu ara rescatat per Proa amb una nova i excel·lent traducció de Josep Pedrals, demostrant que els anys no han alterat la capacitat suggestiva d’un text immortal.
  Mentre assistim als avatars de l’excitació dialògica d’aquesta doble parella teatral, se’ns hi van fent evidents alguns referents bíblics que, si cap, afegeixen més confusió a la representació. En el primer acte se suggereix que Vladimir i Estragó podrien ser els dos lladres cruficats amb Jesucrist al Gòlgota. En un rampell cioranesc, Vladimir mormola al seu company: “I si ens en penedim?”. A la qual cosa Estragó retruca: “D’haver nascut?”...
  Al segon i últim acte, són Pozzo i Lucky els comparats amb Caïm i Abel, però d’una manera estranyament perversa: el tirànic Pozzo seria Abel i Lucky, la víctima, seria Caïm. Per a ambdós, però, sembla ja massa tard: amb el canvi d’acte Pozzo s’ha tornat cec i Lucky és mut. Així ho explica el primer: “Un dia com un altre es va quedar mut, un dia jo em vaig quedar cec, un dia ens quedarem sords, un dia naixem, un dia morim, el mateix dia, el mateix instant, no en té prou?”.
  Un cinquè personatge, humil, tanca tant l’acte primer com l’acte segon. Es tracta d’un noi, un pastor de cabres, que ve a dir en totes dues ocasions que Godot no vindrà avui, però potser ho farà demà. Davant aquesta improbable certesa, Vladimir i Estragó pensen a penjar-se de l’estrany salze que no els fa ni ombra. Però no hi tenen una bona corda. “Ens penjarem demà, si no ve Godot”, conclou Vladimir, el més despert del duo inicial.
  ...i Godot, és clar, no hi compareix perquè és propi de la vida que les preguntes essencials no ens siguen contestades. El purgatori, de sobte, deixa de ser un procés transitori i es converteix en una residència permanent, on tot és convenientment absurd, amb l’estranya lògica que tenen les coses desenraonadament incongruents i paradoxals.
Joan Garí
Publicat en Ara, 8-2-2020

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada